Oceà Atlàntic
L'oceà Atlàntic és un dels cinc oceans de la Terra entre Amèrica -a l'oest- i Europa i Àfrica -a l'est. L'oceà ocupa una conca allargada, amb forma de essa, estesa de nord a sud i dividida en l'Atlàntic nord i el sud pels corrents equatorials a una latitud de 8° nord, aproximadament. Limitat per Nord-amèrica i Sud-amèrica a l'oest i Europa i Àfrica a l'est, l'Atlàntic està lligat a l'oceà Pacífic per l'oceà Àrtic al nord i el pas de Drake al sud. També existeix una connexió artificial entre l'Atlàntic i el Pacífic pel canal de Panamà. A l'est, la línia que divideix l'Atlàntic i l'oceà Índic és el meridià 20° est. L'Atlàntic està separat de l'oceà Àrtic per una línia que va de Groenlàndia al sud de les illes Spitsbergen al nord de Noruega.
L'Atlàntic cobreix aproximadament el 20% de la superfície terrestre i només l'oceà Pacífic el supera en mida. Amb els seus mars adjacents, ocupa una àrea de 106.450.000 km²; sense aquests, té una àrea de 82.362.000 km². L'àrea de terra que drena l'Atlàntic és quatre vegades la del Pacífic o la de l'Índic. El volum d'aigua a l'Atlàntic, amb els seus mars adjacents, és de 354.700.000 km³ i sense aquests de 323.600.000 km³.
La profunditat mitjana de l'Atlàntic, amb els seus mars adjacents, és de 3.332 m; sense aquests és de 3.926 m. La profunditat més gran, 8.605 m, és a la fossa de Puerto Rico. L'amplada de l'Atlàntic varia entre els 2.848 km que hi ha entre Brasil i Libèria i els 4.830 km que hi ha entre els Estats Units i el nord d'Àfrica.
L'oceà Atlàntic té costes irregulars dentades per nombroses badies, golfs i mars. Inclouen el mar del Carib, el golf de Mèxic, el golf de Sant Llorenç, la badia de Hudson, la badia de Baffin, el mar Mediterrani, el mar Negre, el mar del Nord, el mar Bàltic, el mar de Barentsz, el mar de Noruega, i el mar de Weddell. Una altra característica és que el seu nombre d'illes és relativament petit. Inclou les Svalbard (o Spitsbergen), Groenlàndia, Islàndia, Gran Bretanya, Irlanda, Fernando de Noronha, les Açores, les Illes Madeira, les Canàries, les de Cap Verd, les Bermudes, les Índies occidentals, Ascensió, Santa Helena, Tristan da Cunha, les Falkland (o Malvines), i les de Geòrgia del Sud, a més de les del Carib.
Etimologia
[modifica]El nom Atlàntic provindria del tità Atles que posseïa, segons els antics grecs, les columnes que aguantaven el cel (en grec antic, tlaô significa 'portar' o 'suportar'), de les quals formaven part les famoses columnes d'Hèrcules (actualment, l'estret de Gibraltar). Per tant, pels antics, aquest terme designava principalment el mar que es trobava més enllà de l'estret, per oposició al mar Mediterrani. El seu nom també podria venir dels pobles libis dels atlants, descrits per Heròdot, i que poblaven la riba nord-africana de l'oceà Atlàntic i les muntanyes de l'Atles marroquí, al nord-est de l'Àfrica.
