Primera Guerra Púnica

Primera Guerra Púnica

Guerres púniques
Tipus	guerra
Data	264-241 aC
Escenari	Nord d'Àfrica i Sicília
Lloc	mar Mediterrània
Resultat	Victòria romana
antiga Roma, Imperi Cartaginès i tirà de siracusa
Bàndols
República Romana República Cartaginesa
Cronologia
Segona Guerra Púnica →

La Primera Guerra Púnica és la primera de les tres guerres entre la República Romana i Cartago, les dues potències dominants de la Mediterrània occidental a l'albada del segle iii aC, que des del 264 fins al 241 aC es disputaren l'hegemonia en allò que va ser el conflicte ininterromput més llarg i la major guerra naval de l'edat antiga. L'escenari principal de les hostilitats fou l'illa de Sicília i les aigües que la banyen, seguides pel nord d'Àfrica. Els cartaginesos es rendiren després de 23 anys de baixes esgarrifoses en un bàndol i l'altre.

La guerra esclatà el 264 aC, quan els romans van fer de la ciutat de Messana (avui Messina) lalur primera plaça forta a Sicília. Tot seguit, imposaren una aliança a Siracusa, l'única potència independent de certa envergadura a l'illa, i assetjaren la base principal de Cartago a Agrigent. Aleshores, construïren una marina que infligí una sèrie de derrotes a la flota cartaginesa mitjançant tàctiques innovadores. La conquesta romana d'una base cartaginesa a Còrsega fou seguida per un atac infructuós contra Sardenya i el posterior abandonament de la base corsa. Els romans aprofitaren llur superioritat marina per emprendre una invasió del nord d'Àfrica que fou interceptada pels cartaginesos. Els romans tornaren a prevaldre a la batalla del cap Ècnom, possiblement la batalla naval més gran de la història en nombre de combatents. La invasió començà amb bon peu i el 255 aC els cartaginesos obriren negociacions de pau, però les exigències dels romans eren tan severes que els cartaginesos van continuar resistint i poc després van frustra la invasió per la batalla del riu Bàgradas. L'estol romà enviat a evacuar els supervivents topà amb els cartaginesos a la batalla de la punta Hermea, davant de la costa africana, que se saldà amb una derrota cartaginesa sense pal·liatius. Tanmateix, una tempesta destruí bona part de la flota romana, incloent-hi el gruix de les naus i més de cent mil homes, quan navegava de tornada a Itàlia.

A partir d'aleshores, la guerra fou un estira-i-arronsa sense clar dominador. Els cartaginesos recuperaren Agrigent el 255 aC, però com que no es veien capaços de defensar-la, arrasaren la ciutat i la tornaren a abandonar. Els romans no trigaren a posar en mar una nova flota amb uns dos-cents naus noves i prengueren Panorm (avui Palerm) el 254 aC. L'any següent perderen unes altres cent-cinquanta naus en una tempesta. L'intent cartaginès de reconquerir Panorm el 251 aC fou desbaratat en una batalla davant de les muralles de la ciutat. Els romans, que havien anat estenent el seu control gradualment arreu de Sicília, investiren els dos últims bastions dels cartaginesos, situats a l'extrem occidental de l'illa, el 249 aC. A més a més, llançaren un atac per sorpresa contra la flota cartaginesa, però foren vençuts a la batalla de Drèpana. Els cartaginesos donaren continuïtat a llur victòria i enfonsaren la majoria dels vaixells romans que quedaven a la batalla de Fincíada. El conflicte entrà en punt mort durant uns anys, fins que els romans encara construïren una altra flota el 243 aC i estrangularen les guarnicions cartagineses amb un bloqueig. La flota despatxada per Cartago a ajudar-les fou anihilada a la batalla d'Egusa el 241 aC i les tropes cartagineses aïllades a Sicília no tingueren més remei que entaular negociacions de pau.

El Tractat de Lutaci imposava a Cartago el pagament de considerables reparacions de guerra i la cessió de Sicília, que va sert annexionada a la República Romana amb l'estatut de província. D'aleshores ençà, Roma esdevé la primera potència militar de la Mediterrània occidental i, amb el pas del temps, de tota la Mediterrània. L'esforç herculi de construir mil galeres durant la guerra fou la pedra angular del domini marítim de Roma en els sis segles següents. La fi del conflicte propicià una gran revolta que els cartaginesos reprimiren amb gran dificultat. Les tensions estratègiques no resoltes entre Roma i Cartago van desembocar en la Segona Guerra Púnica el 218 aC.

Fonts

Polibi

El terme «púnic» deriva de la paraula llatina Punicus (o Poenicus), que significa ‘fenici’, i es refereix als orígens de Cartago com a colònia fenícia. L'historiador grec Polibi (ca. 200-118 aC), deportat a Roma com a ostatge el 167 aC, és la font principal per a la Primera Guerra Púnica. Les seves obres inclouen biografies i un manual de tècnica militar que no han sobreviscut al pas dels segles. Avui en dia, és conegut sobretot per la seva Història, que abasta fins al 146 aC, aproximadament un segle després del final de la guerra. Malgrat una «marcada inclinació per Roma», Polibi es considera una font relativament objectiva i neutral entre els punts de vista dels cartaginesos i dels romans.

Els registres escrits dels cartaginesos es perderen per sempre després de la Batalla de Cartago el 146 aC quan es va destruïr la capítal. El relat de Polibi sobre la Primera Guerra Púnica es basa en diverses fonts gregues i llatines que tampoc no han sobreviscut. Polibi era un historiador analític que entrevistava els participants dels esdeveniments que documentava sempre que podia. El primer dels quaranta llibres de la Història tracta la Primera Guerra Púnica. Des de mitjan segle xix hi ha un viu debat sobre la fiabilitat de la narració de Polibi. El consens actual és que gairebé tot el que diu es pot donar per bo. Segons l'historiador contemporani Andrew Curry, «Polibi resulta bastant fiable», mentre que Craige B. Champion el descriu com «un historiador excepcionalment informat, diligent i perspicaç» i Juan José Seguí en destaca que «procura ser metòdic i objectiu». Els altres relats del conflicte són fragments o resums. Els historiadors d'avui en dia solen tenir en compte els escrits fragmentaris de diversos annalistes romans, sobretot de Titus Livi (que beu de Polibi), el grec sicilià Diodor de Sicília i dos autors grecs posteriors, Apià i Cassi Dió. El classicista Adrian Goldsworthy és del parer que «com a regla general, la narració de Polibi ha de prevaldre en cas de discrepància amb els altres relats». Les inscripcions, proves arqueològiques i dades empíriques obtingudes a partir de reconstruccions de trirrems ofereixen informació addicional.

