Istòria de Sardigna sabàuda

Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Limba Sarda Comuna. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu

Istòria de Sardigna

Preistòria Sardigna preistòrica Sardigna prenuràgica Sardigna megalìtica Protoistòria e istòria antiga Sardigna nuràgica Sardigna fenìtziu-pùnica Sardigna romana Istòria medievale Sardigna vàndala Sardigna bizantina Sardigna giuigale (Arbaree · Càlaris · Gaddura · Torres) Sardigna sennorile e comunale Regnu de Sardigna (Aragonesu) Istòria moderna Regnu de Sardigna (Ispagnolu e Sabàudu) Istòria cuntemporanea Sardigna cuntemporanea Istòria minerària Istòria genètica Istòria antropomètrica

S'istòria de sa Sardigna sabàuda est s'ùrtima fase de sa paràbola istòrica de su Regnu de Sardigna. Incumentzat in su 1720 e acabat formalmente in su 1861, cando su de 24 res de Sardigna Vittorio Emanuele II proclamat s'acontèssida nàschida de su Regnu de Itàlia.

Su passàgiu de sa corona

Intre de su 1701 e su 1714 sa Gherra de Sutzessione Ispagnola aiat impinnadu is potèntzias europeas in unu cunflitu àsperu. S'ispèrdida de s'ereu de sos Asburgos de Ispagna aberiat sa chistione de sa sutzessione in su tronu ibèricu, cuntierradu intre sa Frantza de Luisi XIV e s'Impèriu Asbùrgicu, cun su Regnu Unidu e sa prus parte de sos àteros istados europeos impinnados in su fronte anti-frantzesu (de sa parte de s'Impèriu). A sa fine de su cunflitu sambenosu, a pustis de fatos diplomàticos e dinàsticos imboddiados chi aiant batidu a sa furriadura de sas alleàntzias, unu primu assentamentu de is regnos europeos, decretada a pustis de sa paghe de Utrecht cun su tratadu de Rastatt, aiat bidu sa tzèdida de su regnu sardu dae sa corona ispagnola a s'Impèriu Asbùrgicu (1714). Nointames, a pustis de una pigada curtza de pòdere austrìacu, bi fiat unu corpu de manu militare ispagnolu, in s'intentu de torrare s'Ìsula a s'egemonia ibèrica. S'intentu fiat istadu luegus dimensionadu dae s'ennèsima tratativa diplomàtica chi, cun su Tratadu de Londra (1718), aiat decretadu sa tzèdida de su regnu, cun sa relativa artziada a su tìtulu monàrchicu, a sa domo de is ducas de Savoja. Vittorio Amedeo II de Savoja fiat fatu su de 17 soberanos de su Regnu de Sardigna.

Primos deghes de annos de is monarcas noos

Su primu atu de sa noa monarchia sabàuda fiat istadu sa cunvoca de su parlamentu de su regnu (in is tres “bratzos suos”, o “istamentos”) a in antis su cale su primu visurré piemontesu, su barone de Saint Remy, aiat giuradu solennemente de no abrogare o modificare is leges in vigore, est a nàrrere de respetare is privilègios de s'aristocratzia e de su cleru e is mandos de is sete "tzitades règias" (no infeudadas). Is Savojas isperaiant de pòdere fàghere a càmbiu sa Sardigna cun unu àteru territòriu, puru mantenende su tìtulu monàrchicu. Custas duas cunditziones aiant cumportadu su sustantziale immobilismu de s'amministratzione sabàuda, a su nessi in unu primu momentu, in unu cuntestu sotziu-econòmicu e polìticu ancoras cunditzionadu dae su forte retàgiu culturale ibèricu.