Geografia física
[modifica]Localització i delimitació de l'oceà Atlàntic
[modifica]L'oceà Atlàntic es troba entre el continent americà i Euràfrica, un terme que designa Europa i Àfrica com una sola entitat. La Terra es compon de cinc oceans que formen un sol cos d'aigua salada, i els límits entre aquests són sovint arbitraris, la qual cosa dona lloc a certa controvèrsia (cas dels límits entre els oceans Atlàntic i Àrtic, en especial[1]) i l'Atlàntic no n'és una excepció. Els oceans Atlàntic i Pacífic són els dos únics que estan en contacte amb els altres quatre.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars a efectes marítims, l'Organització Hidrogràfica Internacional (International Hydrographic Organization, IHO), en la seva publicació de referència mundial, Limits of oceans and seas (Límits d'oceans i mars, 3a edició de 1953), considera que l'oceà Atlàntic està dividit en dues parts, nord i sud (els assigna els nombres d'identificació 23 i 32) i els defineix de la forma següent:
« | OCEÀ ATLÀNTIC NORD A l'oest. Els límits orientals del mar Carib (21); els límits sud-est del golf de Mèxic (26), des de la costa nord de Cuba a l'illot Hueso; el límit sud-oest de la badia de Fundy (25); i els límits sud-est i nord-est del golf de San Llorenç (24). Al nord. El límit sud de l'estret de Davis (15), des de la costa de Labrador fins a Groenlàndia; i el límit sud-oest del mar de Groenlàndia (5) i el mar de Noruega (6) des de Groenlàndia fins a les illes Shetland. A l'est. El límit nord-oest del mar del Nord (4); els límits occidental i septentrional del mar d'Escòcia (18); el límit sud del mar d'Irlanda (19); els límits occidentals dels canals de Bristol (20) i Anglès (21), de la badia de Biscaia (22) i del mar Mediterrani (28). Al sud. L'Equador, des de la costa del Brasil fins al límit sud-oest del golf de Guinea (34). OCEÀ ATLÀNTIC SUD |
» |
— Limits of oceans and seas, pág. 10 y 18-19.[2] |
Cal tenir en compte que aquestes definicions exclouen qualsevol de les masses d'aigua marginals que l'IHO defineix separadament -com el mar del Nord (4), el mar de Groenlàndia (5), el mar de Noruega (6), l'estret de Davis (15), el mar d'Escòcia (18), el mar d'Irlanda (19), el canal de Bristol (20), el canal Anglès (21), el mar del Carib (21), la badia de Biscaia (22), el golf de Sant Llorenç (24), la badia de Fundy (25), el golf de Mèxic (26), el mar Mediterrani (28), el riu de la Plata (33) i el golf de Guinea (34)-, encara que a efectes oceanogràfics solen ser considerats com a part de l'oceà Atlàntic.
El 2000, l'Organització Hidrogràfica Internacional va redefinir l'oceà Atlàntic, traslladant el seu límit sud fins als 60° S, i les aigües al sud d'aquesta línia foren identificades com l'oceà Austral. Aquesta nova definició encara no ha estat ratificada (Austràlia hi ha presentat una objecció), tot i que està en ús per l'Organització Hidrogràfica Internacional i altres organismes. Quan s'adopti, la definició de 2000 serà publicada en la 4a edició de Límits d'oceans i mars, restablint l'oceà Austral com s'indicava en la 2a edició i que posteriorment va ser omès en la 3a edició.
La imatge que es mostra al començament d'aquest article representa l'oceà Atlàntic en un planisferi. Com es mostra en aquesta imatge, l'oceà Atlàntic sovint apareix dividit entre Atlàntic nord i Atlàntic sud, seguint un corrent oceànic que es produeix aproximadament cap als 8° de latitud nord (l'IHO empra la línia de l'equador).
Característiques
[modifica]L'Atlàntic té forma de lletra «S», és el segon oceà més extens de la Terra, després del Pacífic, i cobreix aproximadament el 20% de la seva superfície. Concretament la seva superfície inclou una àrea de 106,5 milions de km², incloent-hi els seus mars marginals (però no l'oceà Àrtic);[3] si excloem els mars marginals, cobreix 82,4 milions de km².[3] El seu volum d'aigua és de 354,7 milions de km³; si es compten els mars adjacents, o de 323,6 km³ si no s'hi inclouen.
