Salmonel·losi
 | |
.png) | |
| Tipus | infecció per Salmonella, malaltia bacteriana primària, malaltia bacteriana, infecció nosocomial, zoonosi i malaltia |
|---|---|
| Especialitat | infectologia, epidemiologia |
| Clínica-tractament | |
| Símptomes | malestar general, tos seca, dolor abdominal, nàusees, vòmits, diarrea, erupcions cutànies, calfreds |
| Complicacions | pneumònia, trastorns psiquiàtrics, colitis, anèmia, miocarditis, meningitis, deshidratació, colecistitis, pancreatitis, apendicitis, osteomielitis, sepsis |
| Tipus | infecció per Salmonella, malaltia bacteriana primària, malaltia bacteriana, infecció nosocomial, zoonosi i malaltia |
| Factors de risc | vellesa, nadons, inhibitors de la bomba de protons, immunodeficiència |
| Mètode de diagnòstic | Cultius bacterians, proves serològiques, proves d'amplificació d'àcids nucleics |
| Exàmens | cultiu microbiològic |
| Prevenció | mesures d'higiene adequades durant la manipulació d'aliments, manteniment d'una microbiota intestinal sana |
| Tractament | subministrament de líquids intravenós, subministrament de sals, tractament simptomàtic, probiòtics, antibiòtics |
Medicació ampicilina, cloramfenicol, trimetroprim-sulfametoxazol | |
| Patogènesi | |
| Transmissió patògena | transmissió fecal-oral, transmissió per aliments i water-borne transmission (en)  |
| Causat per | salmonel·la |
| Classificació | |
| CIM-10 | A02.0, A01.4, A01.3, A02.2, A01.2, A01.1, A01.0, A02.9, A02.1 i A02.8 |
| CIM-9 | 003.0 |
| Recursos externs | |
| DiseasesDB | 11765 |
| MedlinePlus | 294 |
| eMedicine | 228174 |
| MeSH | D012480 |
| Orphanet | 795 |
| UMLS CUI | C0036114, C0036117 i C5680518 |
| DOID | DOID:0060858 |
La salmonel·losi és una malaltia infecciosa produïda per alguns bacteris del gènere Salmonella.[1] Pot afectar tant a humans com a altres animals[2][3][4]
La salmonel·losi es pot manifestar 3 síndromes diferents a humans: diarrea o colitis, la febre entèrica, i una bacterièmia. També poden haver individus portadors asimptomàtics.[5]
Història de la salmonel·losi
[modifica]
El gènere Salmonella va ser descobert per Theobald Smith (1859–1934), quan intentava descobrir la causa del còlera dels porcs. Malauradament per a ell, el seu cap, el veterinari americà Daniel Elmer Salmon, va reclamar el crèdit pel descobriment, i el bacteri fou anomenat en el seu honor.[6]
Etiologia
[modifica]El gènere Salmonella pertany a la família Enterobacteriaceae, i està compost de bacils Gramnegatius incapaços de formar espores. Són anaerobis facultatius i presenten motilitat perítrica.[7]
El gènere està compost de 2 espècies: Salmonella bongori i Salmonella enterica. S. enterica té 6 subespècies, diferenciades entre elles pel seu genoma i propietats bioquímiques. Les subespècies s'ordenen mitjançant numerals romans.[8][5]
| Classificació | Subespècie |
|---|---|
| I | enterica |
| II | salamae |
| IIIa | arizonae |
| IIIb | diarizonae |
| IV | houtenae |
| VI | indica |
La subespècie V va ser reclassificada, creant l'espècie S. bongori.[7][8]
S. enterica subsp. enterica és la més comuna a animals de sang calenta, causant el 99% de les infeccions, mentre que S. bongori i la resta de subespècies infecten animals de sang freda o són de vida lliure.[7][8]
També es poden classificar els serotipus en funció dels principals antígens que presenten: Flagelars (H), de Càpside (K) o Somàtics (O), en total n'hi ha uns 2500 de S. enterica.
Els antígens O són lipopolisacàrids (LPS) termoestables que es troben a la membrana, i cada soca en pot tenir 1 tipus o més.
Els antígens H corresponen als flagels, que són un dels principals factors que estimulen la resposta immune. Salmonella té 2 regions determinades del cromosoma bacterià que regulen l’expressió de 2 proteïnes, i té la capacitat d'expressar 1 i després l’altra.