Fèudos, fiscu, cunditziones econòmicas

A longu fiant abarrados de su totu immudados tantis su regìmene feudale, comente is costùmenes locales. Sa Sardigna fiat galu partzida in fèudos, de istèrrida e giurisditzione eterogènea. Su titulare de su fèudu fiat a s'ispissu ausente, bivende de preferu in is tzitades o foras de s'Ìsula. In ponte de su barone amministraiat su fèudu unu funtzionàriu suo, naradu podatariu, prepostu in sustàntzia a sa coberàntzia de is tassas e de is gabellas. Custas fiant numerosas e fatu·fatu meda graes pro is vassallos, is bividores de su fèudu. In medas casos s'incàsciu issoro fiat apaltadu a is aici narados “arrendatores”, coberadores privados chi bessaiant una cuota fissa e cuncordada in pretzedèntzia a s'amministratzione de su fèudu e lucraiant subra su surplus de sas impostas. S'imponimentu resurtaiat duncas agrabiadu dae tale pràtica, cun cunsighentes protestas e rebellias, in sos annos de caristia. Bi fiat annotamala su problema de sa giurisditzione, in cantu is càusas penales e tziviles, a su nessi in su primu gradu, fiant de cumpetèntzia de su sennore. Imponimentu fiscale e amministratzione de sa giustìtzia abarraiant duncas in manera salda in manu a sa classe aristocràtica. Ùnica fonte de amparu pro is comunidades infeudadas fiant is “cussìgios comunitativos”, una ispètzie de cussìgiu comunale locale, fatu·fatu capatzu de otènnere dae su feudatàriu o de su rapresentante suo in loco cunditziones fiscales prus pagu agrabiosas, susetotus in is zonas in ue is comunidades fiant prus cumpatas e bantaiant una traditzione de autonomia prus marcada, est a nàrrere in is zonas internas a vocatziones pastorale. Su mundu econòmicu, foras de s'ampru setore primàriu (messaria e pesadiu), fiat cumpletadu dae su setore artesanale (pro s'in prus limitadu a is tzitades e organizadu in corporatziones, is grèmios) e de su cummèrtziu minore. Belle che nudda sa trasformatzione. Sa matessi agricultura abarraiat a unu livellu de sussistèntzia, esposta a is pistighìngios de su tempus e a is crisis produtivas, segundu is prus clàssicas dinàmicas pre-industriales. In generale, s'economia fiat cunditzionada a forte dae su frunidu obrigatòriu de is tzitades, massimamente Casteddu e Tàtari. Sas àteras tzitades de su regnu (Igrèsias, Aristanis, Bosa, S'Alighera e Casteddu Aragonesu/Casteddu Sardu) gosaiant a manera issoro de privilègios e cuntzessiones, chi derivaiant de s'istatus issoro de "tzitades règias", est a nàrrere no infeudadas e sutapostas a sa giurisditzione dereta reale (is rapresentantes de is tzitades teniant unu bratzu de su parlamentu issoro destinadu, s'“istamentu reale” apuntu).

Aspetos culturales

Sa classe dominadora sarda aiat sighidu a s'espressare in ispagnolu e fintzas in cadalanu, su pòpulu in sardu e in is limbas locales de s'ìsula. S'aparatu de guvernu sabàudu, costituidu dae funtzionàrios mediocres, a s'ispissu de mentalidade serrada e cun una bisura istrumentale de sos incàrrigos in s'Ìsula, aiant agiuntu a sa pressione fiscale s'arrampionadura issoro personale, contribuende a ingenerare in is sardos de totu is classes sotziales unu isparghinadu sentimentu de grisu cara a is piemontesos. Is costùmenes, is festas e sa limba de s'amministratzione e de sa cultura abarraiant francamente ibèricos, mentras ca is funtzionàrios piemontesos s'espressaiant in frantzesu e, pro sos impreos amministrativos, impreaiant s'italianu (seberadu dae domo Savoja che a limba ufitziale dae su de 16 sèculos, mancari non fiat faeddadu dae perunu de is sùdditos issoro). Cun s'arribu de su conte Bogino a su Ministèriu de sos afàrios Sardigna (chi aiat apompiadu dae su 1759 a su 1773), s'amministratzione sabàuda si fiat incurada de annoare is duas universidades de s'Ìsula (Casteddu e Tàtari). Fiat istadu in tale cuntestu chi in Sardigna si fiat pòdidu formare una classe intelletuale noa, aberta a sas ideas chi acudiant dae Itàlia, dae Europa e duncas dae s'Illuminismu; un'ingènneru chi at a tènnere manera de si distìnghere in s'època de cussu famadu e turmentadu triènniu rivolutzionàriu de fine sèculu 18.