Oceà | Superfície (en km²) | Índex de comparació (*) |
---|---|---|
Oceà Atlàntic | 94.000.000 | 1 |
Oceà Pacífic | 180.000.000 | 1,91 |
Oceà Índic | 75.000.000 | 0,80 |
Oceà Antàrtic | 20.327.000 | 0,22 |
Oceà Àrtic | 14.090.000 | 0,15 |
- (*) L'índex es calcula prenent com a referències la superfície de l'oceà Atlàntic.
L'amplada de l'Atlàntic varia des dels 2.848 km (entre el Brasil i Libèria), als 4.870 km (entre els Estats Units i el Marroc). La seva màxima amplada és d'11.800 km, en un recorregut que va des del golf de Mèxic fins a Geòrgia a les costes del mar Negra.
Les serralades aiguamarines situades entre l'illa de Baffin, Groenlàndia i Escòcia s'han establert, de manera convencional, com el límit entre l'oceà Glacial Àrtic i l'Atlàntic nord.
A l'est, l'estret de Gibraltar forma el límit amb el mar Mediterrani; a l'oest, l'arc format per les illes del Carib el separen del mar del Carib.
A l'oest, hi ha una connexió artificial entre l'Atlàntic i el Pacífic pel canal de Panamà.
Al sud-est, la separació amb l'oceà Índic s'estableix, segons les convencions més actuals, pel meridià de 20° E. Al sud-oest, la divisòria s'ha establert en la línia de major profunditat que va des del cap d'Hornos a la península Antàrtica i al passatge de Drake.
Té una profunditat mitjana de 3.900 m, que s'obté gràcies a un gran altiplà proper als 3.000 m de profunditat que constitueix gairebé tot el seu fons, unit a les grans depressions que es troben a les seves vores i que arriben a superar els 9.000 m en punts pròxims a Puerto Rico. Tot i això, el nombre d'illes hi és relativament petit.
Característiques de l'aigua
[modifica]La salinitat de les aigües superficials a mar obert varia de 33 a 37 parts per mil, segons la latitud i l'estació. Encara que els valors mínims de salinitat es troben just al nord de l'equador, en general els valors més baixos estan a les latituds altes i a les costes on els grans rius desemboquen a l'oceà. La salinitat màxima té lloc aproximadament a 25° de latitud nord. La salinitat superficial està influenciada per l'evaporació, la precipitació, els fluxos fluvials i el desglaç.
Les temperatures superficials, que varien amb la latitud, els sistemes de corrents i les estacions, reflecteixen la distribució del flux solar en funció de la latitud. Les temperatures màximes tenen lloc al nord de l'equador, i les mínimes a les regions polars.
L'oceà Atlàntic consisteix en quatre masses d'aigua principals. Les aigües centrals són l'aigua de la superfície. L'aigua subantàrtica intermèdia s'estén a profunditats de 1.000 m. L'aigua profunda nord-atlàntica arriba a profunditats de fins a 4.000 m. L'aigua antàrtica ocupa les conques oceàniques a profunditats superiors a 4.000 m.
Per la força de Coriolis, l'aigua a l'Atlàntic nord circula en el sentit de les agulles del rellotge, mentre que a l'Atlàntic sud és en contra. Les marees són semidiürnes; vol dir que hi ha dues marees altes cada 24 hores lunars. Les marees són unes ones que en general es mouen de sud a nord. A les latituds per sobre de 40° nord tenen lloc algunes oscil·lacions est-oest.
Mars contigus
[modifica]Els mars costaners, mars de vora o mars adjacents, són els mars que formen part de l'oceà Atlàntic, però que per raó de la seva pròpia configuració i/o controvèrsies relacionades amb la seva inclusió o no en el conjunt, motiven que les característiques de l'oceà Atlàntic siguin donades amb els seus mars o sense. El mateix oceà Àrtic és un cas especial, ja que es correspon amb la definició d'un mar marginal, encara que, segons les obres, s'hi faci referència com un oceà ple o com un mar marginal de l'oceà Atlàntic. Per això, l'àrea de l'oceà Atlàntic varia d'acord amb l'estatus que se li dona l'oceà Àrtic.