Des del 2010 s'han trobat davant de la costa occidental de Sicília esperons de bronze, tant romans com cartaginesos, així com cascos i nombroses àmfores. La ubicació corroboria la informació que dona Polibi sobre l'escenari de la batalla d'Egusa. Basant-se en les dimensions dels esperons trets de l'aigua, els autors determinaren que anaven a la proa de trirrems, la qual cosa que desmentiria l'afirmació de Polibi que totes les naus de guerra que participaren en les hostilitats a Egusa eren quinquerrems. Tanmateix, el material sí que demostra altres aspectes del relat de Polibi sobre aquest enfrontament.

Context

Fotografia aèria de les restes de la base naval de Cartago. Al centre es veuen els vestigis del port mercantil i a baix a la dreta els del port militar. Abans de la guerra, Cartago tenia la marina més poderosa de la Mediterrània occidental.

La República Romana havia anat creixent per la força de les armes al sud de la península Itàlica al llarg del segle anterior a la Primera Guerra Púnica. Els romans culminaren llur conquesta de la part de la península situada al sud del riu Arno el 270 aC, amb la rendició de les polis gregues del sud d'Itàlia (Magna Grècia) en acabar les guerres pírriques. Per la seva banda, Cartago, que tenia la capital en el territori que avui en dia és Tunísia, havia anat estenent el seu domini al sud de la península Ibèrica, bona part de la costa del nord d'Àfrica, les Illes Balears, Còrsega, Sardenya i la meitat occidental de Sicília, que quedaren integrades en el seu imperi militar i comercial. Als segles v i iv aC, Cartago havia estat implicada en una sèrie de guerres sense resultats definitius contra les ciutats estat gregues de Sicília, amb Siracusa al capdavant. Abans de començar la guerra, Cartago i Roma havien consolidat la seva posició com a potències destacades de la Mediterrània occidental. Així mateix, havien plasmat amistat en diverses aliances formals: el 508-507 aC, el 348 aC i el 279-278 aC. Gaudien de bones relacions i vincles comercials estrets. Durant la guerra pírrica del 280-275 aC, contra un rei de l'Epir que atacava els romans a Itàlia i els cartaginesos a Sicília, Cartago havia fornit material militar als romans i la seva marina havia transportat forces romanes com a mínim una vegada.

El 289 aC, els mamertins, un cos de mercenaris italians que anteriorment havien estat contractats per Siracusa, ocuparen la ciutat de Messana (avui Messina), a l'extrem nord-oriental de Sicília. Amenaçats per Siracusa, el 265 aC els mamertins demanaren auxili tant a Roma com a Cartago. Els primers a reaccionar foren els cartaginesos, que exhortaren el rei de Siracusa, Hieró II a no escalar la situació i convenceren els mamertins d'acceptar una guarnició cartaginesa. Polibi conta que els romans deliberaren molt de temps sobre la conveniència d'ajudar els mamertins. Com que els cartaginesos ja tenien soldats apostats a Messana, si els romans feien costat als mercenaris, qualsevol petita espurna podia fer esclatar una guerra amb Cartago. Els romans, que mai no havien mostrat interès per Sicília, no estaven gaire predisposats a socórrer uns soldats que havien arrabassat una ciutat als seus justos propietaris. Ara bé, tampoc no podien obviar l'avantatge estratègic i el profit econòmic que traurien de tenir un cap de pont a Sicília. Incapaç de resoldre el dilema per si sol, el Senat Romà, possiblement a iniciativa d'Api Claudi, sotmeté la qüestió a la consideració de l'assemblea popular. El mateix Claudi, partidari d'entrar en acció, brandí com a argument la possibilitat d'obtenir un gran botí. Finalment, l'assemblea decidí trametre ajut als mamertins i Claudi fou nomenat comandant d'una expedició militar amb ordres de passar a Sicília i instal·lar una guarnició romana a Messana.

La primera acció de la guerra fou el desembarcament romà a Sicília el 264 aC. Malgrat la superioritat naval dels cartaginesos, els romans travessaren l'estret de Messana sense gaire oposició. Dues legions sota el comandament de Claudi es dirigiren a Messana, d'on els mamertins havien expulsat la guarnició cartaginesa menada per Hannó, i es veieren assetjades pels cartaginesos i els siracusans alhora. En circumstàncies que no estan del tot clares, els siracusans aixecaren el seu setge de la ciutat, seguits pels cartaginesos. Els romans marxaren cap al sud i investiren Siracusa, però com que no tenien prou forces ni línies de subministrament prou consolidades per a un setge reeixit, no trigaren a retirar-se. Dos segles de conflictes a Sicília havien ensenyat als cartaginesos que les campanyes a gran escala costaven un dineral, vessaven molta sang i, tot i així, estaven condemnades a fracassar, així que Cartago estava convençuda que la guerra no es resoldria en un enfrontament decisiu. Calculava que la supremacia naval li permetria mantenir la guerra lluny dels seus territoris mentre continuava prosperant. La idea era reclutar un exèrcit de mercenaris per enfrontar-se als romans, amb ciutats ben fortificades que fossin abastades per via marina i servissin de base defensiva.

Exèrcits

Articles principals: Exèrcit consular i Exèrcit cartaginès

Detall del relleu de l'altar de Domici Ahenobarb que mostra dos soldats d'infanteria romans del segle ii aC.