Els antígens K son polisacàrids sensibles a la temperatura i es situen a la càpside bacteriana. Són els antígens menys abundants.[7][8]
Les síndromes que pot provocar S. enterica subsp. enterica a humans dependran del serotipus i de la predisposició de cada individu particular.[7]
- La febre tifoide és provocada exclusivament pels serotipus Typhi, i la paratifoide pels Paratyphi A, Paratyphi B i Paratyphi C. Aquesta síndrome té una mortalitat del 15% al 20% quan no és tractada, disminuint a menys de l’1% quan el pacient rep tractament.[7]
- Les altres síndromes son provocades pels serotipus anomenats no tifoidals (NTS, “Non-Tifoidal Salmonella”), que inclouen els seroripus més comunament aïllats: Enteritidis i Typhimurium. Principalment causen diarrea a l’hoste, amb un 5% dels infectats desenvolupant bacterièmia. La mortalitat de les infeccions per NTS és del 0,1% a països desenvolupats, però del 24% a països en vies de desenvolupament. Hi ha factors que poden incrementar el risc, com l’alteració de la microbiota intestinal, l’edat, diabetis i pacients immunocompromesos.[7]
- Els portadors assimptomàtics presenten colonització, tant de S. enterica tifoidal com NTS, al còlon. Un dels principals factors que ho permet és la formació de biofilms i, malauradament, encara no s’han trobat tractaments realment eficaços per a evitar que els portadors transmetin la infecció.[7]
Patogènia
[modifica]Cicle Infectiu
[modifica]La salmonel·losi té un període d'incubació d'entre cinc hores i cinc dies, diarrea i dolor abdominal. A través de la femta (excrement) del malalt s'elimina gran quantitat de bacteris, i es presenta febre entèrica amb un període d'incubació de 7-28 dies, causant de mal de cap, febre, dolor abdominal i diarrea, erupció maculo-papulosa en pit i esquena. Els malalts presenten un període de convalescència entre una i vuit setmanes fins que les persones guarides eliminen la Salmonel·la. També pot ocasionar febres entèriques o infecció intestinal per intoxicació amb alguns aliments. Es reprodueixen per bipartició.
Resposta immune
[modifica]A causa de la seva via de transmissió oral-fecal, la detecció per part del sistema immune es dona en un principi en el tracte intestinal, després de la invasió de Salmonel·la a les cèlules epitelials pròpies.
Inicialment, es dona la resposta immune innata de l'hoste pel reconeixement del LPS del bacteri pel TLR4, la qual cosa desencadena una resposta inflamatòria que recluta cèl·lules del sistema immune fagocítiques, principalment neutròfils i monòcits, la qual cosa alenteix la disseminació sistèmica del patogen. Les cèlules on ressalta l'acciò de neutròfils, monòcits, macròfags, cèl·lules NK i dendrítiques.
Començant pels monòcits, aquests s'agrupen en les plaques de Peyer i nòduls limfàtics mesentèrics i sintetitzen diversos antimicrobians, que frenen el desenvolupament de la infecció en conjunt amb el interferó gamma prouït per neutròfils i cèl·lules NK. Es coneix que aquest interferó és elemental en la contenció de Salmonel·la, perquè en pacients deficients de neutròfils, el principal productor interferó gamma, s'observa una resposta inicial deficient que desemboca en una mayor probabilitat de patir una infecció sistèmica el que al seu torn pot portar a una simptomatologia més greu.
Respecte als macròfags residents, aquest fagocitan individus de Salmonel·la reconeguts per la flagelina, procedint a la producció de citocines proinflamatòries. Les cèl·lules dendrítiques també reconeixen el patogen, a més de per la flagelina, pel LPS, que segueix d'una captura d'antigen i una migració cap als nòduls limfàtics per a la presentació d'aquest, començant la preparació de la resposta adaptativa.
La resposta immune adaptativa compleix un rol molt important en la infecció per Salmonel·la, doncs a nivell general, la resposta innata no té la capacitat d'eliminar tots els bacteris pel que depèn d'aquesta erradicar i finalitzar la invasió. En aquest cas, la resposta adaptativa és principalment de tipus humoral, amb una intervenció tant de cèl·lules B com T.
Sota aquesta conjectura, les cèl·lules T helper, es relacionen amb la contenció de la infecció sistèmica per les cèl·lules Th17 a causa del seu reclutament de neutròfils, i amb la conversió d'isotip dels anticossos a IgG per cèl·lules Th1. Respecte a les cèlules T citòxiques, si bé es coneix que actuen, no es té clar el seu rol ni importància dins de la resposta immunològica contra Salmonel·la. Quant a les cèl·lules B, Aquestes guarden un paper més enfocat en la contenció de la càrrega bacteriana.[9]
Factors de virulència
[modifica]Per a poder dur a terme el procés de patogenicitat i sobreviure a la resposta immune de l'hoste, Salmonella té una gran varietat de factors de cirulència. La majoria dels gens que els codifiquen es troben a les anomenades Illes de Patogenicitat (SPI), regions molt conservades dins el gènere. També es poden trobar extracromosonalment a plasmidis de virulència.
La SPI-1 codifica les proteïnes que permeten la invasió de l'epiteli intestinal, mitjançant canvis al citoesquelet. Aquestes proteïnes són introduïdes a l'interior de la cèl·lula pel T3SS-1, un sistema que s'assembla a una agulla, i introdueix les proteïnes efectores dins la cèl·lula hoste. També hi ha proteïnes xaperones codificades, que regulen l'interacció de les proteïnes efectores amb T3SS-1 i les protegeixen.
La SPI-2 conté els gens responsables de les proteïnes que permeten quel bacteri pugui sobreviure dins l'hoste, i té el seu propi sistema de secreció, el T3SS-2, xaperones i proteïnes reguladores.
Les altres 3 SPIs pertanyents a S. Typhimurium (SPI-3, 4 i 5) no son tan conegudes, de fet, de la 3 tan sols es coneix la funció de 3 proteïnes, i el seus gens s'expressen tant a la unió inicial, com després d'haver estat infectant durant molt temps. SPI-4 tan sols conté 6 ORFs, organitzants dins un sol operò, i està involucrada al contacte inicial, i SPI-5 està involucrada a l'extensió de la infecció per la resta del cos de l'hoste.