Razionalizatzione amministrativa e tzentralismu in su segundu Setighentos

Isceti in sa segunda metade de su sèculu, suta de Carlo Emanuele III, su guvernu piemontesu aiat dadu impèllida a una prima istruturadura amministrativa de su regnu. In suta de sa diretzione de Giovanni Battista Lorenzo Bogino (dae su 1759 a su 1773 ministru pro sa Sardigna), fiat posta manu a s'aparatu pùblicu intreu, a sas istitutziones educativas, a su crèditu agràriu (istruturadura de is "montes granàticos"), a su cummèrtziu, a is relatos cun sa Crèsia. Su totu fiat acontèssidu in s'òtica de un'ammodernadura e de unu tzentramentu amministrativu chi eliminaiant o indibiliant istitutos e costùmenes meda raighinados, chentza de modificare is relatos de fortza sotziales e chene alterare s'echilìbriu delicadu instauradu cun sa classe dominadora sarda. Nointames, tales medidas, atuadas in s'arcu de unos binti annos, aiant causadu malumores e resistèntzias in totu is classes sotziales. A livellu pobulare, sa mesurada torra de sas autonomias locales chentza de sa reforma de su regìmene feudale, privaiat is comunidades de sas ùnicas ainas de cuntratatzione possedidos fintzas a cussu momentu. Is medidas adotadas in matèria de razionalizatzione de is setores produtivos e de su cummèrtziu no aiant modificadu is dinàmicas printzipales de s'economia sarda. Sa classe aristocràtica, de su càntone suo, aiat bidu chi possìbile ammenguare sa rilevàntzia cuncreta de cosa sua in is detzisiones polìticss, essende is càrrigas printzipales destinadas in bia esclusiva a su personale piemontesu o comente si siat furesteri. Sa remarcadura de s'assolutismu no aiat cumportadu unu atòliu majore in sa màchina amministrativa, ne aiat prodùidu significativas megiorios in s'andamentu de su tziclu econòmicu e in sa cunditzione generale de is sùdditos, chi fiant abarrados espostos a s'astrintesa de su sistema fiscale feudale e a sas intzertesas de unu regìmene produtivu disusadu, ultres chi a is medidas repressivas pro is cales Bogino et abarradu in manera trista famadu in s'Ìsula. Pro custa sèrie de motivos s'est faeddadu in propòsitu de custa istasone de “razionalizatzione chentza de reformas”.

Sa chistione de sa limba italiana

In su cuntestu de is reformas “boginianas” logu piessignu òcupat sa chistione de sa limba italiana. In Sardigna sa promotzione de su toscanu literàriu, fintzas a cussu momentu, non fiat istada sistemàtica ne meda intzisiva. Fintzas a cando, paris cun sa istruturatzione torra de sas universidades sardas, su guvernu piemontesu aiat detzìdidu de protzedire cun prus detzisione in tale diretzione, nde fiat bessida a pìgiu una forte resistèntzia a banda de s'intelletualidade e de sa classe aristocràtica: custa, de costùmenes e mentalidades ibèricos, non agradessiat de dèpere abbandonare is limbas de cultura e de s'amministratzione impreadas pro sèculos, est a nàrrere su cadalanu e s'ispagnolu, in favore de s'italianu. Difatis, mentras sa populatzione aiat sighidu a faeddare in sardu e in is limbas locales de s'ìsula, parte de sa nobilesa aiat sighidu a impreare s'ispagnolu e in tzertos casos su catalanu durante unu sèculu e prus.

Crisi de su regìmene antigu e rivolutzione

Mancari sos intentos de fàghere prus ratzionale e efficiente s'amministratzione, is medidas adotadas in suta de sa diretzione de Bogino no aiant otentu is resurtados prevìdidos. Is cummentadores de parte piemontesa atibiaiant sa càusa de su fallimentu a s'ìndula e a su malucostùmene atàvicu de is sardos. Permanentaiant is problemas istruturales eredados dae s'època pretzedente, agrabiados dae s'inèrtzia e de sa corrutzione de is amministradores piemontesos.