Els homes romans adults tenien el deure de prestar servei militar. La gran majoria anaven amb la infanteria, mentre que els estrats més acabalats formaven un component de cavalleria. Tradicionalment, els romans aixecaven dues legions, cadascuna integrada per 4.200 soldats de peu (o, en determinades circumstàncies, fins a 5.000) i 300 cavallers. Els vèlits, una petita part de la infanteria, eren escaramussadors que portaven javelines. La resta era infanteria pesant, equipada amb armadura, un escut i una espasa curta. Els soldats d'infanteria es dividien en tres classes: els hastats (primera línia) anaven amb dues javelines, mentre que els prínceps (segona línia) i els triaris (tercera línia) portaven hastae. Tant les subdivisions de les legions com els legionaris individuals lluitaven en línies relativament obertes. En general, per formar un exèrcit es combinava una legió romana amb una altra de mida i equipament similars enviada pels seus socis.

Els cartaginesos, en canvi, només prestaven servei militar en cas d'amenaça directa a la ciutat. En general, el que feia Cartago era reclutar mercenaris estrangers. Bona part d'aquests soldats de fortuna prevenien del nord d'Àfrica, que fornia infanteria d'ordre tancat equipada amb un escut gran, casc, una espasa curta i llances llargues; escaramussadors armats amb javelines; cavalleria de xoc (o cavalleria pesant) que portava llances; i cavalleria escaramussadora que gitava les seves llances des de la distància i evitava el combat cos a cos. Tant Hispània com la Gàl·lia aportaven infanteria veterana, tropes sense armadura que escometien els enemics amb ferocitat, però que tenien la mala fama de retirar-se si el combat es prolongava gaire. La major part de la infanteria cartaginesa lluitava en una formació compacta, la falange, generalment en dues o tres línies. Els cartaginesos reclutaven foners experts de les illes Balears. A més a més, duien elefants de guerra. Les fonts no deixen del tot clar si els elefants portaven torres amb soldats al damunt.

Marines

Els quinquerrems, naus amb cinc rengles de rems a cada banda, formaven el nucli dur de les flotes romanes i cartagineses de les guerres púniques. Eren tan ubics que Polibi fa servir el terme quinquerrem per referir-se als vaixells de guerra en general. Així mateix, solia transportar 40 soldats de marina, que generalment estaven associats a una nau determinada. Si estava per caure una batalla, aquesta dotació es podia doblar o triplicar.

El corb, el giny d'abordatge desenvolupat pels romans

Els remers havien de passar per un entrenament llarg i dur per remar en equip i executar maniobres de batalla complexes. Per manejar correctament una nau, calia que com a mínim la meitat dels remers tinguessin una certa perícia. Així doncs, els romans partien d'una situació de desavantatge contra els cartaginesos, més experimentats. Per contrarestar-ho, desenvoluparen el corb, un pont d'1,2 metres d'amplada i 11 metres de llargada equipat amb un clau a la part inferior de l'extrem lliure, dissenyat per penetrar i clavar-se a la coberta d'una nau enemiga. Aquest giny permetia que els legionaris romans que combatien com a infanteria de marina abordessin i capturessin les naus enemigues i representava una evolució respecte a la tàctica tradicional d'envestida.

Cada nau de guerra portava un esperó format per tres fulles de bronze de 60 cm i fins a 270 kg col·locades a la línia de flotació. Les envestides havien anat declinant en benefici dels abordatges durant el segle anterior a les guerres púniques, car les naus més grosses i ponderoses adoptades en aquest període no eren ni prou ràpides ni prou maniobrables per envestir altres vaixells i, fins i tot en cas que ho aconseguissin, per laconstrucció més robusta podien suportar millor els efectes de l'atac. L'adaptació del corb pels romans era una continuació d'aquesta tendència i intentava compensar llur inferioritat en maniobres navals al principi del conflicte. El pes afegit a la proa afectava la maniobrabilitat i navegabilitat de la nau. A més a més, el corb era inservible en condicions de marejada.

Sicília (264-256 aC)

Articles principals: Batalla de Messana i Batalla d'Agrigent

Sicília, punt focal del conflicte

L'escenari principal de les hostilitats fou l'illa de Sicília i les aigües que la banyen. Els paisatges accidentats de l'interior de l'illa dificultaven els moviments dels exèrcits grans i facilitaven la tasca dels defensors. Les operacions terrestres es limitaven fonamentalment a incursions, setges i maniobres d'interdicció. En els 23 anys que durà el conflicte, a Sicília només es lliuraren dues batalles campals: la batalla d'Agrigent el 262 aC i la batalla de Panorm el 250 aC. Tant els romans com els cartaginesos es dedicaven sobretot a guarnir les seves respectives places fortes i imposar bloquejos a ciutats enemigues.

Els romans tenien el costum arrelat d'elegir anualment dos homes, els cònsols, i posar-los al capdavant d'un exèrcit cadascun. Els dos cònsols del 263 aC foren enviats a Sicília amb 40.000 soldats. Investiren de bell nou la ciutat de Siracusa. Com que no esperaven rebre suport dels cartaginesos, els siracusans no trigaren a pactar la pau amb els romans. Acceptaren l'amistat de Roma, li pagaren 100 talents (uns 2.600 kg) d'argent i, sobretot, accediren a fornir provisions a l'exèrcit romà a Sicília. Algunes petites dependències cartagineses seguiren els passos de Siracusa. Els cartaginesos establiren una base estratègica a Agrigent, una ciutat portuària situada cap al centre de la costa meridional de Sicília. Els romans l'assetjaren el 262 aC. La logística dels romans deixava molt a desitjar. Per una banda, la supremacia naval cartaginesa els impedia transportar subministraments per mar; per altra banda, no estaven gens avesats a fornir les necessitats d'un exèrcit d'aquesta envergadura. Arribada la collita, el gruix de les tropes es dispersaren per un ampli territori per farratjar i cercar aliment. Els cartaginesos, menats per Hanníbal Giscó, agafaren els romans desprevinguts amb una sortida impetuosa i forçaren l'entrada al seu campament. Tanmateix, els romans es referen de la sorpresa i posaren els cartaginesos en desbandada. Aquests fets induïren els dos bàndols a anar amb peus de plom a partir d'aleshores.