Hi ha molt pocs serotipus amb un plasmidi propi, i els que en tenen solen tenir importància clínica, com S. Enteridis, S. Typhimyrium, S choleraesuis i S. Dublin, i el seu tamany pot estar entre 50 i 95 kb. Tots els plasmidis amb factors de virulència que s'han trobat a Salmonella tenen una regió comuna que els permet restaurar la virulència a individus que l'han perduda. Aquesta regió correspon a l'operó spvRABCD, on spvR és el regulador i spvB i spvC son les únicques proteïnes amb funció coneguda, i presenten activitat citotòxica i regulen la resposta proinflamatòria de l'hoste, respectivament.
També s'han trobat plasmidis diferents, amb una estructura inusual, que contenen factors de resistència a antibiòtics. Un exemple és el pUO-StRV2 de S. Typhimurium, de 140kb i originat per la fusió de pSLT i una illa de resistència, no presenta tots els gens de pSLT, però l'operó spv s'ha conservat.
Per seqüenciació s'ha descobert que S. Typhimurium LT2 té 13 gens que potencialment codifique fímbries. Mitjançant experiments in vitro i in vivo s'ha observat que són responsables d'una gran varietat de processos relacionats amb la patogènia. Son responsables de l'adhesió a l'epiteli, acumulació de fluids intestinals, persistència a l'intestí i formació de biofilms.
Els flagels no són nome´s utilitzats per a la mou-re's i per a la quimiotaxi, sinó que tenen funcions patogèniques, coordinant més de 50 gens de 17 operons en un sol reguló.[10]
Simptomatologia
[modifica]D'acord amb els patrons clínics observats en la salmonel·losi humana, les soques de Salmonella es classifiquen en Salmonella tifoidea i Salmonella no tifoidea(NTS). En les infeccions que afecten a humans, es poden presentar principalment quatre manifestacions diferents: febre entèrica, enterocolitis, bacteriemia i diverses complicacions extraintestinals, així com l'estat de portador crònic.[11]
Salmonella Tifoidea
[modifica]Dins de la salmonel·losi tifoidea, S. Typhi és la responsable de la febre tifoidea, mentre que S. Paratyphi ho és de la febre paratifoidea. Com ambdues malalties presenten símptomes clínics indistingibles, normalment s'utilitza el terme "Febre Entèrica" conjuntament per a referir-se a les dues, i es denominaran Salmonella tifoidea a ambdues.[11]
Els símptomes principals de la febre entèrica seria la febre, que augmenta gradualment durant la infecció arribant als 40ºC, símptomes similars a una grip, com malestar general, mal de cap i tos seca, dolor abdominal, nàusees, vòmits i estrenyiment com a símptoma primerenc, encara que posteriorment és més freqüent la diarrea, sobretot en nens petits. A l'examen físic, també és detecta un abdomen distendit amb presència de dolor, més freqüentment present a la fossa ilíaca dreta, imitant els símptomes d'una apendicitis, podent haver-hi complicacions freqüents de perill de peritonitis. Ja cap al final de la infecció poden aparèixer la hepatomegàlia (inflamació del fetge), esplenomegàlia (inflamació de la melsa) i també bradicàrdia, encara que una taquicàrdia és defineix com un símptoma més comú.[11][12]
També s'han vist reports en algunes infeccions per S. Typhi d'erupcions cutànies d'un color rosat d'aproximadament 3mm presents sobretot al tòrax i abdomen, i menys freqüentment a l'esquena i braços.[11][12]
Si no es tracta a temps la febre entèrica, pot desenvolupar complicacions greus que poden posar en risc la vida del pacient. Les complicacions més freqüents per febre entèrica inclouen hemorràgia gastrointestinal, perforació intestinal i l'encefalopatia tifoidea, encara que també s'han descrit ''Shock'' sèptic, pneumònia, trastorns psiquiàtrics, colitis, anèmia, miocarditis i meningitis tifoidea, encara que aquesta última es troba més present en els nadons i nens petits.[11][12]
Salmonella no tifoidea (NTS)
[modifica]
El principal símptoma present en la infecció per NTS és la enterocolitis, millor coneguda com Salmonel·losi. L'enterocolitis per Salmonella no tifoidea es caracteritza per una diarrea aquosa extensa sense sagnat, nàuseea, vòmits, malestar abdominal, mal de cap i miàlgia, També pot presentar crepitacions respitaròties, semblants a la pneumònia, i una hepatoesplenomegàlia entre el 30 i 45% dels casos. Les complicacions que és poden donar per no tractar l'enterocolitis són anèmia, deshidratació, colecistitis, pancreatitis, apendicitis, osteomielitis, infeccions respiratòries, sepsis i podria arribar a provocar la mort. La preforació intestinal és una de les complicacions més rares però a l'hora una de les més letals per infeccions greus per NTS.[11][12][13]
L'enterocolitis, sobretot en nens, pot provocar símptomes semblants a infeccions del tracte respiratori inferior, per la qual els treballadors sanitaris poden començar a administrar tractaments que no són específics per a Salmonella no tifoidea, sobretot tenint en compte que la resistència antimicrobiana de Salmonella Entèrica està ben documentada. A més a més, la febre no està relacionada amb la bacterièmia provocada per Salmonella, que s'acaba desenvolupant quan el tractament no s'administra a temps o no funciona.[12]
Diagnòstic
[modifica]Per a poder diagnosticar una infecció per Salmonella es poden fer una gran varietat de proves, és molt important identificar el serotipus ja que, per exemple, les infeccions causades per S. Typhi i S. Paratyphi A no es poden distingir clínicament.[14]
Cultiu bacterià
[modifica]La diagnosi definitiva ve del cultiu axènic de S. enterica subsp. enterica obtinguda de mostres provinents del pacient, que tradicionalment poden ser sang o medul·la òssia. Un gran avantatge d’aquest tipus de test és que una vegada s’obté un cultiu aïllat de Salmonella, es poden fer proves addicionals per a determinar tant el serotipus com la resistència a antibiòtics.[14][15]
A pacients amb febre entèrica que encara no han rebut tractament, el cultiu a partir d’una mostra de sang és positiu el 80% dels casos, i aquest nombre baixa al 40% per a pacients que han rebut antibiòtics abans d’obtenir la mostra, pràctica molt comuna a àrees amb gran incidència.[14][15][16]
La mostra de medul·la òssia és té un percentatge major de positius respecte a positius confirmats que la de sang, degut a que la concentració de Salmonella a la medul·la és major. A més, el resultat no es veu afectat si el pacient ha rebut antibiòtics prèviament a la realització del test.