Is primas sìngias de su maleistare

In Europa s'ispaniaiat s'Illuminismu e s'ammustraiant is primas sìngias de sa crisi incumbente (rebellias populares, protestas, repressiones). Fintzas in Sardigna creschiat su malecuntentu e sas ideas noas de su sèculu agataiant acasàgiu in sa classe burghesa e in sa de is butegheris e de sos artisanos, in su bàsciu cleru e in sa classe intelletuale noa. In su 1780 aiat tzocadu un'avolotu in Tàtari. In is campagnas fiant crèschidos is casos de refudu de ghetare cànones e impostas a sos coberadores. Medas situatziones aiant dèpidu èssere resòlvidas cun sa fortza.

S'intentu de ocupatzione frantzesa

Rapresentatzione de Casteddu e Cuartu Sant'Aleni durante s'atacu frantzesu de su 1793

Intre de su 1792 e su 1793 sa Frantza rivolutzionària, punnende a cuntrastare s'Inghilterra in su Mediterràneu otzidentale, aiat intentadu de atacare sa Sardigna, in s'intentu de dda ocupare militarmente e de pesare una rebellia generalizada contra de is Savojas. A tale fine, dae tempus, infiltrados rivolutzionàrios e simpatizantes locales difundiant novas, ideas e iscritos polìticos in is tzitades e in is campagnas. Arribada s'ora de s'atacu detzisivu, cun totu ca su guvernu sabàudu fiat istadu pigadu a sa fidada e non aiat predispostu medidas difensiva, sos aristocràticos e su cleru sardos, timende is cunsighèntzias polìticas de una vitòria frantzesa in Sardigna, aiant finantziadu e aiant organizadu sa resistèntzia, arrolende in pagu tempus una milìtzia. Fiat istadu custu esèrtzitu pobulare a refudare su intentu frantzesu de isbarcare in su lidu de Cuartu S.Aleni, in su freàrgiu 1793. In paris tempus, in su norte, fiat paradu s'intentu de ocupatzione in s'ìsula de Sa Maddalena: s'invasione de su 23 freàrgiu a su cale cumandu istaiat unu giòvanu ufitziale corsicanu de nùmene Napoleone Buonaparte fiat istada firmada dae sa flota sarda cumandada dae su maddaleninu Domenico Millelire, chi fiat fatu prima medàllia de oro a su balore militare de sa marina italiana. Sa resessida de sa mobilitatzione de is sardos a banda de sos istamentos (is bratzos de su parlamentu, riunidos de apretu pro acarare sa crisi, in s'inèrtzia de su guvernu sabàudu), mancari pariat disamorare s'òpera de propaganda rivolutzionària de is meses pretzedentes, aiat fatu bessire a pìgiu sa chistione de s'inadeguadesa e de sa mediocridade de su personale de guvernu furesteri. Is rapresentantes de sa nobilesa, de su cleru e de is tzitades aiant imbiadu duncas a su re Vittorio Amedeo III una petitzione cun chimbe rechertas: 1) cunvoca de is Cortes Generales (est a nàrrere apuntu de su parlamentu, chi sas autoridades sabàudas no aiant prus cunvocadu dae su 1720); 2) cunfirma de totu is leges, costùmenes e privilègios, fintzas de cussos rutos in disusu; 3) Assignatzione a is nadios de s'ìsula de totu sos impreos e is càrrigas; 4) criatzione de unu Cussìgiu de Istadu de consultare subra totu is chistiones relativas a su regnu; 5) unu ministèriu distintu pro sos afàrios de sa Sardigna. Non fiant rechertas rivolutzionàrias, nointames su Re ddas aiat refudadas. Su malecuntentu acumuladu fintzas a cussu momentu fiat esplòdidu duncas cun unu motu de rebellia intre notàbiles e pòpulu casteddajos chi, su 28 abrile 1794, aiant cassadu e aiant bogadu dae Casteddu su Visurré e totu is funtzionàrios sabàudos; sa die est oe cummemorada Sa die de sa Sardigna e festa de su pòpulu sardu.

