Vés al contingut

Oratori (música)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Oratoris)

L'oratori és una composició d'estructura narrativa en què intervenen solistes vocals, cor i orquestra, de vegades amb un narrador. Gairebé sempre es basen en textos de caràcter religiós (Bíblia), i per tant és un dels gèneres de la música religiosa, també pot tractar temes profans (mitologia o història). Formalment bastant proper a la cantata i a l'òpera, l'oratori comprèn generalment una obertura, recitatius, àries i cors. Fou conreat especialment durant l'època barroca, que és quan es va originar. Normalment, s'interpreten en versió de concert, sense escenificació ni vestuari.

Història

[modifica]

Es desenvolupà a partir de la Contrareforma per obra de Felip Neri, que en les reunions pietoses escenificava fragments de les escriptures. La primera composició que pot ésser considerada com a oratori és la Representació de l’ànima i el cos (Rappresentazione di anima e di corpo), d'Emilio de' Cavalieri (1600). S'ha interpretat que, en certa manera, el gran auge que va tenir arreu, especialment al segle xvii fou degut al fet que va actuar com una mena de resposta de l'església a l'enorme èxit que havia tingut l'òpera, el gènere de música escènica dedicat quasi exclusivament a la narració escenificada d'històries profanes. Per contra, l'oratori, gairebé sempre va optar per les històries bíbliques, ja fossin de l'Antic o del Nou Testament, amb predilecció per uns o altres segons els moments.

L'estructura resultant, que va quedar plenament fixada a la segona meitat del segle xvii, en la majoria dels casos fa que l'obra comenci amb un moviment en què intervé només l'orquestra o el grup instrumental encarregat de l'acompanyament instrumental; segons els moments, aquest va rebre diversos noms: obertura i simfonia es troben entre els més usuals. A partir d'aquí, la major part de l'obra conté una alternança entre recitatius i àries. Atès que no hi ha representació escènica, l'oratori necessita sempre -si més no en la seva forma barroca- un narrador, que invariablement recau en una veu masculina i que s'expressa amb recitatius. Entre les àries i els recitatius s'hi intercalen les intervencions dels cors; cada un dels números o passatges cantants pel cor s'anomena, també, cor.

Una de les figures més destacades del barroc i que va sobresortir especialment pels seus oratoris fou Georg Friedrich Händel. Els seus oratoris més coneguts són Israel a Egipte (Israel in Egypt, 1739) i El Messies (Messiah, 1742), el text dels quals no tenen, realment, una estructura narrativa.

Durant el classicisme, entre finals del segle xviii i principis del segle xix, es van destacar Franz Joseph Haydn amb oratoris com La creació (Die Schöpfung, 1798) i Les estacions (Die Jahreszeiten, 1801), aquest darrer amb un rerefons molt marcadament maçònic i Ludwig van Beethoven amb Crist en el Mont de les Oliveres (Christus am Ölberge, 1803).

Al segle xix Hector Berlioz (La Infància de Crist, L'Enfance du Christ, 1854), Felix Mendelssohn (Paul, Paulus, 1836, Elies, Elias, 1846), Robert Schumann (Paradís i Peri, Das Paradies und die Peri, 1843, El Pelegrinatge de la Rosa, Der Rose Pilgerfahrt, 1851), Franz Liszt (La llegenda de Santa Elisabet, Die Legende von der heiligen Elisabeth, 1865, Crist, Christus, 1873), Charles Gounod (Mort i vida, Mors et vita, 1885) i César Franck (Les Benaurances, Les Béatitudes, 1879) són els autors més destacats que cultivaren l'oratori durant el romanticisme.

Durant el verisme, entre finals del segle xix i principis del segle xx, van sobresortir els oratoris de Don Lorenzo Perosi (La resurrecció de Crist, La risurrezione di Cristo, 1898).