Si les cèl·lules de la mostra són llisades amb digitonina, es detecta molta més Salmonella, ja que es troba dins de les cèl·lules.
Altres mostres que es poden obtenir son les femtes, la orina i es continguts del duodè, oferint altres vies d’obtenció dels aïllats, però amb una sensibilitat molt menor i havent de confirmar el diagnòstic, ja que poden ser aïllats de portadors assimptomàtics.[16]
Per a cultivar les mostres i poder obtenir aïllats de Salmonella, s’extreuen entre 5 i 10 ml de sang (quanta més millor), i es sembren en 30-50 ml de medi BHI (“Brain Heart Infusion”) o de brou Oxgall. Si hi ha creixement després d’un dia es considerarà que la mostra obtinguda està infectada per Salmonella i començarà el tractament de manera immediata.
Si es volen fer quantificacions es realitza una sembra en massa d’1 ml de medul·la, lisada mitjançant digitonina, en 19 ml d’agar Columbia durant 4 dies, incubant a 37ºC.[14][15][16]
A Occident aquestes sembres son realitzades automàticament, mentre que a països amb menys recursos són manuals.[14]
Amb aquests mètodes es poden obtenir colònies aïllades, que després seran utilitzades per a avaluar les possibles resistències a antibiòtics. Es pot realitzar un test épsilon, però als països on la salmonel·losi és endèmica, no és comú tenir disponible més d'un sol fàrmac per a cada antibiòtic, i es mesura la resistència a un concentració fixa. Els antibiòtics més freqüentment usats pel test són: ampicilina, cloramfenicol, trimetoprim/sulfametaxazol, ceftriaxona, ofloxacina i àcid nalidíxic.[14][16]
Assajos serològics
[modifica]Detecció d'anticossos
[modifica]Aquestes proves són proves indirectes, és a dir, no detecten directament Salmonella, sino que detecten la resposta immune del malalt, concretament els anticossos que el cos humà genera contra cada serotipus de Salmonella. D'aquesta manera, es pot saber si la infecció és recent o no, quin serotipus concretament té el pacient, o si el pacient és portador assimptomàtic.[14][15]
Un dels tests més barats i àmpliament usats és el test Widal, desenvolupat el 1896, que mesura els anticossos anti-O i anti-H, però és molt inespecífic, i no hi ha ni els reactius estandarditzats. Es fa un titrat per a obtenir la concentració d'anticossos anti-Salmonella al sèrum, i poder obtenir una diagnosi.
Quan es tenen prou recursos i personal qualificat es realitza un ELISA (“Enzyme Linked ImmunoSorbent Assay”), que és més sensible, però també té una manca d’especificitat. S’utilitza normalment per a detectar LPS.
També es pot fer una electroforesi d’un llisat cel·lular, i cercar anticossos anti-S.Typhi i anti-S.Paratyphi A, B i C. Aquesta tècnica ens permet identificar el serotipus, cosa que els cultius en placa no.[14][15]
Tests Ràpids
[modifica]Hi ha una gran varietat de proves molt ràpides que poden diagnosticar febre entèrica. La majoria necessiten una mostra de sang, i cerquen els anticossos anti-S.Typhi i anti-S.Paratyphi (detecció indirecta). Es poden fer tests que detecten IgM, indicant una malaltia activa o molt recent, o IgG, per a malalties recurrents, o portadors assimptomàtics.[14]
2 exemples són: “Enterocheck-WB”, amb una sensibilitat del 89% i una especificitat del 97%; i el combo “TyphiRapid IgM” i “IgG IgM” amb una sensibilitat del 89% al 100% i una especificitat del 85% al 89%.[14]
La majoria d’aquests tests són una millora respecte al test Widal, però encara no tenen ni prou especificitat ni prou sensibilitat, amb valors mitjans que ronden el 70% ambdues.[14][15]
Assajos moleculars
[modifica]S’han desenvolupat proves d’amplificació d’àcids nucleics, com la PCR convencional i la qPCR, per a mostres de sang.
Alguns dels gens diana per a la PCR que permeten la identificació de S.Typhi són: el gen hilA de la SPI-1, el gen 16sARN i el gen fliC-d, responsable de la síntesi de flagel·lina Hd.