Compassos inicials de la guerra (264-262 aC)

En l'entretant, Cartago havia reclutat un exèrcit, que es reuní a Àfrica abans de passar a Sicília. Es componia de 50.000 soldats de peu, 6.000 genets i 60 elefants (xifres possiblement exagerades) sota el comandament d'Hannó. En les seves files hi havia lígurs, celtes i ibers. Hannó sortí en auxili d'Agrigent quan el setge ja feia cinc mesos que durava. En arribar, no feu gaire cosa més que acampar en un terreny elevat, implicar-se en escaramusses amb poca esma i ensinistrar les seves tropes. Finalment, llançà una ofensiva el 261 aC, però els cartaginesos sofriren una greu derrota en la batalla d'Agrigent. Els romans, dirigits pels seus dos cònsols (Luci Postumi Megel i Quint Mamili Vítul), els encalçaren i arribaren a capturar-ne els elefants i les provisions. Quan ja era fosc, la guarnició cartaginesa aprofità una distracció dels romans per escapolir-se. L'endemà, els romans prengueren la ciutat i els seus habitants i en vengueren 25.000 com a esclaus.

A partir d'aquest moment, el conflicte estigué en punt mort durant uns anys. Entre les causes d'aquest estancament hi ha la ingent quantitat de recursos que els romans invertiren en una campanya poc fructífera contra Còrsega i Sardenya. Ja en possessió d'Agrigent, els romans avançaren cap a l'oest i assetjaren Mitístraton sense èxit durant set mesos. El 259 aC, es fixaren com a objectiu la ciutat de Termes, a la costa septentrional de l'illa. Les tropes romanes i els seus aliats es barallaren i acamparen per separat. Hamílcar, veient l'oportunitat que se li presentava, caigué de cop i volta sobre un dels contingents mentre aixecava el campament i li infligí entre 4.000 i 6.000 baixes. Hamílcar procedí a capturar Enna, al centre de Sicília, i Camarina, al sud-est de l'illa. L'any següent, els romans recuperaren Enna i reeixiren per fi a prendre Mitístraton. Avançaren cap a Panorm, però hagueren de replegar-se després de conquerir Hipana. El 258 aC, un llarg setge els permeté reprendre Camarina. Al llarg dels anys següents, Sicília fou l'escenari d'incursions d'escassa rellevància, escaramusses i canvis de bàndol ocasionals de ciutats menors.

Construcció d'una flota romana

Articles principals: Batalla de les illes Lípares, Batalla de Miles (260 aC), i Batalla de Sulcos

Representació de la posició dels tres nivells de remers en un trirrem grec

En aquesta fase del conflicte, hi hagué molt poc moviment a Sicília. Els cartaginesos es tancaven a les seves ciutats, ben fortificades i situades majoritàriament a la costa, on podien rebre subministraments i reforços per via naval sense que l'exèrcit romà, superior al cartaginès, els pogués interceptar. El mar, on els romans no tenien gaire experiència, es convertí en l'escenari prioritari. En general, les rares vegades que havien sentit la necessitat de projectar una força naval, els romans havien desplegat esquadres petites fornides pels seus aliats llatins o grecs. El 260 aC es decidiren a construir una flota inspirant-se en el disseny d'un quinquerrem cartaginès que havia naufragat. Com que els mestres d'aixa romans eren de la primera volada, feren còpies de les naus cartagineses que eren més ponderoses, molt més lentes i menys maniobrables que les originals.

Els romans construïren 120 naus de guerra i el 260 aC les enviaren a Sicília per ensinistrar-ne les tripulacions. El cònsol Gneu Corneli Escipió salpà amb les disset primeres i feu proa cap a les illes Lípares, situades a una trentena de quilòmetres de la costa nord-est de Sicília. La seva intenció era prendre Lípara, el principal port de l'arxipèlag. Hanníbal Giscó, l'antic comandant de la guarnició d'Agrigent, menava la flota cartaginesa, basada a Panorm, a un centenar de quilòmetres de Lípara. Quan descobrí el que tramaven els romans, feu anar a Lípara un estol de 20 naus dirigit per Boodes. Els cartaginesos arribaren a la seva destinació a plena nit i acorralaren els romans al port. Els homes d'Escipió, poc experimentats, cediren ben de pressa davant de l'atac de Boodes. Alguns romans, espaordits, fugiren terra endins i el mateix cònsol fou fet presoner. L'estol romà, generalment en bon estat, caigué en mans cartagineses. No gaire més tard, Hanníbal i les 50 naus que portava en una missió de reconeixement ensopegaren amb el gruix de la flota romana; si bé el mateix Hanníbal es feu escapadís, perdé la majoria de les naus en la topada. Els romans incorporaren el corb a les seves naus després d'aquesta contesa.

El col·lega d'Escipió, Gai Duïli, transferí el comandament de les legions de terra als seus subordinats i es feu a la mar per cercar els cartaginesos. Les flotes rivals es trobaren davant de la costa de Miles i combateren en la batalla de Miles. Hanníbal disposava de 130 naus; l'historiador John Lazenby calcula que Duïli en devia tenir un nombre similar. Els cartaginesos, que ja es veien amb la victòria al sac per la veterania de les seves tripulacions i la major velocitat i maniobrabilitat de les seves naus, no es molestaren a posar-se en ordre abans d'abraonar-se sobre els romans. Aquests últims enganxaren les 30 primeres naus cartagineses amb el corb i les abordaren, incloent-hi el vaixell d'Hanníbal, que tan sols aconseguí escapolir-se a bord d'un bot. Quan ho veieren, els altres cartaginesos intentaren envestir els romans pels flancs o la rereguarda. El contraatac dels romans se saldà amb la captura d'una altra vintena de naus cartagineses (fonts antigues diferents de Polibi parlen de 30 o 31 naus preses i 13 o 14 d'enfonsades.). Els supervivents cartaginesos giraren cua i reeixiren a escapar-se. Seguidament, Duïli feu aixecar el setge de Segesta, ciutat ocupada pels romans.