Designació | Localització | Superfície (en km²;) |
---|---|---|
Mar Carib | Entre Sud-amèrica, Cuba i les Antilles | 2.640.000[4] |
Mar Mediterrani | Entre l'Àfrica i Europa | 2.510.000[5] |
Golf de Mèxic | Entre Mèxic, Cuba i els Estats Units | 1.550.000 |
Mar de Noruega | Entre Noruega i Islàndia | 1.380.000 |
Mar del Nord | Entre les illes Britàniques i Escandinàvia | 575.000 |
Mar Bàltica, inclòs el Kattegat | Entre Europa de l'est i Escandinàvia | 450.000[6] |
Mar Negre | Entre Turquia, Romania i Ucraïna | 420.000[7] |
Golf de Sant Llorenç | Estuari del riu Sant Llorenç | 155.000 |
Canal de la Mànega | Separa França de Gran Bretanya | 75.000 |
Mar d'Azov | En contacte amb el mar Negre | 37.600 |
Total de mars costaners sense l'oceà Àrtic | 7.152.600 | |
Oceà Àrtic | Al voltant del Pol Nord | 14.090.000 |
Total de mars costaners amb l'oceà Àrtic | 21.242.600 |
A més d'aquests mars costaners, s'usen altres denominacions per designar àrees específiques, com el mar Argentina, el mar Cantàbric, el mar d'Irlanda o el mar dels Sargassos, que no sempre corresponen a criteris oceanogràfics i que majoritàriament responen a usos geograficoculturals. Així mateix, alguns dels mars costaners estan, al seu torn, dividits en altres mars, com la Mediterrània o el Bàltic.
Geologia
[modifica]Història geològica
[modifica]En l'antiguitat, els continents estaven units en un gran continent anomenat Pangea; quan els continents coneguts avui com a Àfrica i Amèrica van començar a dividir-se, va quedar exposat un gran buit que es va omplir d'aigua salina provinent de l'oceà Pacífic i Antàrtic.
L'Atlàntic va començar a formar-se fa uns 150 milions d'anys, quan l'antic supercontinent denominat Pangea es va fragmentar, donant lloc a la formació de grans mars entre les plaques continentals que s'allunyaven entre si, separades per les dorsals oceàniques.
Finalment i després de la separació completa d'Amèrica de l'antic continent, va quedar format un oceà d'aproximadament 80 milions de km².
Fons oceànic
[modifica]La principal característica de la topografia del fons (batimetria) de l'Atlàntic és una gran serralada submarina anomenada dorsal Atlàntica central.[8] S'estén des d'Islàndia, al nord, fins aproximadament 58° de latitud sud, assolint una amplada màxima de 1.600 km, aproximadament. La profunditat de l'aigua sobre la serralada és inferior a 2.700 m en molts llocs, i alguns pics sobresurten de l'aigua, formant illes. L'Atlàntic sud també té una serralada addicional, la cadena Walvis.[9]
La dorsal Atlàntica central separa l'oceà Atlàntic en dues grans conques, de profunditats entre els 3.660 i 5.485 m de mitjana. Hi ha serralades transversals entre els continents i la dorsal Atlàntica central que divideixen el sòl oceànic en nombroses conques. Algunes de les conques més grans que hi ha són les de Blake, Guaiana, Amèrica del Nord, Cap Verd i les conques de les Canàries a l'Atlàntic nord. Les majors conques de l'Atlàntic sud són Angola, Cap, Argentina i les conques brasileres.
El fons oceànic, es creu que és, en general, bastant pla, planes abissals, fosses, muntanyes submarines, conques, altiplans, congosts i alguns guyots. Els diferents elements al llarg dels marges dels continents constitueixen al voltant de l'11% de la topografia del fons, amb un cert nombre de canals profunds que tallen les plataformes.