L'oratori com a tècnica compositiva

[modifica]
Fragment d'un recitatiu de l'evangelista en la Passió segons sant Joan, de Johann Sebastian Bach

Aproximadament des de principis del segle xviii les tècniques de l'oratori es van aplicar a molt altres textos religiosos que es posaven en música habitualment, en especial pel que fa a textos d'una certa llargada i que rebien una música de grans dimensions, especialment pensada per celebracions litúrgiques d'una marcada solemnitat. Entre aquests, les diverses parts de la Missa, els salms que es musicaven per a les vespres de festivitats especialment destacades de l'any litúrgic, el Stabat Mater, etc. Concretament consistia a fragmentar aquests textos estàndard de la litúrgia per uns punts que acostumaven a ser sempre els mateixos. Cada un dels fragments era tractat com una composició separada, amb unes veus o unes altres, amb solistes i/o cor, amb un acompanyament de tot el grup instrumental o només amb una part, etc., però també amb una tonalitat, una mètrica i un tempo diferenciat i sovint contrastant amb els dels fragments immediatament anteriors i posteriors.

Segueixen aquesta tècnica compositiva la majoria de misses dels compositors dels segles xviii i xix, entre molts altres obres religioses. En el cas de les passions, el narrador pren el nom d'evangelista, i sovint recau en la veu d'un tenor.

Llista d'oratoris remarcables

[modifica]

(ordenats cronològicament segons l'any d'estrena)

L'oratori a Catalunya[2]

[modifica]

Alguns autors dels territoris de parla catalana que van escriure oratoris (en alguns moments aquest gènere s'anomenà drama sacro) foren:

Segle XVII

Segle XVIII

  • Antoni Teodor Ortells: Oratorio sacro a la Pasión de Cristo Nuestro Señor (València, 1706)
  • Pere Rabassa: La gloria de los santos (1715), amb lletra de José Vicente Ortí y Mayor; La caída del hombre y su reparación (1718), Oratorio sacro a San Juan Bautista (1720), Diferencia de la buena y mala muerte, representada en la del mendigo Lázaro y en la del rico avariento (1721), Oratorio sacro a la Natividad del glorioso precursor San Juan Bautista (1722), Viva Jesús (1723)
  • Francesc Valls: Oratorio místico i alegórico que en culto de María Santísima del Pilar (Barcelona, 1717), El culvivo del alma (València, 1720), La escogida Esther (1736), El grande Samuel (1737)
  • Antoni Lliteres i Carrió: Oratorio de San Vicente (Lisboa, 1720), perdut
  • Jaume Casellas: Betulia libertada (1726), La igual justicia de Dios (1729), Vencer matando y muriendo (1731), perduts
  • Josep Picanyol: Amore resurgens (1732)
  • Domènec Terradellas: Giuseppe riconosciuto (Nàpols, 1736), llibret de Pietro Metastasio; Ermenegildo martire (Nàpols, 1739)
  • Salvador Figuera: Saúl convencido por David, San Magín, Nuestra Señora de la Esperanza, Nuestra Señora de los Dolores
  • Manuel Gònima: Oratorio a la expectación del parto de la Virgen (1739), El vencimiento de Sisara (Girona, 1739), música perduda; Excessos del amor divino en el purissimo corazon de la virgen S. Gertrudis la Magna (Girona, 1747), música perduda; El vencedor más constante (Girona, 1749), perdut; Milicia angélica (Girona, 1760), música perduda; Las felicidades de la tribu de Dan (Girona, 1761), música perduda; La libertad graciosa en el cordón de la casa de Rahab (Girona, 1769), música perduda;Dolor y amor (Girona, ca. 1780)
  • Bernat Tria: La fábrica del arca de Noé en San Cayetano (Barcelona, ca. 1750)
  • Josep Masvasí:[3] Al Rey de dos orbes los dos elogiad, El monarca protector (Manresa, 1745)
  • Antoni Jordi: Oratorio a la Virgen Santísima (1750)
  • Tomàs Milans i Campús: El sabio pastor Jacob y ovejas de Labán (Barcelona, 1753)
  • Emmanuel Thomas i Maymí
  • Josep Duran: Arca de Dios trasladada al gran templo de Sión (ca. 1760), perdut
  • Francesc Queralt: [4] Daniel en Babilonia (1777), Ana, madre de Samuel, después de ésteril, fecunda (1778), Salomon a regina Saba invisus (1783), Oratorio a Santa Eulalia (1786), El juicio universal (1787), La Virgen María en el Calvario (1794), Oratorio de los Dolores (1796), Oratorio a la casta Susana (1798), Oratorio a San Felipe Neri (1802), La conversión de Agustino (1804), Oratorio de Santa Eulalia (1823).
  • Raimon Milà[5]
  • Francesc Juncà i Querol: A tu pueblo socorre, Santo Dios perezca, Oratori a Sant Tomàs: No hay que dudar Jaob todo el camino (Girona, 1772), conservat parcialment; Oratorio sacro historico con que la compassion de sus devotos acompaña à Maria Santissima en sus Dolores (Girona, 1774), Oratorio a la Virgen de los Dolores: Segun la fama anuncia, viene Noemi hermosa (1774), Canticos alegres, himnos agradables (Girona, 1774), A los Dolores de María: Atentos escuchemos las ordenes del rei (1775), Oratorio a Santo Tomás: Venid, venid asirios embestid la ciudad (1775), A los Dolores de María: Quando los peñascos se rompan a golpes (1776), Oratorio a Santo Tomás: A partir, a marchar con ardiente denuedo (Girona, 1777), Oratorio a la Virgen de los Dolores: Quanto cuesta tu delito, imprudente humanidad (Girona, 1777), Oratorio a la Virgen de los Dolores: Santo Dios, perezca el impio, reine el justo (Girona, 1779), Oratorio a Santo Tomás: A quien tus inciensos darás pueblo fiel (Girona, 1780), Oratorio a San Francisco de Paula (1779)
  • Jaume Balius: Oratorio a Santo Tomás de Aquino: El tabernaculo y sacrificio honrar propicio (Girona, 1783), Oratorio a Santo Tomás de Aquino: Quantos en Dan viven hasta Barsabé (1784), Oratorio a San Francisco de Paula (1784), Oratorio a la Virgen de los Dolores: Oprime o gran monarca, incomplet.
  • Miquel Junyent: El triunfo de Judith (1786)
  • Domènec Arquimbau: Oratorio a S. Tomás: Hoy la inmortal corona que un joven noble (Girona, 1786), Oratorio a la Virgen de los Dolores (Girona, 1787), Oratorio de S. Tomás: Isrrael exaltado, Madián humillado (Girona, 1790)