Representació moderna d'un trirrem romà

Mentrestant, la costa italiana patia les incursions de naus cartagineses amb base a Còrsega i Sardenya des de principis del 262 aC. Per posar-hi remei, el 259 aC, un any després de l'enfrontament de Miles, el cònsol Luci Corneli Escipió dirigí part de la flota contra el port cors d'Alèria i la conquerí. El seu posterior atac a la ciutat sarda d'Òlbia fou rebutjat i li acabà costant el control d'Alèria. El 258 aC, una flota romana en clara superioritat numèrica infligí una derrota sense pal·liatius a un estol cartaginès a la batalla de Sulcos, davant de la costa occidental de Sardenya. El comandant cartaginès, Hanníbal Giscó, deixà els seus homes a l'estacada i fugí a Sulcos, però els seus propis soldats l'enxamparen i el crucificaren. La incapacitat dels romans (que intentaven exercir pressió sobre Sardenya i Sicília alhora) de donar continuïtat a aquesta victòria condemnà al fracàs la seva ofensiva contra les posicions cartagineses a Sardenya.

El 257 aC, Gai Atili Règul, que havia fondejat a Tíndaris, al nord-est de Sicília, apercebé un estol cartaginès que navegava sense ordre i sense adonar-se de la presència dels romans. El comandant romà ordenà un atac immediat que desembocaria en la batalla de Tíndaris. La seva precipitació feu que la flota romana sortís a la mar de manera desordenada. Els cartaginesos reaccionaren amb contundència, envestint i enfonsant nou de les deu naus romanes que anaven al davant. Tanmateix, l'arribada del gruix de la flota romana se saldà amb la captura de deu naus cartagineses i la destrucció d'unes altres vuit. Els cartaginesos tornaren a aprofitar la velocitat dels seus vaixells per retirar-se abans de perdre més naus. Seguidament, els romans assaltaren les illes Lípares i Malta.

Invasió d'Àfrica

Articles principals: Batalla del cap Ècnom, Setge d'Aspis, Batalla d'Adis, Batalla del riu Bàgrades, i Retirada romana d'Àfrica

1. Els romans desembarquen a Aspis i prenen la ciutat (256 aC).
2: Victòria romana a Aspis (256 aC).
3: Els romans capturen Tunis (256 aC).
4: Xantip surt de Cartago amb un gran exèrcit (255 aC).
5:Derrota romana a Tunis (255 aC).
6: Els romans es retiren a Aspis i abandonen Àfrica (255 aC).

Esperonats per les victòries navals a Miles i Sulcos i, alhora, frustrats per l'estancament de la situació a Sicília, els romans prepararen una ofensiva marina i ordiren un pla per portar la guerra al nord d'Àfrica, i amenaçar la ciutat de Cartago (prop de Tunis), el cor de l'Imperi Cartaginès. Ni els romans ni els cartaginesos estaven disposats a cedir la supremacia naval als seus contrincants, així que es gastaren un dineral i moltíssims recursos humans en el manteniment i l'expansió de les seves respectives marines de guerra. A principis del 256 aC salpà de la costa tirrena d'Itàlia una flota romana formada per 330 naus de guerra i un nombre indeterminat de vaixells de transport, amb els dos cònsols d'aquell any, Marc Atili Règul i Luci Manli Vulsó Llong, al capdavant. Els romans embarcaren uns 26.000 legionaris de les tropes destacades a Sicília poc abans de la batalla, amb la intenció de fer la travessia a Àfrica i envair el territori que avui en dia és Tunísia.

Els cartaginesos, assabentats de les intencions dels romans, posaren les 350 naus de guerra que els restaven sota el comandament d'Hannó el Gran i Hamílcar i sortiren a interceptar els seus adversaris prop de la costa meridional de Sicília. La posterior batalla del cap Ècnom és possiblement la batalla naval més gran de la història, amb la participació (segons Polibi) de 680 naus i un total de 290.000 tripulants i soldats de marina. Els cartaginesos portaren la iniciativa en la fase inicial de l'enfrontament, confiats que la seva millor maniobrabilitat els conferiria un avantatge decisiu. La pugna es perllongà durant un dia, al cap del qual sortiren victoriosos els romans, que enfonsaren 30 naus cartagineses i en prengueren unes altres 64, contra 24 naus perdudes per la seva banda.

El següent pas de l'exèrcit romà, dirigit per Règul, fou desembarcar a Àfrica, prop d'Aspis, i començar a saquejar el rerepaís de Cartago. Els romans en tingueren prou amb un breu setge per emparar-se d'Aspis. Aleshores, la majoria de les naus romanes tornaren a Sicília mentre Règul prosseguia la guerra a Àfrica amb 15.000 soldats de peu i 500 cavallers. Règul assetjà la ciutat d'Adis. Els cartaginesos feren tornar Hamílcar de Sicília amb 5.000 soldats de peu i 500 cavallers. Hamílcar, Hasdrúbal i un altre general, Bòstar, compartien el comandament d'un exèrcit que tenia un contingent important de cavallers i elefants i que era si fa no fa igual de gros que la host romana. Els cartaginesos acamparen dalt d'un turó proper a Adis. Els romans marxaren de nit i, a trenc d'alba, caigueren d'imprevist sobre el campament des de dues direccions diferents. Els cartaginesos, sorpresos, acabaren fugint a la desbandada. Malgrat que no hi ha xifres exactes de les baixes cartagineses en general, sí que se sap que els elefants i els cavallers en sortiren relativament indemnes.

Els romans van seguir amb la contesa i van capturar Tunísia, a només 16 km de Cartago. Des de Tunísia, van assaltar i devastar l'àrea immediata al voltant de Cartago. Desesperats, els cartaginesos van demanar la pau, però Règul va oferir uns termes tan durs que van decidir seguir amb la lluita. Lliuraren el càrrec de l'entrenament del seu exèrcit al comandant mercenari espartà Xantip, qui en 255 aC va dirigir un exèrcit de 12.000 soldats d'infanteria, 4.000 genets i 100 elefants contra els romans i els va derrotar a la batalla del riu Bàgrades. Aproximadament 2.000 romans es van retirar a Aspis, tot i que en van capturar 500, inclòs Règul. Xantip, temorós de l'enveja dels generals cartaginesos que havia superat, va cobrar la seva paga i va tornar a Grècia. Els romans van enviar una flota per evacuar els seus supervivents, però una flota cartaginesa els va interceptar davant del cap Bon. A la batalla de la punta Hermea els cartaginesos van patir un fort revés, en la qual van perdre 114 vaixells capturats. Una tempesta va devastar la flota romana mentre tornava a Itàlia, amb 384 vaixells enfonsats d'un total de 464 i 100.000 homes perduts, la majoria aliats no romans. És possible que la presència dels corbs fes que els vaixells romans no fossin aptes per navegar. No hi ha constància que s'hagin utilitzat després d'aquest desastre.