La sensibilitat d’aquests tests sense necessitat d’incubació de la mostra és superior al 90%, i l’especificitat a pacients amb altres malalties és del 100%.[14][15]
Altres proves
[modifica]S’han realitzat assajos amb els antígens Vi, O9 i Hd, però l’únic que ha mostrat alta sensibilitat ha estat Vi, i cap d’ells ha mostrat una alta especificitat.[14][15]
S’està realitzant un gran esforç de millora de les proves actuals, cercant antígens més específics, realitzant una incubació abans de la PCR per a millorar la sensibilitat, retirant el ADN humà de la mostra, que podria potencialment inhibir la replicació del ADN bacterià.[14]
Tractament
[modifica]
 |
L'article necessita algunes millores pel que fa a l'ortografia i la gramàtica. |
En la gran majoria de infeccions per salmonel·losi, no es requereix ningun tipus de tractament específic, ja que la majoria de les persones infectades es recuperen espontàneament sense cap necessitat de tractament o necessiten líquids per impedir la deshidratació o per a la recuperació d'electròlits, ja que normalment la salmonel·losi presenta gastroenteritis aguda amb diarrea. L'ús de teràpies antimicrobianes no es deuen utilitzar per tracyar gastroenteritis no complicades, ja que aquests tractaments poden portar a la raletització en la eliminació del patogen, la eliminació de baceris de la microbiota, cosa que ajudaria al patogen a persistir o a l'augment de soques resistents a antibiòtics.[17][18]
La utilització d'antibiòtics per tractar la malaltia sol no estar recomenat a menys que es tracte d'una infecció greu o que presenti complicacions, com ho poden ser la meningitis o una septicèmia, on llavors si que s'administren antibiòtics per tractar la infecció, com la ampicilina, el cloranfenicol o la trimetoprima-sulfametoxazol (TMP-SMX). Tot i així, cada cop més s'estan trobant infeccions per salmonella que presenten resistència antimicrobiana, cosa que pot complicar molt el seu tractament i pot portar a complicacions per la infecció.[18][19]
Una alternativa cada cop més utilitzada en el tractament de malalties infeccioses és l'ús de microorganismes probiòtics. Aquests microorganismes s'ha comprovat que porten a terme les seves funcions de tres maneres principals: modulant la resposta immunitària tant innata com adquirida, interaccionant dirèctament amb el patogen o produint productes antimicrobians. Bactèries com Lactobacillus, Bifidobacterium o Streptococcus es troben normalment en la microbiota i se solen adquirir ingerint aliments fermentats o, de forma més actual, introduint els productes probiòtics en la nostra microbiota mitjançant cápsules liofilitzades, pols o solucions aquoses.[19]
Alguns estudis més recents indiquen que també es poden fer servir llevats, com Saccharomyces, Schizosaccharomyces, Kluyveromyces, Zygosaccharomyces i Debaryomyces, encara que es dona principalment l'ús de Saccharomyces boulardii, per al tractament contra infeccions bacterianes, ja que poden actuar de forma similar als probiòtics bacterians secretant antimicrobians,però la ventaja és que els llevats, al ser cèl·lules eucariotes, no es veuen afectats per l'ús d'antibiòtics, lo qual és una ventaja per poder eliminar els bacteris patògens causants de la malaltia, a més que proporcionen una reducció de la toxicitat d'uns cert antígens de Salmonella.[19]
Profilaxi
[modifica]Prevenció
[modifica]Hi ha mètodes destinats a evitar la proliferació d'aquest gènere en els aliments; per exemple, destruir el bacteri en els aliments mitjançant cocció, evitar la contaminació creuada durant la manipulació, i emmagatzemar els aliments a baixa o alta temperatura per evitar que aquella proliferi.[20]
La prevenció de Salmonel·losi es basa principalment a no entrar en contacte amb el patogen, per la qual cosa els mètodes emprats són en relació a l'eliminació de Salmonella dels vehicles de transmissió, en aquest cas, l'aigua i aliments.[20]
Dintre de les tàctiques preventives trobem el tractament amb diversos mètodes bactericides de les eines de processamént d'aquests elements de consum i d'aquests també. Exemples poden ser tractament térmic, a temperatures no permissives pel bacteri (més de 45ºC) y l'aplicació d'alcohol o hipoclorit de sodi com agents desinfectants.[20]
Entre les recomanacions per las consumidors es troba l'evitar la ingestió d'aliments crus que puguin portar Salmonella com la carn d'aus, ous i menjar derivat d'aquest últim que no s'hagin conservat adequeadament, és a dir, que no estiguin sota refrigeració i s'hagin estat exposats al sol, la qual fa que l'aliment arribi a temperatures d'entre 35 a 37ºC, òptimes per al creixement de Salmonella. A més, el seu temp de supervivència en aliments a temperatura ambient és de diversos dies arribant fins i tot a diversos mesos, com son el caso de la mantega (10 setmanes), la llet (6 mesos) i la xocolata. El cuinat adequat també és important perquè si no s'arriba cuinar bé, hi ha risc quel bacteri sobrevisqui y pugui infectar.[21] Al mateix temps, no es recomana el consum d'aigües naturals, no tractades, ja que poden estar contaminades fecalment y la neteja de mans després d'haver estat en contacte amb animals o evitar-ho directament, sobretot amb amfibis, dels quals un 90% està colonitzat amb Salmonel·la.[20]