1794-6: is motos antifeudales de Angioy

Intrada a Tàtari de J.M. Angioy

Sa situatzione fiat pigada in manu de sos istamentos e de sa Reale Udièntzia, sa suprema corte de su regnu. Si cunfrontaiant su partidu de is “annoadores” e su de is “moderados”. Is primos, pro s'in prus esponentes de sa burghesia, boliant aprofitare de su momentu pro otènnere reformas detzisivas de tipu econòmicu, polìticu e sotziale; is segundos disigiaiant in manera simple s'atzetazione de is chimbe rechertas e de su restu su sustantziale mantenimentu de su status quo. Sa situatzione in s'intertantu tiraiat a si nche fuire de su controllu. In Casteddu fiant istados lintzadoi duos esponentes de s'aristocratzia, intre is prus espostos de su fronte reatzionàriu. In Tàtari sa nobilesa e s'artu cleru si fiant afilados contra de sos istamentos e aiant invocadu s'amparu de su re, a su fine de otènnere un'emantzipatzione cun s'Autonomia de su guvernu de Casteddu e ulteriores privilègios. In is campagnas, is populatziones, intzulladas dae avolotadores e dae su bàsciu cleru, si rebellaiant, atacaiant is sedes guvernativas, sos istitutos de crèdirtu agràriu, is residèntzias de aristocràticos e de artos prelados, refudende de bessare sas impostas e is dègumas. In Tàtari, infines, suta de s'influssu casteddaju e is protestas de is vassallos, s'aiant atobiadu gentes de totu su Logudoro pro manifestare su 28 nadale 1795 cantende su famadu innu Su patriotu sardu a sos feudatarios. Sa situatzione si fiat fata gai grae chi in Casteddu si fiat detzìdidu de imbiare in su setentrione de s'Ìsula unu de is pessonàgios prus in bista de sa polìtica sarda de su perìodu, su magistratu de sa Reale Udièntzia, abogadu e imprendidore Juanne Maria Angioy. Custu, imbestidu de sa càrriga de alternòs, est a nàrrere chi fàghet funtziones de visurrè, aiat rugradu sa Sardigna e fiat imbàtidu a Tàtari retzidu dae una truma manna che a liberadore. Angioy aiat chircadu pro tres meses de torrare a cuntziliare feudatàrios e vassallos pro mèdiu de atos legales, ma cando si fiat abbistu de s'ammenguadu interèssiu e amparu guvernativu e casteddaju, aiat traballadu cun emissàrios frantzesos a unu pranu pro nde pesare una Repùblica Sarda, mentras Napoleone Bonaparte invadiat sa penìsula italiana. Nointames cun s'armistìtziu de Cherasco e sa sighida Paghe de Parigi de su 1796 fiat bènnida a faltare ogni possìbile amparu esternu, e Angioy aiat detzìdidu de fàghere una martza antifeudale e vengadora a manu de Casteddu. S'intentu rivolutzionàriu aiat unidu is fortzas moderadas e reatzionàrias, ponende contra de Angioy nobilesa, cleru e bona parte de sa burghesia tzitadina e rurale, timirosa de pèrdere, totu paris, sos istitutos feudales, privilègios e avantàgios achiridos. A custu puntu dae su Visurré ddi fiant revocados is pòderes de alternòs, e Angioy aiat dèpidu parare sa martza sua in Aristanis su 8 de làmpadas, sende chi fiat abbandonadu dae is sustenidores suos a pustis de chi su Re aiat atzetadu sa pròpia die is fentomadas chimbe rechertas de sos Istamentos Sardos. Angioy at dèpidu abbandonare sa Sardigna e chircare aprigu in Parigi. Inoghe fiat mortu disterradu e in poberesa in su 1808. In s'ìsula s'òrdine fiat torradu a nou cun sas armas. Fiant istados acometadas e pigadas de assàltiu is biddas chi resistiant e fiant cundennados a morte totu is cabos e is esponentes mannos de su motu rivolutzionàriu chi si fiant pòdidos cassare.