Sicília 255-248 aC

Articles principals: Batalla de Panorm, Batalla de Drèpana, Batalla de Fincíada, i Setge de Lilibèon

Atacs romans (253-251 aC)

Després d'haver perdut la major part de la flota a la tempesta de 255 aC, els romans la van reconstruir ràpidament i van agregar 220 nous vaixells. El 254 aC els cartaginesos van atacar i capturar Agrigent, però com tenien poques esperances de controlar-la, la van cremar, van arrasar les seves muralles i se'n van anar. Mentrestant, els romans van llançar una ofensiva a Sicília. Tota la flota, al comandament dels dos cònsols, va atacar Panorm a principi d'any i la van assetjar. S'hi van instal·lar armes de setge que van obrir una bretxa a les muralles per la qual van fer l'assalt. La ciutat es va rendir ràpidament. Els 14.000 habitants que s'ho van poder permetre van pagar el seu propi rescat i van vendre als 13.000 restants com a esclaus. Gran part de l'interior occidental de Sicília va passar a mans romanes: Ieta, Solunt, Petra i Tíndaris van arribar a un acord.

El 253 aC, els romans van tornar a canviar el seu enfocament cap a Àfrica i van dur a terme diverses incursions. Van perdre 150 vaixells més, d'una flota de 220, en una tempesta quan tornaven d'atacar la costa nord-africana a l'est de Cartago, però la van reconstruir un cop més. L'any següent, els romans es van concentrar en el nord-oest de Sicília, per la qual cosa van enviar una expedició naval cap a Lilibèon. Pel camí, els romans van prendre i cremar les ciutats cartagineses de Selinunt i Heraclea Minoa, però no van poder apoderar-se de Lilibèon. El 252 aC van capturar Thermae i Lipara, que havien estat aïllades per la caiguda de Panorm, però van evitar la batalla en 252 i 251 aC, segons Polibi, perquè temien els elefants de guerra que els cartaginesos havien enviat a Sicília.

Denari de Gai Cecili Metel Caprari, encunyat el 125 aC. El revers representa el triomf del seu avantpassat Luci Cecili Metel, amb els elefants que havia capturat a Panorm.

A finals de l'estiu del 251 aC, el comandant cartaginès Asdrúbal, —que s'havia enfrontat a Regul a l'Àfrica— en assabentar-se que un cònsol havia deixat Sicília per passar l'hivern amb la meitat de l'exèrcit romà, va avançar cap a Panorm i va devastar els camps. L'exèrcit romà, que s'havia dispersat per recollir la collita, es va retirar a dins la ciutat. Asdrúbal va avançar audaçment la major part del seu exèrcit, inclosos els elefants, cap a les muralles de la ciutat. El comandant romà Luci Cecili Metel va enviar escaramussadors per fustigar els cartaginesos, i els mantenia constantment proveïts de javelines que obtenien dels subministraments de la ciutat. El terra estava cobert d'excavacions, fetes durant el setge romà, fet que dificultava l'avenç dels elefants. Ferits per les javelines i incapaços de defensar-se, aquests animals van fugir a través de la infanteria cartaginesa. Metel va moure de manera oportuna una gran força al flanc esquerre dels cartaginesos i va carregar contra els seus desordenats oponents que van acabar fugint. Deu elefants van ser capturats. Els relats contemporanis no informen de les pèrdues de cap dels bàndols, i els historiadors moderns consideren improbables les afirmacions posteriors d'entre vint mil i trenta mil víctimes cartagineses.

Atacs romans (250-249 aC)

Animats per la victòria a Panorm, un gran exèrcit comandat pels cònsols de l'any, Publi Claudi Pulcre i Luci Juni Pul·lus, es va moure contra Lilibèon, la principal base cartaginesa a Sicília, i va assetjar la ciutat, també la seva flota d'uns dos-cents vaixells recentment reconstruïda va bloquejar el port. Al principi del bloqueig, cinquanta quinquerrems cartaginesos es van reunir davant de les illes Egades, que es troben a 15-40 km a l'oest de Sicília. Quan va haver-hi un fort vent de l'oest, van navegar cap a Lilibèon abans que els romans tinguessin temps de reaccionar i van desembarcar reforços i una gran quantitat de subministraments. Gràcies al fet que van sortir de nit, van poder evadir-los i rescatar la cavalleria cartaginesa. Els romans van segellar l'accés terrestre a Lilibèon amb campaments i murs de terra i fusta, encara que també van fer repetits intents de bloquejar l'entrada del port amb una forta barricada de fusta, a causa de les condicions del mar prevalents no van tenir èxit. La guarnició cartaginesa es va mantenir proveïda per corredors de bloqueig, quinquerrems lleugers i maniobrables amb tripulacions altament capacitats i pràctics experimentats.

Pulcre va atacar la flota cartaginesa, que era al port de la propera ciutat de Drèpana —actual Trapani—, van salpar de nit per fer un atac sorpresa, però es van dispersar en la foscor. El comandant cartaginès Adhèrbal va poder portar la seva flota al mar abans que quedessin atrapats i contraatacats a la batalla de Drèpana. Els romans es van quedar encallats contra la riba i, després d'un dia de lluita, van ser derrotats en gran part pels vaixells cartaginesos més maniobrables amb les seves tripulacions més ben entrenades. En conseqüència, es van convertir en la victòria naval cartaginesa més gran de la guerra. Cartago es va tornar cap a l'ofensiva marítima, va aconseguir una altra victòria a la batalla de Fincíada i gairebé va fer desaparèixer els romans del mar. Van passar set anys abans Roma tornés a intentar desplegar una flota substancial, mentre que Cartago va posar la majoria dels seus vaixells en reserva per estalviar diners i alliberar mà d'obra.