Les principals fosses marines són:
- la fossa de Puerto Rico, a l'Atlàntic nord, és la més profunda, amb 8.605 m,[10]
- la fossa de les Sandwich sud arriba a una profunditat de 8.428 m,
- la fossa Romanx està situada a prop de l'equador i té 7.760 m,[11]
- l'abisme Laurentià es troba a la costa del Canadà i s'enfonsa fins més de 6.000 metres.[12]
Els sediments oceànics estan compostos de materials terrígens, pelàgics, i autigènics.
- Els dipòsits terrígens consisteixen en sorra, fang, i partícules rocoses formades per erosió, desgast, i activitat volcànica a la terra i transportada després al mar. Aquests materials es troben abundosament a les plataformes continentals i són més gruixuts davant de les desembocadures dels grans rius o de costes desèrtiques.
- Els dipòsits pelàgics contenen restes d'organismes que es van enfonsar al sòl oceànic; inclouen argiles vermelles i globigerina, entre d'altres. Cobreixen la majoria del sòl marí i varien en gruix de 60 m a 3.300 m, són més gruixuts a les zones de convergència i d'aflorament de l'aigua.
- Els materials autigènics consisteixen en materials com nòduls de manganès. Tenen lloc on hi ha poca sedimentació o bé on els corrents graduen els dipòsits.
Clima
[modifica]El clima de l'oceà Atlàntic i les seves terres adjacents està influenciat per les temperatures de les aigües superficials i els corrents d'aigua, a més dels vents. Per la gran capacitat dels oceans de retenir la calor, els climes marítims són moderats i sense variacions estacionals extremes. La precipitació es pot ocasionar per les dades meteorològiques costaneres i la temperatura de l'aire i la de l'aigua.
Els oceans són la font més important d'humitat ambiental (que s'obté per evaporació). Les zones climàtiques varien amb la latitud; les zones més càlides s'estenen a través de l'Atlàntic i al nord de l'equador. Les zones més fredes estan a les latituds altes, i corresponen a àrees cobertes de gel marí. Els corrents oceànics contribueixen al control climàtic transportant aigües càlides i fredes a altres regions. Les terres adjacents estan afectades pels vents que són refredats o escalfats quan bufen sobre aquests corrents. El corrent del Golf, per exemple, escalfa l'atmosfera de les Illes Britàniques i el nord-oest d'Europa, i els corrents d'aigua freda provoquen la boira persistent a la costa nord-est del Canadà (els Grans bancs) i la zona nord-oest d'Àfrica. En general, els vents tendeixen a transportar humitat i escalfen o refreden l'aire en totes les terres.
Els huracans es desenvolupen al sud de l'Atlàntic nord. Els ciclons tropicals o huracans es desenvolupen mar endins a la costa d'Àfrica, a prop de Cap Verd i es mouen a l'oest cap al mar del Carib; els huracans poden tenir lloc de maig a desembre, però són més freqüents d'agost a novembre. Les tempestes són comunes a l'Atlàntic nord als hiverns, fent les travesses més difícils i perilloses.
Història
[modifica]L'oceà Atlàntic sembla el més jove dels oceans del món. L'evidència indica que no existia fa 100 milions d'anys, quan el supercontinent ancestral que existia, Pangea, es va trencar per la formació del sòl oceànic. L'Atlàntic ha estat explorat extensivament des dels primers assentaments humans a les seves costes. Els vikings, els portuguesos i Cristòfor Colom van ser els més famosos exploradors. Després de Colom, l'exploració europea es va accelerar ràpidament, i moltes rutes de comerç noves s'hi van establir. Com a resultat, l'Atlàntic va ser (i encara és) la principal artèria entre Europa i Amèrica (el vell món i el nou). Nombroses exploracions científiques s'han dut a terme, incloent-hi l'expedició alemanya Meteor, la de la Universitat de Colúmbia, i les oficines hidrogràfiques de diferents armades.
