Dino Risi
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 23 desembre 1916  Milà (Itàlia) | ||
| Mort | 7 juny 2008 (91 anys) Roma | ||
| Causa de mort | càncer | ||
| Religió | Ateisme | ||
| Formació | Universitat de Roma La Sapienza Universitat de Milà | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | director de cinema, guionista, psiquiatre | ||
| Activitat | 1946 - | ||
| Gènere | Commedia all'italiana | ||
| Obra | |||
Obres destacables
| |||
| Família | |||
| Fills | Claudio Risi, Marco Risi | ||
| Parents | Luigi Mazzocchi, avi matern Elda Mazzocchi Scarzella, cosina germana Cesare Mazzocchi, oncle matern | ||
| Premis | |||
       
 | |||
Dino Risi (Milà, Itàlia, 23 de desembre de 1916 - Roma, 7 de juny de 2008[1]) va ser un director de cinema i guionista italià.
Biografia
[modifica]Fill de metge, comença una carrera de metge psiquiatre tot dedicant-se a la crítica cinematogràfica, així com a l'escriptura de novel·les i de guions. El 1940 Dino Risi efectua els primers passos en el cinema com a ajudant de Mario Soldati per a la pel·lícula Piccolo mondo antico i d'Alberto Lattuada a Giacomo l'idealista .
Durant la Segona Guerra Mundial, es refugia a Suïssa on segueix els cursos de Jacques Feyder. La postguerra afavoreix la recuperació del cinema italià. De 1946 a 1949 escriu guions i realitza documentals. Amb Vacanze col gangster , passa a la direcció de llargmetratges el 1952.
A partir dels anys 1950, es converteix en un dels grans realitzadors de comèdies a la italiana. El seu èxit comença el 1957 amb la farsa crítica Poveri ma belli i confirma el seu talent el 1960 amb Il mattatore que inicia una llarga col·laboració amb un dels seus actors fetitxes: Vittorio Gassman que a Profumo di donna obté el premi d'interpretació masculina al Festival de Canes de 1975. Els seus altres actors preferits són Nino Manfredi, Ugo Tognazzi, Alberto Sordi i Marcello Mastroianni.
Destaca en les pel·lícules d'esquetxos, com la sèrie I Mostri, però també en els drames (Il sorpasso) o Fantasma d'amore amb Romy Schneider el 1981.
Sovint nominat però mai premiat al Festival de Canes, aquest certamen, acaba organitzant per reconeixement una retrospectiva de quinze de les seves pel·lícules el 1993.
El 2002, el cineasta va rebre un Lleó d'or pel conjunt de la seva carrera al Festival Internacional de Cinema de Venècia. Una ovació dempeus va acompanyar aquest moment.
Dino Risi és un dels últims «monstres» de l'edat d'or del cinema italià. Treballador incansable, ha realitzat més d'una cinquantena de pel·lícules.
És el pare de Marco Risi, també director de cinema.
Filmografia
[modifica]Director
[modifica]Curts
[modifica]
|
|
Llargmetratges
[modifica]Guionista
[modifica]- 1949: Canzoni per le strade de Mario Landi
- 1951: Anna de Alberto Lattuada
- 1969: Vedo nudo, d'ell mateix
Premis i nominacions
[modifica]Premis
[modifica]Nominacions
[modifica]- 1960. Os d'Or per Il mattatore
- 1955. Palma d'Or per Il segno di Venere
- 1975. Palma d'Or per Profumo di donna
- 1976. Oscar al millor guió adaptat amb Ruggero Maccari per Profumo di donna
- 1979. Palma d'Or per Caro papà
- 1985. Palma d'Or per Scemo di guerra
Referències
[modifica]- ↑ Mort de Dino Risi (en italià).
