Orde de l'Ermini

Orde de l'Ermini
	;
Epònim	ermini
Dades
Tipus	orde de cavalleria ; entitat desapareguda
Història
Creació	1381
Fundador	Joan IV de Bretanya
Data de dissolució o abolició	1448
Reemplaçat per	Ordre de l'Hermine et de l'Épi (fr)

Orde de l'Ermini (bretó Urzh an Erminig) fou un orde de cavalleria bretona del segle xiv-xv i el nom adoptat per una distinció anual proposada per l'Institut Cultural de Bretanya el 1972.

L'orde medieval

Després del seu darrer exili a la cort d'Anglaterra (1377-1379), el duc de Bretanya Joan V l'Anglòfil observà els beneficis de la institució d'un orde de cavalleria que lligués amb força els nobles a la figura del rei (l'orde de la Lligacama). De tornada a Bretanya, el 1381 va crear l'orde de l'Ermini,^[1] un dels primers a acceptar dones com a membres. El 1448 va canviar el seu nom pel d'Orde de l'Ermini i l'Épi. El disseny del seu collar ha inspirat la condecoració contemporània.

L'ermini

Segons una llegenda, Anna de Bretanya la va adoptar com a emblema després d'un incident de cacera amb un ermini, adoptant també l'emblema Kentoc'h mervel eget bezañ saotret ('Abans la mort que la brutícia'), que en la seva versió llatina serà la divisa de Bretanya. Una altra versió atribueix la llegenda al rei britànic Conan Meriadec (segle v).

En el Barzaz Breiz, Théodore Hersart de la Villemarqué inclou una cançó que posa en escena tres animals, un lloc anomenat Guillaume que representa Charles de Blois i el « parti français »; el brau Jean, és a dir Jean de Montfort i el « parti anglais »; Catherine l'ermini encarna el poble bretó. El llop i el brau s'enfrontaren, l'ermini assistí a l'espectacle, desitjant « que es matin l'un a l'altre ».

En realitat, l'aparició de l'ermini a les armes dels ducs de Bretanya es remunta a Pere I Mauclerc (1213-1237) qui pertanyia a la casa de Dreux, creada per Robert I, fill de Lluís VI de França. Les armes de la casa de Dreux eren escaquejades amb un vorejat vermell. El 1316, el duc Joan III de Bretanya dit el bo, canvià les armes, i retirà l'escaquejat i el vorejat vermell, de manera que l'ermini esdevingué l'escut d'armes de Bretanya. L'ermini heràldic de Bretanya té el seu origen en una família capeta francesa.

L'orde contemporani

Des de 1972, el collar d'ermini és concedit cada any a quatre personalitats bretones que s'hagin significat en la defensa de Bretanya.

El 1972, el senador Georges Lombard succeí René Pleven,en la presidència del CELIB (Comitè d'Estudi i de Lligams dels Interessos Bretons). Pleven ocupà el càrrec des de 1951, per tal de rememorar i recordar la distinció creada per Joan V. La concessió es fa des del 29 de setembre de 1972 al Palau de Congressos de Pontivy, en presència de nombrosos responsables polítics, d'animadors culturals i de directius econòmics bretons.

El 1973, el collar fou concedit a Jean Mévellec (president de la Cambra Regional d'Agricultura), i al professor Gabriel Pescatore (president de la Cassa per il Mezzogiorno, que, amb el CELIB funda la Conferència de les Regions Perifèriques Marítimes Europees).

Després de 15 anys d'interrupció, el CELIB demanà a l'Institut Cultural de Bretanya de perpetuar la tradició. 85 persones han rebut aquesta distinció des de 1972, dels que 20 avui són morts.

Receptors

El 1972 a Pontivy: René Pleven
El 1973 a Roma: Gabriele Pescatore
El 1973 a Rennes: Jean Mévellec
El 1988 a Rennes: Vefa de Bellaing, Pierre-Roland Giot, Polig Monjarret, Henri Queffélec
El 1989 a Nantes: Per Denez, Louis Lichou, Bernard de Parades, Maryvonne Quéméré-Jaouen
El 1990 a Auray: Charles Le Gall, Émile Le Scanv (Glenmor), Joseph Martray, Albert Trévidic
El 1991 a Quimper: Georges Lombard, Robert Legrand, Pierre Laurent, Per-Jakez Hélias
El 1992 a Saint-Malo: Ronan Huon, Yvonne Jean-Haffen, Michel Phlipponneau, Jordi Pujol
El 1993 a Dinan: Anna-Vari Arzur, Herry Caouissin, Yann Poilvet, Jean Tricoire
El 1994 a Gwened: Ivetig an Dred-Kervella, Pierre Lemoine, Yvonig Gicquel, Alan Stivell
El 1995 a Guérande: Jacques Briard, Jean Fréour, Lois Kuter, Ivona Martin, Loeiz Ropars
El 1996 a Pont-l'Abbé: André Lavanant, Joseph Lec'hvien, Pierre Le Treut, Rita Morgan Williams
El 1997 a Quintin: Jean-Jacques Hénaff, Jean L'Helgouach, Dodik Jegou, Raymond Lebosse
El 1998 a Vitré: Goulc'han Kervella, Henri Maho, Pierre Loquet, Naig Rozmor
El 1999 a Nantes: Jean-Bernard Vighetti, Riwanon Kervella, Patrick Malrieu, Denise Delouche
El 2000 a Pontivy: Tereza Desbordes, Lena Louarn, René Vautier, Pierre-Yves Le Rhun
El 2001 a Landerneau: Rozenn Milin, Pierre Toulhoat, Marc Simon, Dan Ar Braz
El 2002 a Lannion: Henri Lécuyer, Yves Rocher, Michael Jones, Robert Omnes
El 2003 a Saint-Malo: René Abjean, Angèle Jacq, Jean-Louis Latour, Gilles Servat
En 2004 a Châteaubriant: Albert Poulain, Yannig Baron, Marie Kermarec, Yann Goasdoué, Pierre-Yves Moign
El 2005 a Loctudy: Ewa Waliszewska, Jean Kerhervé, Pierre Le Padellec, Jean Ollivro
El 2006 a Ploemeur: Claudine Mazeas, Jean Pierre Vincent, Xavier Leclerc, Claude Sterckx
El 2007 a Saint-Brieuc: Rhisiart Hincks, Job an Irien, Martial Pézénnec, François Le Quémener
El 2008 a Rennes: Gweltaz ar Fur, Yvonne Breilly Le-Calvez, Viviane Hélias, Roger Abjean^[2]

Referències

↑ Boulton, D'Arcy Jonathan Dacre. The Knights of the Crown: The Monarchical Orders of Knighthood in Later Medieval Europe, 1325-1520 (en anglès). Boydell Press, 2000, p. 452. ISBN 0851157955.
↑ Le Télégramme de Brest, 1 d'octubre de 2008

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orde de l'Ermini

Dom Lobineau, Histoire de Bretagne, Paris, 1707, tome II, p. 742
Michael Jones, Les signes du pouvoir. L'ordre de l'Hermine, les devises et les hérauts des ducs de Bretagne au XVe siècle, in MSHAB tome LXVIII, 1991, pp.141-173

[1] Boulton, D'Arcy Jonathan Dacre. The Knights of the Crown: The Monarchical Orders of Knighthood in Later Medieval Europe, 1325-1520 (en anglès). Boydell Press, 2000, p. 452. ISBN 0851157955.

[2] Le Télégramme de Brest, 1 d'octubre de 2008

[1]

[2]

Registres d'autoritat	WorldCat LCCN (1) VIAF (1)
Bases d'informació	GEC (1)