Principals fites en l'exploració atlàntica
[modifica]- Al voltant del 980 - 982, Eric el Roig descobreix Groenlàndia, geogràficament i geològicament part d'Amèrica.
- El 985 o 986, Bjarni Herjólfsson fou el primer europeu a albirar el continent americà, tot i que no va tocar terra.
- L'any 1000, l'islandès Leif Eriksson va ser el primer europeu a tocar terra a Nord-amèrica, a la costa oriental de l'actual Canadà, a la província de Terranova i Labrador.
- Al voltant del 1010, Thorfinnr Karlsefni dirigeix un intent viking per assentar-se a Amèrica del Nord amb 160 colons, però va ser expulsat pels nadius. El seu fill Snorri Thorfinnsson fou el primer nord-americà d'origen europeu.
- El 1419 i 1427, navegants portuguesos van arribar a les illes Madeira i Açores, respectivament.
- Des de 1415 i fins al 1488, navegants portuguesos van resseguir la costa occidental d'Àfrica, arribant al cap de Bona Esperança.
- El 1492, Cristòfor Colom va desembarcar a l'illa de Guanahani a les Bahames.
- El 1500, Pedro Álvares Cabral arriba al Brasil.
- El 1524, Giovanni da Verrazzano descobreix la costa est dels Estats Units.
- El 1764, William Harrison (fill de John Harrison), navegant a bord del HMS Tartar, posa les bases per resoldre el problema de la longitud.
- El 1858, Cyrus West Field estableix el primer cable telegràfic transatlàntic, fracassant ràpidament.
- El 1865, el vaixell SS Great Eastern d'Isambard Kingdom Brunel, estableix el primer cable telegràfic transatlàntic amb èxit.
- El 1896 Frank Samuelsen i Harbo George són els primers a travessar remant l'Atlàntic.
- El 15 d'abril de 1912, el Titànic es va enfonsar després de xocar amb un iceberg.
- Entre 1914 i 1918 té lloc la Primera Batalla de l'Atlàntic.
- El 1919, el nord-americà NC-4 es converteix en el primer pilot d'hidroavió a creuar, amb escales, l'Atlàntic.
- El 1919, Alcock i Brown fan el primer vol transatlàntic sense escales.
- El 1927, Charles Lindbergh fa el primer vol transatlàntic en solitari sense escales entre Nova York i París.
- Entre 1939 i 1945 té lloc la Segona Batalla de l'Atlàntic. Prop de 3.700 vaixells aliats van ser enfonsats i 783 U-Boot.
- El 1969 i 1970 Thor Heyerdahl, a bord del Ra II, un vaixell construït a partir de papir, va demostrar que era possible creuar l'Atlàntic des d'Àfrica emprant embarcacions d'aquest tipus en períodes històrics remots.
- El 1980, Gérard d'Aboville és el primer home a creuar l'oceà Atlàntic remant.
- El 1998, Benoit Lecomte fou el primer home a creuar nadant l'oceà Atlàntic nord, sense una taula de flotació.
Economia
[modifica]L'oceà també ha contribuït significativament al desenvolupament econòmic dels països que el voregen. A més de ser una via de transport, l'Atlàntic ofereix dipòsits de petroli abundants a les roques sedimentàries de la plataforma continental i els recursos pescaters més rics del món, especialment a les aigües sobre les plataformes. Les àrees més productives són els Grans bancs de Terranova, la plataforma continental a Nova Escòcia, el banc de Georges a Cape Cod, els bancs de Bahames, les aigües al voltant d'Islàndia, el mar d'Irlanda, el mar del Nord i els bancs de les Malvines. També s'han pescat anguiles, llagostes i balenes en grans quantitats. Tots aquests factors, donen a l'Atlàntic un gran valor comercial. Per les amenaces que suposen els abocaments de petroli i hidrocarburs, plàstics, i la incineració de residus tòxics al mar, existeixen diversos tractats internacionals per a reduir algunes formes de contaminació.
