Vés al contingut

Germans Taviani

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióGermans Taviani
(it) Paolo e Vittorio Taviani Modifica el valor a Wikidata
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Components
Vittorio Taviani (San Miniato, 20 setembre 1929 - Roma, 15 abril 2018). Director de cinema
Paolo Taviani (San Miniato, 8 novembre 1931 - Roma, 29 febrer 2024). Director de cinema Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusduet de germans Modifica el valor a Wikidata
Activitat
GènereDrama Modifica el valor a Wikidata
Altres
Premis
Discogs: 1631709 Modifica el valor a Wikidata
Paolo Taviani (esquerra) i Vittorio Storaro el 2003

Els germans Taviani, Vittorio Taviani (20 de setembre de 1929 - 15 d'abril de 2018) i Paolo Taviani (8 de novembre de 1931), són dos directors de cinema italians, nascuts a San Miniato. Són autors d'un cinema polititzat influït per Roberto Rossellini. Han treballat tota la seva vida com a escriptors, directors i productors de totes les seves obres.

Biografia

[modifica]

Vittorio va estudiar dret a la Universitat de Pisa, on dos anys més tard el va acompanyar Paolo, que es va abocar a les Belles Arts. Junts es van dedicar al cinema després de l'impacte que els va produir Paisà, de Rossellini. Van escriure i dirigir conjuntament diversos curts i un documental, L'Italia non è un paese povero (1960), finançat per la companyia estatal de petroli Eni. Censurada per la productora per les crues imatges de la misèria de la classe obrera, el tall original es va considerar perdut per molt de temps, fins que el 1999, Tinto Brass, que va ser ajudant de direcció en l'obra, va donar al públic l'única còpia romanent del positivat original, que havia guardat.

Amb l'experiència adquirida, el 1962 van filmar el seu primer llarg de ficció, Un uomo da bruciare, sobre el conflicte entre un activista sicilià pels drets del treballador i la màfia, aliada dels interessos del govern i dels terratinents locals. El tema dels conflictes obrers, des de la perspectiva marxista de la lluita de classes, constituiria un dels eixos de la seva obra, que desenvoluparien en diversos films més en els anys següents. La seva primera pel·lícula independent va ser I sovversivi (1967), que anticipa els esdeveniments de 1968. Amb Gian Maria Volontè, van assolir un gran èxit amb Sotto il segno dello scorpione (1969), on se senten els ecos de Brecht, Pasolini i Godard.

El 1971, es trobaven entre els signants de la campanya mediàtica publicada al setmanari L'espresso contra el comissari Luigi Calabresi per l'assassinat d'un ferroviari anarquista.

El tema de la revolució és present en San Michele aveva un gallo (1972), una magnífica adaptació de la novel·la de Tolstoi El diví i l'humà, molt apreciada pels crítics de cinema, més que la pel·lícula sobre la restaurazione, Allonsanfan (1974), en què es rellegeix el melodrama de Visconti a través de la lent d'una consciència històrica diferent. Els protagonistes foren Marcello Mastroianni, Laura Betti i Lea Massari.

El 1973, van abordar una producció més costosa, Allonsanfan, ambientada en les guerres napoleòniques. Comptaven amb Marcello Mastroianni en el paper d'un aristòcrata que s'havia convertit en un líder anarquista i després de nou en un aristòcrata, d'acord amb els vaivens de la situació política; tots aquests canvis generen un conflicte entre el protagonista i els seus antics camarades.

L'èxit internacional els arribaria el 1977, amb la filmació de Padre padrone, a partir de la novel·la de Gavino Ledda, que explica la brutal història d'un pare pastor opressiu i el seu fill, a qui educa perquè sigui el seu successor, arrencant-lo de l'escola, i obligant-lo a pasturar les ovelles de la família. D'una duresa commovedora, especialment la primera part, és innovadora en l'ús del so. Padre padrone va arrasar en el Festival de Cannes, i hi guanyà la Palma d'Or i el premi FIPRESCI.

A Il prato (1979) es troben ecos neorealistes, i a La notte di San Lorenzo (1982) ens expliquen una faula en forma d'un esdeveniment marginal a la vigília de l'alliberament de la Toscana, vista a través dels ulls d'alguns camperols. La pel·lícula, amb una fotografia molt elegant, va guanyar el Gran Premi del Jurat de Cannes.

Kaos (1984) n'és una altra adaptació literària. És una pel·lícula de fascinants episodis basada en la Novelle per un anno de Pirandello.