Un altre mètode preventiu es tracta de l'ús de probiòtics tant bacterians com fúngics (llevats).[20]
A més, actualment estan en procés de desenvolupament vacunes contra S. Typhimurium, enfocada en la prevenció de la febre Tifoidea. Totes les vacunes que trobem encara no s'han comercialitzat, no obstant, algunas es troben en la fase d'assajos clínics i els resultats obtinguts estan sent satisfactoris. Entre les més prometedores trobem vacunes atenuades que contenen les següents soques del bacteri: CVD 908-htrA, Ty800 i M4073. A això li agreguem la recent observació que l'ús d'antígens heterogenis, fins i tot sent aliens a Salmonella, com adjuvants resulta en una millor producció d'immunitat enfront dels diferents antígens que pot presentar el patogen, important per a contrarestar els mecanismes d'evasió del sistema immune.[22]
El futur per a les vacunes contra Salmonella s'estima molt prometedor, i encara més amb els assajos on es donen diferents combinacions vacunals, com atenuades bivalents en conjunt a les de DNA, la qual cosa pot donar una immunitat total al pacient, a més de que els problemes que es plantegen per l'ús de models animals no completament homòlegs a l'humà, a poc a poc es van solucionant.[22]
Detecció del patogen en aliments
[modifica]Com ja s'ha anomenat abans, Salmonella spp. és un agent patogen alimentari causant d'enfermetats com la febre entèrica o la enterocolitis, així com les seves complicacions si no són tractades. Per tant, és de vital importància detectar la seva presència/absència tant en aliments com en el medi ambient, ja que així podem frenar o evitar la disseminació del patogen, evitant brots alimentaris, cosa que no sols comporta problemes a nivell de salut humana, sinó que també econòmics per a les empreses de productes d'aliments.[23][24]
Els cultius microbiològics tradicionals han sigut les tècniques estàndards utilitzades al llarg del temps per poder detectar la presència de patògens tant en productes alimentaris com en mostres de persones possiblement infectades i mostres ambientals. Però, l'inconvenient present en aquest mètode és el temps requerit per a obtenir resultats pot ser molt llarg, sent un inconvenient sobretot si es tracta amb aliments de vida útil curta, a més del problema que oer fer servir aquest mètode majoritàriament és requereix un pre-enriquiment. És per això que al llarg dee la història de la microbiologia i biologia molecular s'han anat desenvolupant nous mètodes de detecció més ràpids i sense necessitat de pre-enriquiment de la mostra, tenint sempre en compte altres problemes que poden presentar les mostrea s l'hora de tractarles. Alguns dels mètodes més utilitzats per a la detecció ràpida de Salmonella són:[23][24]
PCR i q-PCR
[modifica]La PCR és el mètode independent de cultiu preferit i més utilitzar per poder detectar la presència del patogen en la mostra. La PCR és basa en la reacció en cadena de la polimerasa, el que permet a partir d’un fragment de DNA amplificar-lo per així poder ser detectat. La PCR te un temps d’estimació de 2 a 3 hores, cosa que permet detectar molt més ràpidament el patogen si ho comparem amb els tècniques de cultiu. Un cop acabada la reacció d’amplificació és pot visualitzar el resultat de diferents formes, sent els més comuns els electroforesi en gel de agarosa i la q-PCR (PCR quantitativa o en temps real). Aquesta segona, la q-PCR, mitjançant marcatge amb fluorescència, permet visualitzar en temps real la amplificació del DNA i per tant la seva detecció. El gen més comú que busca per detectar en Salmonel·la és el gen invA, un gen molt conservat en el gènere Salmonella, que es tracta d’un gen d’invasió.[23][24]
Actualment existeixen diversos kits comercials de PCR que és podin trobar en mercat i que és fan servir en la detecció de Salmonella en la indústria i els laboratoris d’emergència. Alguns d'aquests kits són ABI Prism 7500, BAX system o el iQ-*Check™ PCR. El únic inconvenient que presenta la PCR és que igual que els mètodes de cultiu, necessita d’un pre-enriquiment de la mostra, així com un alt cost econòmic i un personal capacitat.[23][24]
Espectrometria de masses
[modifica]
La identificació de bacteris mitjançant la tècnica de espectrometria de masses ha sigut una dels tècniques més investigades i més novedoses dels últimes dècades. La més utilitzada és la coneguda com a MALDI-TOF (espectrometria de masses amb desorció laser associada a matriu.temps de vol). Aquesta és basa en la ionització de proteïnes o lípids de la mostra bacteriana per donar càrrega als mostres, seguida d'una separació d’aquestes per pes i càrrega, una detecció i generació d’un espectre de masses característic segons les proteïnes i una comparació de l’espectre resultant amb altres espectres d’una base de dades.[24]