Terreny
[modifica]La superfície del mar està coberta de gel al mar de Labrador, i l'estret de Dinamarca, i al mar Bàltic d'octubre a juny.
Recursos naturals
[modifica]Jaciments de petroli i gas, pesca, mamífers marins (foques i balenes), agregats de sorra i grava, nòduls polimetàl·lics, pedres precioses.
Perills naturals
[modifica]Els icebergs són comuns a l'estret de Davis, el de Dinamarca, i l'Atlàntic nord-oest de febrer a agost i s'han observat algun cop fins i tot a les Bermudes i les illes Madeira; els vaixells estan exposats a gelades en la superestructura d'octubre a maig; la boira persistent pot ser un perill de maig a setembre; hi ha huracans de maig a desembre.
La costa sud-est dels Estats Units, especialment als estats de Virgínia i Carolina del Nord, té una llarga història dels naufragis per culpa dels nombrosos bancs de sorra i esculls.
El Triangle de les Bermudes, definit imaginàriament per un triangle amb les Bermudes, Puerto Rico i Cayo Hueso als vèrtexs, és una zona famosa per nombrosos casos de desaparicions d'avions i vaixells en circumstàncies estranyes sense explicació lògica aparent.
Els huracans també són un perill natural a l'Atlàntic, però sobretot a la part nord de l'oceà, ja que rares vegades els ciclons tropicals es formen a la part meridional, per ser allà les aigües més fredes, i perquè queda fora de l'anomenada zona de convergència intertropical. Amb tot, en els darrers anys, s'hi han observat alguns fenòmens. Els huracans solen formar-se entre l'1 de juny i 30 de novembre de cada any. Un dels huracans més notables a l'Atlàntic en els darrers anys ha estat l'huracà Katrina en la temporada 2005.
Notes de geografia
[modifica]Els estrets més importants són els Dardanels, l'estret de Gibraltar, l'accés al Panamà i de Suez; estrets estratègics inclouen el de Dover, els estrets de Florida, el pas Mona entre Puerto Rico i la República Dominicana, Oresund entre Dinamarca i Suècia i el pas Windward; l'equador divideix l'oceà Atlàntic en nord i sud. Durant la guerra freda, la zona entre Groenlàndia-Islàndia-UK (Regne Unit), anomenada GIUK, era una zona amb un gran interès estratègic i de fricció entre forces aeronavals de l'OTAN i de la Unió Soviètica.
Problemes mediambientals actuals
[modifica]Algunes espècies marines que habiten a l'Atlàntic es troben en perill d'extinció, entre les quals hi ha els manatís, les foques, els lleons marins, les tortugues i balenes. Les xarxes de pesca a la deriva poden matar dofins, albatros i altres aus marines, com petrells i àlcids, alhora que la pesca d'arrossegament està provocant la desaparició dels bancs de peixos i contribuint als conflictes internacionals.[13]
Les aigües residuals s'escampen per la costa est dels Estats Units, el sud del Brasil i l'est de l'Argentina; la contaminació per hidrocarburs es troba al mar del Carib, el golf de Mèxic, el llac de Maracaibo, el Mediterrani, i el mar del Nord; i la contaminació industrial se situa al mar Bàltic, el mar del Nord, i el Mediterrani.
