Ennio de Giorgi
 |
S'ha proposat que aquesta pàgina sigui reanomenada a Ennio De Giorgi. |
Ennio de Giorgi (Lecce, 8 de febrer de 1928 - Pisa, 25 d'octubre de 1996) va ser un matemàtic italià.
Vida i Obra
[modifica]El seu pare va morir quan només tenia dos anys.[1] Va cursar els estudis secundaris a la seva vila natal durant la Segona Guerra Mundial, mentre el seu germà gran era al front. El 1946 va anar a Roma per a estudiar enginyeria a la universitat de Roma La Sapienza però el curs següent va decidir canviar-se a matemàtiques a instàncies d'Enrico Bompiani.[2] Es va graduar el 1950 sota la direcció de Mauro Picone i, immediatament, va començar a treballar a l'Istituto per le applicazioni del calcolo que dirigia el propi Picone.[3]
El 1959, després d'un curs fent de professor a la universitat de Messina, va ser nomenat professor de la Scuola Normale Superiore de Pisa, on va romandre la resta de la seva vida.[4]
De Giorgi es va fer famós el 1957 quan, simultània però independentment de John Nash, va formular un teorema sobre la regularitat de les equacions diferencials el·líptiques, que donava solució al dinovè problema de Hilbert.[5] A partir de 1975 també va introduir una nova eina en l'estudi de les equacions diferencials i el càlcul de variacions: la Γ-convergència.[6]
Va publicar unes cent cinquanta obres entre articles, llibres i monografies.[7] A part dels temes esmentats, va estar interessat pels fonaments de la matemàtica, proposant teories més generals que les purament axiomàtiques[8] i repensant les condicions del formalisme matemàtic.[9]
Va rebre el Premi de la República el 1973 i el Premi Wolf el 1990, a més de ser membre de diferents acadèmies i societats científiques de tot el món.[10] L'Institut de Matemàtiques de la Scuola Normale porta el seu nom i des del 2001 s'organitzen el col·loquis mensuals De Georgi en aquest institut.[11]
Referències
[modifica]- ↑ Parlangeli, 2019, p. 3.
- ↑ Parlangeli, 2019, p. 14.
- ↑ Ambrosio et al., 1999, p. 3.
- ↑ Lions i Murat, 1997, p. 1096.
- ↑ Emmer, 1997, p. 1101.
- ↑ Dal Maso, 2011, p. 1017-1021.
- ↑ Ambrosio et al., 1999, p. 23-31.
- ↑ Ambrosio et al., 1999, p. 19-20.
- ↑ Di Patri, 2021, p. 213 i ss.
- ↑ Chang, 2011, p. 201.
- ↑ Zannier, 2012, p. vii.
Bibliografia
[modifica]- Ambrosio, L.; Dal Maso, G.; Forti, M.; Miranda, M.; Spagnolo, S. «Ennio de Giorgi» (en anglès). Bolletino dell'Unione Matematica Italiana, Vol. 2-B, Num. 1, 1999, pàg. 3-31. ISSN: 0392-4041.
- Chang, Sooyoung. Academic Genealogy of Mathematicians (en anglès). World Scientific, 2011. ISBN 978-981-4282-29-1.
- Dal Maso, Gianni «Ennio de Giorgi and Γ-convergence» (en anglès). Discrete and Continuous Dynamical Systems, Vol. 31, Num. 4, 2011, pàg. 1017-1021. DOI: 10.3934/dcds.2011.31.1017. ISSN: 1078-0947.
- Di Patri, Patrizia «Il Pensiero filosofico di Ennio de Giorgi» (en italià). Intersezioni, Num. 2, 2021, pàg. 213-217. DOI: 10.1404/101354. ISSN: 0393-2451.
- Emmer, Michele «Interview with Ennio de Giorgi» (en anglès). Notices of the American Mathematical Society, Vol. 44, Num. 9, 1997, pàg. 1097-1101. ISSN: 0002-9920.
- Lions, Jacques-Louis; Murat, François «Ennio de Giorgi (1928-1996)» (en anglès). Notices of the American Mathematical Society, Vol. 44, Num. 9, 1997, pàg. 1095-1096. ISSN: 0002-9920.
- Parlangeli, Andrea. A Pure Soul (en anglès). Springer, 2019. ISBN 978-3-030-05302-4.
- Zannier, Umberto. Colloquium De Giorgi 2009 (en italià). Edizioni della Normale, 2012. ISBN 978-88-7642-388-8.
Enllaços externs
[modifica]- O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Ennio de Giorgi» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
- «Centro di Ricerca Matematica Ennio De Giorgi» (en italià). Scuola Normale Superiore. [Consulta: 4 octubre 2023].