Is Savojas in Sardigna e sa Restauratzione

Palatzu Règiu de Casteddu, residèntzia printzipale de is Savojas in Sardigna

S'invasione napoleònica de s'Itàlia setentrionale aiat custrintu sa corte de is Savojas a si mudare a Casteddu in su 1799. S'intentu rivolutzionàriu fiat istadu istudadu e sa nobilesa sarda aiat detzìdidu de rinuntziare fintzas a is chimbe rechertas presentadas in su 1793. Su bilantzu de su regnu fiat istadu agrabiadu a forte dae is bisòngios de s'aparatu tzerimoniale e de su mantenimentu de sa famìlia reale e de is tzeracos e funtzionàrios suos. Bi fiant istados ulteriores intentos de pesare un'avolotu anti-feudale e republicanu (in su 1802 e in su 1812), ma fiant istados isventados e reprimidos, chene cunsighèntzias. Cun sa fine de s'aventura napoleònica e sa torrada de is possedimentos in su continente, is Savojas fiant torrados a Torinu in su 1814. Fiat incumentzada fintzas pro sa Sardigna sa Restauratzione. Abarraiant chentza de definimentu e in parte agrabiados totu is problemas de sa Sardigna: istantissu econòmicu, iscàssia demogràfica, anacronismos istitutzionales.

Sas reformas legislativas e sa fine de su regìmene feudale

Su Cungressu de Vienna (1814-15) aiat intentadu de torrare a nou sa situatzione pre-rivolutzionària e pre-napoleònica. Is Savojas nde fiant essidos afortiados, cun s'achistu de Gènova e de sa Ligùria. S'amministratzione piemontesa aiat torradu a cumintzare sa polìtica de ratzionalitzazione de sas istitutziones e de sa legislatzione. Sa Sardigna fiat essida indibilitada dae sa fase rivolutzionària e su guvernu at pòdidu impònnere prus a discansu una sèrie de reformas chi si presumiat diant dare una furriada a s'economia e a s'isvilupu complessivu de s'Ìsula. In s'atòngiu de su 1820 su re Vittorio Emanuele I aiat emanadu s'Editu de is Cungiaduras (prus famadu fintzas in sardu che a Editto delle Chiudende), dende sa facultade a chi nde teniat is mèdios de serrare is terrinos pùblicos, impreados pro impreos comunitàrios. De custa manera si poniant is bases pro una prima ispaniadura de sa propiedade perfeta de sa terra, fatore printzipale de una messaria moderna e prus produtiva. S'efetu cuncretu fiat istadu ca chie teniat is mèdios (aristocràticos e manna burghesia) aiat pigadu possessu de mannas partes de su territòriu, sutraende·ddu a s'usu de sa populatzione, chi si fiat agatada literalmente dae una die a s'àtera privada de is mèdios fundamentales de sussistèntzia (in is tancas fiant achiridos caminos, pontes, benas). In prus, is noos propietàrios de terras aiant destinadu is fundos gai otentos a sa renda, dende·ddos in allogu massimaente a is allevadores, chi no abbisongiaiant de piessignas curas in su terrinu. In tale modu si deprimiat in manera ulteriore su setore agrìculu e si favoressiat s'esistèntzia de unu latifundu non produtivu. Tales medidas aiant atzitzadu in curtzu su malecuntentu pobulare, chi si fiat espressadu cun bàrias furriadas de rebellias.

	« Tancas serradas a muru, Fattas a s'aferra aferra, Si su chelu fit in terra, che l'aian serradu puru »
	( Versos de Melchiorre Murenu in propòsitu de s'Editu de is Cungiaduras)

Diat chentza de definimentu su nou fundamentale de sa persistèntzia de su regìmene feudale. In su 1827 su re Càralu Felitze aiat promòvidu una torrada a nou normativa generale. Aiat istèrridu duncas a sa Sardigna su Còdighe Tzivile nou, abroghende sa Carta de Logu de su regnu de Arborea, abarrada fintzas a cussu momentu che a lege generale de su regnu. In is deghe annos a sighire, su re nou Càralu Albertu aiat aviadu s'abrogu de sos istitutos feudales. A s'acabu de is annos trinta su feudalesimu fiat istadu formalmente abolidu. Nointames su riscatu monetàriu de is fèudos sutràidos a s'aristocratzia e a s'artu cleru fiat istadu contadu no in sa base de su balore reale de is terrenos, ma in base a sa satisfatzione de is interèssios de is ex feudatàrios. Tale rescatu in prus fiat istadu fatu agrabiare, in suta de forma de coberàntzias tributàrias, in is populatziones.