En els bacteris, incluit Salmonella, les proteïnes ribosomals les quals les seves masses són suficientment diferents a nivell de gènere, són les més utilitzades per poder detectar-les i així poder identificar el patogen. És tracta d’una tècnica de baix cost per mostra, sense comptar la inversió inicial en el espectròmetre de masses, senzilla i molt ràpida, ja que en aproximàdament 10 minuts tindrem els resultats.[24]
Els principals inconvenients d’aquesta tècnica són que, a nivell alimentari, com pot hi haure presència de diversos organismes en la mostra, la espectrometria de masses no podrà tenir un espectre clar de la mostra, impedint així la identificació de l’organisme, per tant, caldria un cultiu pur de l’organisme a identificar per garantir que l’espectre que és generi sigui fiable. Un altre inconvenient és que, a nivell de serotipus, encara no s’ha caracteritzar el patró característic de cada un, dificultant la detecció d’alguns d’ells sense proves complementàries.[24]
ELISA
[modifica]
De les tècniques immunològiques utilitzades per detecció de patògens, la tècnia per ELISA és la tècnica més utilitzada per dur a terme la detecció de Salmonella. El ELISA és una tècnia immunològica que es basa en la unión específica antigen-anticòs, i que un cop s’ha donat aquesta unió, es pot visualitzar la mostra mitjançant un canvi de color de la mostra gràcies a que s’utilitzen reaccions enzimàtiques colorimètriques mitjançant enzims units a l’anticòs. Existeixen diversos tipos d’ELISES, com el sandvitx, directe, indirecte i competitiu. El ELISA a més, també s’ha utilitzar per a la creació de vacunes contra Salmonella. Es tracta d’una tècnica amb alta sensibilitat, no és gaire complicada, i, comparat amb els mètodes de cultiu, és una tècnica més ràpida. Els inconvenients que té es que, en mostres alimentàries, pot donar falsos positius per reaccions creuades amb altres microorganismes, així com la necessitat d’un pre-enriquiment de la mostra.[23]
Biosensors
[modifica]Es tracta d’un dispositiu analítics que combinen un component biològic, com enzims, àcids nucleics o anticossos, amb un transductor, qui serà l'encarregat de enviar la senyal per poder permetre la detecció. Aquesta senyal enviada per el transductor pot ser una senyal electroquímica, tèrmica o òptica. Els biosensors és una de les tècniques més novedoses en el camp de la detecció per a poder detectar la presència d’organismes. Els biosensors més utilitzats per la detecció de Salmonella són:[23]
Biosensor enzimàtic
[modifica]Aquest utilitza com a component biològic els enzims. Aquestos s’utilitzen per detectar compostos de Salmonella en la mostra, i mitjançant la reacció enzim-substrat, enviar una senyal electroquímica, tèrmica o òptica per el transductor que podrà ser detectada.[23]
Biosensor d’Àcids Nucleics
[modifica]
S’utilitzen com a component biològic sondes de DNA o RNA, que hidridarà amb la seqüència complementària present en la mostra, generant una senyal que podrà ser detectada.[23]
Biosensors d’Anticossos
[modifica]Aquest biosensor utilitza els anticossos com a component biològic. Aquest biosensor utilitzen la unió antigen-anticòs, que al unir-se genera una senyal que es podrà mesurar i detectar.[23]
Es tracta d’una tècnica novedosa, que és molt específica i podria substituir els actuals mètodes mitjançant anticossos o àcids nucleics. El principal inconvenient és el seu cost de producció, a més de ser un procés complicat, ja que s'ha d’aïllar enzims o àcids nucleics i conectar amb el transductor.[23]
Referències
[modifica]- ↑ https://www.cdc.gov/salmonella/general/technical.html [1]
- ↑ Spier SJ. Salmonellosis. Vet Clin North Am Equine Pract. 1993 Aug;9(2):385-97. doi: 10.1016/s0749-0739(17)30405-4. PMID: 8358651.
- ↑ Keeble E, Koterwas B. Salmonellosis in Hedgehogs. Vet Clin North Am Exot Anim Pract. 2020 May;23(2):459-470. doi: 10.1016/j.cvex.2020.01.011. PMID: 32327048.
- ↑ Rings DM. Salmonellosis in calves. Vet Clin North Am Food Anim Pract. 1985 Nov;1(3):529-39. doi: 10.1016/s0749-0720(15)31301-3. PMID: 3907786.
- ↑ 5,0 5,1 Coburn B, Grassl GA, Finlay BB. Salmonella, the host and disease: a brief review. Immunol Cell Biol. 2007 Feb-Mar;85(2):112-8. doi: 10.1038/sj.icb.7100007. Epub 2006 Dec 5. PMID: 17146467.
- ↑ 6,0 6,1 Schultz, Myron «Photo Quiz». Emerging Infectious Diseases, 14, 12, 12-2008, pàg. 1940–1942. DOI: 10.3201/eid1412.081188. ISSN: 1080-6040.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 Teklemariam AD, Al-Hindi RR, Albiheyri RS, Alharbi MG, Alghamdi MA, Filimban AAR, Al Mutiri AS, Al-Alyani AM, Alseghayer MS, Almaneea AM, Albar AH, Khormi MA, Bhunia AK. Human Salmonellosis: A Continuous Global Threat in the Farm-to-Fork Food Safety Continuum. Foods. 2023 Apr 23;12(9):1756. doi: 10.3390/foods12091756. PMID: 37174295; PMCID: PMC10178548.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Lan R, Reeves PR, Octavia S. Population structure, origins and evolution of major Salmonella enterica clones. Infect Genet Evol. 2009 Sep;9(5):996-1005. doi: 10.1016/j.meegid.2009.04.011. Epub 2009 Apr 23. PMID: 19393770.
- ↑ Kurtz, Jonathan R; Goggins, J. Alan; McLachlan, James B. «Salmonella infection: Interplay between the bacteria and host immune system». Immunology Letters, 190, 01-10-2017, pàg. 42–50. DOI: 10.1016/j.imlet.2017.07.006. ISSN: 0165-2478.