Segle XIX

Segle XX


Segle XXI

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oratori
  • Bukofzer, Manfred F. Music in the Baroque Era. Nova York, NY: W.W. Norton and Co., Inc, 1947. 
  • Carreras Bulbena, Josep. El oratorio musical, 1906. 
  • Smither, Howard. The History of the Oratorio. vol. 1-4. Chapel Hill, NC: Univ. of N.C. Press, 1977-2000. 
  • Deedy, John. The Catholic Fact Book. Chicago, IL: Thomas Moore Press, 1986. 
  • Macy, L. (editor). Grove Music Online. [https://web.archive.org/web/20080516041031/http://www.grovemusic.com/ Arxivat 2008-05-16 a Wayback Machine. Accés a grovemusic.com, per subscripció]
  • Hardon, John A. Modern Catholic Dictionary. Garden City, NY: Double Day and Co. Inc., 1980. 
  • New Catholic Encyclopedia. Nova York: McGraw-Hill, 1967. 
  • Randel, Don «Oratorio». The Harvard Dictionary of Music.. The Belknap Press [Cambridge, MA], 1986.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Bertold Hummel work commentaries».
  2. ↑ Carreras Bulbena, Josep. El oratorio musical, 1906. 
  3. ↑ Vilar, Josep M. La música a la Seu de Manresa en el segle XVIII, 1990. 
  4. ↑ Daufí, Xavier. Estudi dels oratoris de Francesc Queralt (1740-1825): fonaments de la història de l'oratori a Catalunya al segle xvii [tesi doctoral]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1994 [Consulta: 1r abril 2014]. 
  5. ↑ Cuscó i Clarasó, Joan. Els goigs a Sant Fèlix: música, festa i tradició. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000 (el3devuit). ISBN 848415226X. 
  6. ↑ Vilar, Josep M. Les simfonies de Carles Baguer: fonts, context i estil. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1995. ISBN 8449002230. 
  7. ↑ [enllaç sense format] http://www.abrahamtenamanrique.com/obres/#camaramix

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Oratori_(música)&oldid=33184170»