Rebellias populares

S'imponimentu de is serradas privadas in is terrenos comunos, su rescatu de is fèudos fatu agrabiare subra sa populatzione rurale e sas ulteriores limitaduras in sos impreos comunitàrios aiant provocadu una longa istagione de rebellias e resistèntzias in totu s'Ìsula. Periodicamente si torraiant a alluere is chèscias, fintzas violentas, dae chie aiat pèrdidu manna parte de is risursas subra is cales si basaiat sa supravivèntzia de medas famìlias in favore de sa classe noa de propietàrios. Aiat torradu a crèschere chene ddu pòdere evitare su fenòmenu de su bandidismu.

Economia e sotziedade in su primu Otighentos

Sas istruturas sotzio-econòmicas bènnidas a pitzu in s'edade de sa Restauratzione in Sardigna non fiant meda prus dinàmicas e produtivas de is de su passadu. Aiant dadu impulsu a carchi setore, comente a sa bogadura minerària, e aiant afortiadu su pesadiu e is produtziones in acàpiu cun issu, puru s'isfrutamentu de is salinas e de s'ismesuradu patrimòniu de padentes e de frora mediterrànea. Nointames is risursas de s'ìsula fiant istadas sutapostas a unu marcadu regìmene de tipu coloniale, cun unu flussu in bessida de matèrias primas, pro sa prus parte non trasformadas, e unu flussu in intrada de produtos finidos. S'apaltu in regìmene de monopòliu de ampros setores produtivos favoressiat is capitales istràngios e lassaiat a is traballadores locales, lassados a foras de is terras privatizadas, petzi su caminu de s'impreu no ispetzializadu e non reguladu. No esistiant interventos de megioriu tecnològicu o de isfrutu ratzionale de is risursas. Sa situatzione generale abarraiat precària e is comunidades non tiraiant benefìtziu si no in manera indereta e in medida marginale dae is progressos chi andaiant difundende·si·nche in su continente.

Ispertamentu intelletuale

In sa prima metade de s'Otighentos s'assistit in Sardigna a unu fenòmenu de ispertamentu intelletuale. Sas universidades sardas, bessidas de su perìodu de crisi, cumintzaiant a annoare su corpus insignante, fintzas cun elementos sardos, e a frunire a s'amministratzione sabàuda cuadros e funtzionàrios. Su mundu de sos istùdios fiat animadu dae is chircas e de sas elaboratzione sàbias de istudiosos sardos e de foras. Bastet ammentare s'artzivos de mapa maritimos criados dae Carlo de Candia e Alberto La Marmora, aristocràticos e militares piemontesos, apassionadu geògrafu, autore de is tomos de su Itinerario dell'Isola di Sardegna, o s'istòricu Giuseppe Manno, o fintzas Vittorio Angius, Giovanni Spano, Giovanni Siotto Pintor, istòricos, linguistas e literados. Sa classe intelletuale sarda de su perìodu si caraterizaiat pro unu disìgiu de riscatu de s'istòria e de sa limba de Sardigna, acumpangiadu, fatu·fatu in manera contraditòria, de una profunda fidelidade a sa domo regnante. Ma is noas prospetivas intelletuales e s'aspiratzione a un'integratzione cun su continente fiant abarrados unu patrimòniu cumpartzidu petzi de un'élite, chentza de acàpios cun sa majoria de sa populatzione e chentza de recadimentos positivos in is problemas sotzio-econòmicos de s'Ìsula.