En Il sole anche di notte (1990), traslladen al Nàpols del segle xviii el tema de la novel·la Pare Sergio de Tolstoi. D'ara endavant, la inspiració dels Taviani va ser alternant, entre l'èxit episòdic de Le affinità elettive (1996), a partir de l'obra de Goethe, que contrasta amb les referències al mercat internacional d'una obra com Good Morning Babilònia (1987), que exposa l'epopeia precursora del cinema de pel·lícules de molt menys èxit, veritables desastres quant a audiència i crítics. Realitzaren una meditació sobre el poder corruptor dels diners a Fiorile (1993).

A Tu ridi (1996), s'inspiren en personatges i històries de Pirandello. És protagonitzada per Antonio Albanese, Lello Arena i Sabrina Ferilli. La pel·lícula es divideix en dos capítols: en el primer, Albanese és un baríton retirat que és forçat a renunciar a cantar per raons de salut; aquesta situació el porta a desfogar la seva frustració sortint de nit i esclatant en riures impredictibles i incontrolables, mentre que durant el dia es pregunta el perquè d'aquestes rialles. En el segon, Lello Arena és un dels segrestadors del fill d'un pres, amb qui havia establert una relació mentre estava a la presó, però al final, els esdeveniments el porten a matar-lo tràgicament.

Els germans Taviani han mantingut una producció regular amb treballs cada dos o tres anys, realitzats sempre de manera conjunta. En les pel·lícules alternen el rol de director, tot deixant una escena per a cada un i sense interferir en la direcció de l'altre; d'aquesta manera, han continuat treballant fins ben entrats els vuitanta anys. Amb la seva rellevància com a autors, són una presència sistemàtica en festivals de cinema, encara que no amb el gran públic.

També feren televisió, filmant una respectuosa relectura de Resurrezione (2001), també de Tolstoi. El 2004, rodaren per a la televisió Luisa Sanfelice, una mena de balada romàntica popular, en què els dos protagonistes (Letizia Casta i Adriano Gianni) es reuneixen a causa d'un conflicte i viuen una història d'amor absolut, violent i breu com la història de la República Napolitana.

Les adaptacions literàries continuen amb La masseria delle allodole (2007), presentat al Festival Internacional de Cinema de Berlín.

La ciutat natal de San Miniato ha posat el nom dels dos germans a un centre de cultura de cinema: Centro Cinema Paolo e Vittorio Taviani. Paolo és el marit de la costumista Lina Nerli Taviani.

Col·laboradors

[modifica]

Actors

[modifica]

Que han treballat almenys dues vegades amb els germans Taviani:

Productors

[modifica]

Guionistes

[modifica]

Autors de bandes sonores

[modifica]

Els vuit primers films

[modifica]

En ordre cronològic:

Nicola Piovani

[modifica]

Nicola Piovani és el seu autor favorit: vuit films junts, des de La notte di San Lorenzo a Luisa Sanfelice; sèrie interrompuda amb Le affinità elettive (música de Carlo Crivelli).

Compositors clàssics favorits

[modifica]

Directors de fotografia

[modifica]

Muntadors

[modifica]

Filmografia com a directors i escenògrafs

[modifica]

Guions originals

[modifica]

Guions no originals

[modifica]

Honors

[modifica]
  • Grand'Ufficiale dell'Ordine al merito della Repubblica Italiana, Roma, 30 de maig de 2001. Per iniciativa del president de la República.[3][4]
  • Commendatore Ordine al Merito della Repubblica Italiana, Roma, 2 de juny de 1995. A proposta de la presidència del consell de ministres.[5][6]

Premis

[modifica]
  • 1977: Palma d'Or per Padre padrone.
  • 1983: David di Donatello a la millor pel·lícula per La notte di San Lorenzo.
  • 1986: Lleó d'Or a la carrera.
  • 2007: Efebus d'or per La Masseria delle Allodole.
  • 2008: Laurea Honoris Causa en "Cinema, teatro, e produzione multimediale" per la facultat de lletres i filosofia de la Universitat de Pisa.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Lizzani, Carlo. Il cinema italiano dalle origini agli anni ottanta (en italià). Editori riuniti, 1982. 
  2. ↑ Keslassy, Elsa. «MK2 Int'l Acquires the Taviani Brothers' 'Maraviglioso Boccaccio'» (en anglès). Variety, 12-01-2015.
  3. ↑ Grande Ufficiale Ordine al Merito della Repubblica Italiana Sig. Paolo Taviani
  4. ↑ Grande Ufficiale Ordine al Merito della Repubblica Italiana Sig. Vittorio Taviani
  5. ↑ Commendatore Ordine al Merito della Repubblica Italiana Sig. Paolo Taviani
  6. ↑ Commendatore Ordine al Merito della Repubblica Italiana Sig. Vittorio Taviani

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Germans_Taviani&oldid=33345299»