- ↑ Fàbrega, Anna; Vila, Jordi «Salmonella enterica serovar Typhimurium skills to succeed in the host: virulence and regulation». Clinical Microbiology Reviews, 26, 2, 4-2013, pàg. 308–341. DOI: 10.1128/CMR.00066-12. ISSN: 1098-6618. PMC: 3623383. PMID: 23554419.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 Eng, S. K., Pusparajah, P., Ab Mutalib, N. S., Ser, H. L., Chan, K. G., & Lee, L. H. (2015). Salmonella: A review on pathogenesis, epidemiology and antibiotic resistance. Frontiers in Life Science, 8(3), 284–293. https://doi.org/10.1080/21553769.2015.1051243
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Crump JA, Sjölund-Karlsson M, Gordon MA, Parry CM. Epidemiology, Clinical Presentation, Laboratory Diagnosis, Antimicrobial Resistance, and Antimicrobial Management of Invasive Salmonella Infections. Clin Microbiol Rev. 2015 Oct;28(4):901-37. doi: 10.1128/CMR.00002-15. PMID: 26180063; PMCID: PMC4503790.
- ↑ Dudhane RA, Bankar NJ, Shelke YP, Badge AK. The Rise of Non-typhoidal Salmonella Infections in India: Causes, Symptoms, and Prevention. Cureus. 2023 Oct 8;15(10):e46699. doi: 10.7759/cureus.46699. PMID: 38021876; PMCID: PMC10630329.
- ↑ 14,00 14,01 14,02 14,03 14,04 14,05 14,06 14,07 14,08 14,09 14,10 14,11 14,12 14,13 Crump JASjölund-Karlsson M, Gordon MA, Parry CM2015.Epidemiology, Clinical Presentation, Laboratory Diagnosis, Antimicrobial Resistance, and Antimicrobial Management of Invasive Salmonella Infections. Clin Microbiol Rev 28:.https://doi.org/10.1128/cmr.00002-15
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 15,7 Baker S, Favorov M, Dougan G. Searching for the elusive typhoid diagnostic. BMC Infect Dis. 2010 Mar 5;10:45. doi: 10.1186/1471-2334-10-45. PMID: 20205702; PMCID: PMC2846943.
- ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 Wain J, Pham VB, Ha V, Nguyen NM, To SD, Walsh AL, Parry CM, Hasserjian RP, HoHo VA, Tran TH, Farrar J, White NJ, Day NP. Quantitation of bacteria in bone marrow from patients with typhoid fever: relationship between counts and clinical features. J Clin Microbiol. 2001 Apr;39(4):1571-6. doi: 10.1128/JCM.39.4.1571-1576.2001. PMID: 11283089; PMCID: PMC87972.
- ↑ https://canalsalut.gencat.cat/ca/salut-a-z/s/salmonellosi/
- ↑ 18,0 18,1 ChiudoSuyo, Chudo.2004. Salmonella enterica serotipo Choleraesuis: epidemiología, patogenia, enfermedad clínica y tratamiento. Clin Microbiol Rev 17:.https://doi.org/10.1128/cmr.17.2.311-322.2004
- ↑ 19,0 19,1 19,2 Gut, A. M., Vasiljevic, T., Yeager, T., & Donkor, O. N. (2018). Salmonella infection–prevention and treatment by antibiotics and probiotic yeasts: a review. Microbiology, 164(11), 1327-1344.
- ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 Gut, Abraham Majak; Vasiljevic, Todor; Yeager, Thomas; Donkor, Osaana N. «Salmonella infection – prevention and treatment by antibiotics and probiotic yeasts: a review». Microbiology, 164, 11, 2018, pàg. 1327–1344. DOI: 10.1099/mic.0.000709. ISSN: 1465-2080.
- ↑ «Salmonella. DATOS GENERALES».
- ↑ 22,0 22,1 Garmory, Helen S.; Brown, Katherine A.; Titball, Richard W. «Salmonella vaccines for use in humans: present and future perspectives» (en anglès). FEMS Microbiology Reviews, 26, 4, 11-2002, pàg. 339–353. DOI: 10.1111/j.1574-6976.2002.tb00619.x. ISSN: 1574-6976.
- ↑ 23,00 23,01 23,02 23,03 23,04 23,05 23,06 23,07 23,08 23,09 Lee, K. M., Runyon, M., Herrman, T. J., Phillips, R., & Hsieh, J. (2015). Review of Salmonella detection and identification methods: Aspects of rapid emergency response and food safety. Food control, 47, 264-276.
- ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 24,5 24,6 Bell, R. L., Jarvis, K. G., Ottesen, A. R., McFarland, M. A., & Brown, E. W. (2016). Recent and emerging innovations in Salmonella detection: a food and environmental perspective. Microbial biotechnology, 9(3), 279-292.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Farreras Valentí P.. Medicina interna. Madrid: Elsevier, 2004. 8481748102.
- Lesser, Cammie F.; Miller, Samuel I.. «Salmonelosis». A: Harrison. Principios de medicina interna. Madrid: McGraw-Hill Interamericana, 2006. 9701051653.
- Cohen JI et al. «Extra-manifestation of Salmonella infections». Medicine, 66, 1, 1987. p. 349.
- Glynn MK et al. «Emergence of multidrug-resistant Salmonella enterica serotype typhimurium DT104 infections in the United Staes». N Engl J Med, 338, 1, 1998. p. 1333.
- CDC website, Division of Bacterial and Mycotic Diseases, Disease Listing: Salmonellosis
- CFIA Website: Salmonellae Arxivat 2006-12-09 a Wayback Machine.
- PUBMED - Salmonellosis
Enllaços externs
[modifica]
- «Salmonel·losi». Canal Salut. Generalitat de Catalunya.