Conclusió

Articles principals: Setge de Drèpana, Setge de Lilibèon, i Batalla d'Egusa

Fragment dels Fasti Triumphales que enumera tots els triomfadors romans de la guerra.

Cap al 248 aC, els cartaginesos ocupaven només dues ciutats a Sicília, Lilibèon i Drèpana, que estaven ben fortificades i situades a la costa occidental, on podien ser proveïdes i reforçades sense que els romans poguessin utilitzar el seu exèrcit superior per interferir. Quan Hamílcar Barca (pare d'Hanníbal) va prendre el comandament dels cartaginesos a Sicília el 247 aC només va rebre un petit exèrcit i la flota es va anar retirant gradualment. Les hostilitats entre les forces romanes i cartagineses es van reduir a operacions terrestres a petita escala, cosa que s'adaptava a l'estratègia cartaginesa. Hamílcar va fer servir tàctiques d'armes combinades en una estratègia fabiana des de la seva base a Erice, al nord de Drèpana. Aquesta guerra de guerrilles va mantenir les legions romanes immobilitzades i va preservar el punt de suport de Cartago a Sicília.

Després de més de 20 anys de guerra, tots dos estats estaven al seu límit econòmic i demogràfic. La sol·licitud d'un préstec de 2.000 talents (uns 52.000 kg d'argent) a l'Egipte ptolemaic, que fou rebutjada, demostra com era de crítica la situació financera de Cartago. Roma també estava a prop de la fallida econòmica i el nombre de ciutadans homes adults, que proporcionaven la mà d'obra per a la marina i les legions, havia disminuït en un 17% des del començament de la guerra. Goldsworthy descriu les baixes romanes com a «espantoses».

A finals del 243 aC, en adonar-se que no capturarien Drèpana i Lilibèon a menys que poguessin estendre el seu bloqueig al mar, el Senat romà va decidir construir una nova flota. Amb les arques de l'estat esgotades, el Senat va sol·licitar préstecs als ciutadans més rics de Roma per finançar la construcció d'un vaixell cadascun, reemborsables amb les reparacions que s'imposarien a Cartago un cop guanyada la guerra. El resultat va ser una flota d'aproximadament 200 quinquerrems, construïda, equipada i tripulada sense despeses pel govern. Els romans van modelar els vaixells de la seva nova flota a partir d'un corredor de bloqueig capturat amb qualitats especialment bones. Després de tants anys de guerra, els romans tenien experiència en la construcció naval i, amb un vaixell provat com a model, produïen quinquerrems d'alta qualitat. És important destacar que van abandonar el corb, conseqüentment, van millorar la velocitat i el maneig dels vaixells, però va obligar els romans a canviar de tàctica; haurien de ser mariners superiors, en lloc de soldats superiors, per vèncer els cartaginesos.

Els cartaginesos van construir una flota més gran amb la intenció de portar subministraments a Sicília, després embarcaria a gran part de l'exèrcit cartaginès estacionat allà per utilitzar-lo com a marines, però va ser interceptat per una flota romana al comandament de Gai Lutaci Catul i Quint Valeri Faltó, iniciant així la batalla d'Egusa. Els romans van derrotar una la flota cartaginesa sense personal i mal entrenada. Després d'aconseguir aquesta victòria decisiva, els romans van continuar les seves operacions terrestres a Sicília contra Lilibèon i Drèpana. El senat cartaginès es va mostrar reticent a assignar els recursos necessaris per construir i tripular una altra flota. En canvi, es va assignar Amílcar perquè negociés un tractat de pau amb els romans, que va deixar en mans del seu subordinat Giscó. Van signar el tractat de Lutaci (241 aC) i va posar fi a la Primera Guerra Púnica: Cartago va evacuar Sicília, va lliurar tots els presoners presos durant la guerra i va pagar una indemnització de 3.200 talents (uns 82.000 kg d'argent) durant deu anys.

Conseqüències

En rosa, territori perdut de Cartago

La guerra va durar 23 anys: va ser la més llarga de la història grecoromana i la contesa naval més gran del món antic. Una vegada conclosa, Cartago va intentar no pagar el que devia a les tropes estrangeres que havien combatut a les seves files. Aquesta decisió va provocar una revolta que donaria pas a la guerra dels mercenaris; s'hi van unir molts grups locals descontents. La rebel·lió va acabar sent sufocada, si bé amb gran dificultat i considerable salvatgisme. El 237 aC, Cartago va preparar una expedició per recuperar l'illa de Sardenya, que anteriorment havien perdut els rebels acabats de vèncer. Cínicament, els romans van declarar que això suposava un acte de guerra, per la qual cosa van afegir en els seus termes de pau la cessió de Sardenya i Còrsega i el pagament d'una indemnització addicional de mil dos-cents talents (uns 30.000 kg d'argent). Debilitada per tants anys de guerra, Cartago va accedir per evitar un nou conflicte amb Roma; el pagament addicional i la renúncia de Sardenya i Còrsega es van afegir al tractat com a codicil. Aquestes accions de Roma van alimentar el ressentiment a Cartago, que no es va resignar a acceptar el paper que se li havia assignat, i es consideren factors que van contribuir a l'esclat de la Segona Guerra Púnica.

El paper principal d'Hamílcar Barca a la derrota de les tropes estrangeres amotinades i els rebels africans va augmentar enormement el prestigi i el poder de la família dels bàrcides. El 237 aC Amílcar va dirigir molts dels seus veterans en una expedició per expandir les possessions cartagineses al sud d'Ibèria. La regió es va convertir al llarg dels vint anys següents en un feu semiautònom dels bàrcides i va ser la font de gran part de la plata utilitzada per pagar la gran indemnització deguda a Roma.