Fusione Perfetta e fine de su Regnu de Sardigna

Cara a sa metade de su sèculu, sa burghesia tzitadina, is cuadros amministrativos e s'intelletualidade si fiant fatos portadores de unu forte impulsu a s'omologadura istitutzionale cun sos Istados de terramanna. In unu momentu istòricu in su cale in sa penìsula italiana pigaiant corpus is passiones risorgimentales, sos classes dirigentes de Casteddu e Tàtari, in s'intentu de fàghere istèrrere a s'ìsula cussas reformas chi Carlo Alberto de Savoja aiat cuntzèdidu a is domìnios continentales, aiant rechertu s'abolitzione de sas istitutziones de s'Ìsula in favore de s'unione polìticu-amministrativa cun sos àteros territòrios. In su 1847 su re aiat proclamadu in manera solenne s'acontèssida de sa gai narada Fusione Perfetta (Fundidura Perfeta) de su regnu sabàudu chi, de istadu cumpostu e pluralista cale fiat in antis, petzi tando fiat fatu unitàriu e tzentralista segundu su modellu frantzesu. S'unione aiat batidu a una sèrie de cunsighèntzias: de unu ladu si decretaiat s'isperdimentu de sas istitutziones pluriseculares de sa càrriga vitzerègia, de su parlamentu sardu e de sa Reale Udièntzia, puru sa fine de s'autonomia matessi de s'ìsula; de s'àteru, su regnu sabàudu teniat gai una capitale (Torinu) e istitutziones tzentradas e comunas a totu is possedimentos sabàudos. In su 1848 Carlo Alberto aiat cuntzèdidu s'Istatutu, bàlidu pro totu is provìntzias, cumprèndida tando sa Sardigna. Si custa fiat istada de facto sa fine de su Regnu de Sardigna, pro sa fine sua de jure tocaiat abetare s'acumprimentu de s'Unidade italiana. In su 1861, a pustis de is primas duas gherras de indipendèntzia, sa impresa garibaldina e s'annessione de manna parte de sos àteros istados de sa penìsula, Vittorio Emanuele II, su de 24 res[ de Sardigna, proclamaiat sa nàschida de su Regnu de Itàlia. Acabaiat gai fintzas de deretu sa longa istòria de su Regnu de Sardigna e s'Ìsula diveniat una regione italiana. De custu momentu cumintzat duncas s'Istòria de Sardigna cuntemporànea.

Bibliografia

• MANNU, F.I., Innu de su patriottu sardu a sos feudatarios, (1795), Casteddu, CUEC, 2000
• MANNO, G., Storia di Sardegna, Torinu, 1825-7
• ID., Storia moderna della Sardegna dal 1793 al 1799, Torinu, 1842
• MARTINI, P:, Storia di Sardegna dall'anno 1799 al 1816, Casteddu, 1852
• CASALIS, G. - ANGIUS, V., Dizionario geografico, storico, statistico, commerciale degli stati di S. M. il Re di Sardegna, Torinu, 1855
• SOLE, C. La Sardegna sabauda nel Settecento, Tàtari, Chiarella, 1984
• SOLE, C. (a cura di), La Sardegna di Carlo Felice e il problema della terra, Casteddu, Fossataro, 1967
• LE LANNOU, M., Pastori e contadini di Sardegna, Casteddu, Della Torre, 1979
• SOTGIU, G., Storia della Sardegna sabauda, Roma-Bari, Laterza, 1984
• FOIS, B., Lo stemma dei quattro mori. Breve storia dell'emblema dei sardi, Tàtari, G. Delfino, 1990
• MATTONE, A., La cessione del regno di Sardegna. Dal trattato di Utrecht alla presa di possesso sabauda, in “Rivista storica italiana”, 1992, fasc. I, pp. 5–89
• CASULA, F.C., La storia di Sardegna, Sassari-Pisa, ETS-Carlo Delfino, 1994 (ed. torrada a bìere e currègida)
• FRANCIONI, F., Vespro sardo: dagli esordi della dominazione piemontese all'insurrezione del 28 aprile 1794, Casteddu, Condaghes, 2001
• BRIGAGLIA, M. - MASTINO, A. - ORTU, G.G., Storia della Sardegna. 2. Dal Settecento a oggi, Roma-Bari, Laterza, 2002
• SEDDA, F., La vera storia della bandiera dei sardi, Casteddu, Condaghes, 2007
• PISTIS Massimo, Rivoluzionari in sottana. Ales sotto il vescovado di mons. Michele Aymerich, Roma, Albatros Il Filo, 2009. ISBN 9788856711851