Per a Roma, la fi de la Primera Guerra Púnica va marcar l'inici de l'expansió més enllà de la península Itàlica. Sicília va ser la primera província romana, el govern de la qual es va encomanar a un expretor; es tornaria important per a Roma com a font de cereals. Sardenya i Còrsega, combinades, també van passar a formar una província romana i una font de gra. La governava un pretor que va haver de mantenir copioses tropes almenys durant els set anys següents per sotmetre els illencs. A Siracusa se li va concedir la independència nominal i l'estatus d'aliat durant la vida de Hieró II. A partir de llavors, Roma va ser la principal potència militar de la Mediterrània occidental i, cada vegada més, de la regió mediterrània en el seu conjunt. Els romans havien construït més de mil galeres durant la guerra, i aquesta experiència de construcció, dotació, entrenament, subministrament i manteniment de tants vaixells a establir les bases del domini marítim de Roma durant sis-cents anys. Malgrat això, la qüestió de quin Estat controlaria la Mediterrània occidental va romandre incerta, i el setge cartaginès el 218 aC de la ciutat llevantina de Sagunt, protegida pels romans, va desencadenar la Segona Guerra Púnica amb Roma.

Bibliografia

• Bagnall, N. The Punic Wars: Rome, Carthage and the Struggle for the Mediterranean (en anglès). Pimlico, 1999. ISBN 978-0-7126-6608-4. 
• Bonet, H.; Albiach, R.; Gozalbes, M. Romans i visigots a les terres valencianes. Museu de la Prehistòria i de les Cultures de València, 2003. ISBN 84-7795-340-6 978-84-7795-340-1. 
• Casson, L. Ships and Seamanship in the Ancient World (en anglès). Johns Hopkins University Press, 1995. ISBN 0-8018-5130-0. 
• Curry, A. «The Weapon That Changed History» (en anglès). Archaeology, 65, 1, 2012, pàg. 32-37. JSTOR: 41780760.
• Goldsworthy, A. The Fall of Carthage: The Punic Wars 265-146 BC (en anglès). Phoenix, 2006. ISBN 978-0-304-36642-2. 
• Hoyos, D. A Companion to the Punic Wars (en anglès). Wiley-Blackwell, 2015. ISBN 978-1-119-02550-4. 
• Lazenby, J. The First Punic War: A Military History (en anglès). Stanford University Press, 1996. ISBN 978-0-8047-2673-3. 
• Miles, R. Carthage Must be Destroyed (en anglès). Penguin Books, 2011. ISBN 978-0-141-01809-6. 
• Murray, W. The Age of Titans: The Rise and Fall of the Great Hellenistic Navies (en anglès). Oxford University Press, 2011. ISBN 978-0-19-993240-5. 
• Oller Guzmán, J. Breu història de l'antiga Roma. Editorial UOC, 2013. ISBN 978-84-9029-787-2. 
• Pla i Carrera, J. Història de la matemàtica: Grècia IIIb: (el segle d'or: Arquimedes, vida i obra): resultats, textos i contextos. Institut d'Estudis Catalans, Secció de Ciències i Tecnologia, 2023. ISBN 9788499656977. 
• Polibi. Història. Volum I. Fundació Bernat Metge, 1929. ISBN 9788472259720. 
• Sabin, P. «The Mechanics of Battle in the Second Punic War» (en anglès). Bulletin of the Institute of Classical Studies, 41, S67, 1996, pàg. 59-79. DOI: 10.1111/j.2041-5370.1996.tb01914.x.
• Sidwell, K. C.; Jones, P. V. The World of Rome: An Introduction to Roman Culture (en anglès). Cambridge University Press, 1997. ISBN 978-0-521-38600-5. 
• Tipps, G. K. «The Battle of Ecnomus» (en anglès). Historia: Zeitschrift für Alte Geschichte, 34, 4, 1985, pàg. 432-465. JSTOR: 4435938.
• Tusa, S.; Royal, J. «The Landscape of the Naval Battle at the Egadi Islands (241 B.C.)» (en anglès). Journal of Roman Archaeology, 25, 2012, pàg. 7-48. DOI: 10.1017/S1047759400001124.
• Villalba i Varneda, P. Roma a través dels historiadors clàssics. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1996. ISBN 84-490-0699-6. 
• Wallinga, H. The Boarding-bridge of the Romans: Its Construction and its Function in the Naval Tactics of the First Punic War (en anglès). J.B. Wolters, 1956. OCLC 458845955. 
• Warmington, B. Carthage (en anglès). Barnes & Noble, 1993. ISBN 978-1-56619-210-1. 
• Allen, William; Myers, Philip Van Ness. Ancient History for Colleges and High Schools: Part II - A Short History of the Roman People (en anglès). Boston: Ginn & Company, 1890. OCLC 702198714. 
• Bringmann, Klaus. A History of the Roman Republic (en anglès). Cambridge, UK: Polity Press, 2007. ISBN 978-0-7456-3370-1. 
• Casson, Lionel. The Ancient Mariners (en anglès). 2a edició. Princeton, NJ: Princeton University Press, 1991. ISBN 978-0-691-06836-7. 
• Collins, Roger. Spain: An Oxford Archaeological Guide (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 1998. ISBN 978-0-19-285300-4. 
• Crawford, Michael. Roman Republican Coinage (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 1974. OCLC 859598398. 
• Hoyos, Dexter «Towards a Chronology of the 'Truceless War', 241-237 B.C.» (en anglès). Rheinisches Museum für Philologie, 143, 3/4, 2000, pàg. 369-380. JSTOR: 41234468.
• Erdkamp, Paul. «Manpower and Food Supply in the First and Second Punic Wars». A: A Companion to the Punic Wars (en anglès). Chichester, Sussex Occidental: John Wiley, 2015, p. 58-76. ISBN 978-1-119-02550-4. 
• Jones, Archer. The Art of War in the Western World (en anglès). Urbana: University of Illinois Press, 1987. ISBN 978-0-252-01380-5. 
• Starr, Chester. A History of the Ancient World (en anglès). Nueva York, Nueva York: Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-506628-9. 

Enllaços externs

• El final de la Primera Guerra Púnica (264 – 241 aC) i les seves conseqüències
• La primera guerra púnica (1472), Francesc Alegre