La contaminació marina
[modifica]La contaminació marina és la contaminació que afecta mars i oceans, des de la zona de rompents fins a mar obert. Inclou la que es produeix a les costes, als ports, en la plataforma pesquera, en la indústria, en la navegació i en les zones marítimes. Té un caràcter global, cosa que requereix convenis internacionals, com el MARPOL, i activitats internacionals dirigides a assegurar-ne un desenvolupament sostenible.[14]
Les activitats humanes del sector primari: ramaderia, avicultura, agricultura, etc., generen substàncies orgàniques i inorgàniques que són riques especialment en nitrogen (nitrits i nitrats, principalment) i fòsfor (fosfats), a més de matèria que consumeix oxigen i de vegades organismes patògens, i poden arribar a crear una zona morta per hipòxia.[15] Algunes d'aquestes substàncies també es produeixen a la natura. Aquests residus arriben al mar per l'aigua, superficial o subterrània.[14]
La contaminació urbana prové de les aigües residuals (clavegueres) amb residus de les llars i dels locals comercials. Aquestes aigües, si no es tracten adientment, contenen matèria consumidora d'oxigen, partícules sòlides en suspensió, compostos inorgànics i bacteris nocius. El cas dels residus industrials és semblant, amb la diferència que els residus són de naturalesa molt més diversa.[14]
Annexos geogràfics
[modifica]Països amb costes a l'Atlàntic
[modifica]Àfrica
[modifica]Països costaners directes:
- Sud-àfrica
- Angola
- Benín
- Camerun
- Cap Verd
- Costa d'Ivori
- Gabon
- Gàmbia
- Ghana
- Guinea
- Guinea Bissau
- Guinea Equatorial
- Libèria
- Marroc
- Mauritània
- Namíbia
- Nigèria
- Sàhara Occidental
- Rep. del Congo
- R.D. del Congo
- São Tomé i Príncipe
- Senegal
- Sierra Leone
- Togo
Via mar Mediterrani
Amèrica
[modifica]Països costaners directes:
- Argentina
- Antigua i Barbuda
- Bahames
- Barbados
- Brasil
- Canadà
- Xile[16]
- Cuba
- Dominica
- Estats Units
- Grenada
- Guyana
- Haití
- República Dominicana
- Saint Kitts i Nevis
- Saint Lucia
- Saint Vincent i les Grenadines
- Surinam
- Trinitat i Tobago
- Uruguai
- Veneçuela
Via mar del Carib:
Àsia
[modifica]Europa
[modifica]Països costaners directes:
Via mar del Nord i Bàltic:
Via mar Mediterrani:
- Albània
- Bòsnia i Hercegovina
- Xipre
- Croàcia
- Espanya
- França
- Grècia
- Itàlia
- Malta
- Mònaco
- Montenegro
- Regne Unit
- Eslovènia
- Turquia
Via mar Negre:
Golfs
[modifica]Illes
[modifica]- Antilles
- San Andrés y Providencia,(Colòmbia)
- Illa Ascensión
- Açores
- Bermudes
- Bouvet
- Illes Britàniques
- Illes Canàries
- Cap Verd
- Cozumel,(Mèxic)
- Illa de Los Estados
- Fernando de Noronha
- Illes Fèroe
- Geòrgies del Sud
- Groenlàndia
- Islàndia
- Jan Mayen
- Madeira
- Illes Malvines
- Illa del Príncep Eduard
- Rockall
- Santa Helena
- Saint-Pierre i Miquelon
- São Pedro e São Paulo
- Illa de Santa Caterina
- São Tomé i Príncipe
- Svalbard
- Terranova
- Terra del Foc
- Trindade i Martim Vaz
- Tristan da Cunha
- Illa Gough
- Illes Selvagens
- Annobón
- Bioko
- Illa Margarita
- Dependències Federals Veneçolanes
Ports
[modifica]- Anvers (Bèlgica)
- Buenos Aires (Argentina)
- Cadis (Andalusia)
- Casablanca (Marroc)
- Colón (Panamà)
- Copenhaguen (Dinamarca)
- Cork (Irlanda)
- Dakar (Senegal)
- Estocolm (Suècia)
- Gdańsk (Polònia)
- Hamburg (Alemanya)
- Halifax (Canadà)
- Hèlsinki (Finlàndia)
- La Corunya (Galícia)
- Las Palmas (Canàries)
- Le Havre (França)
- Lisboa (Portugal)
- Liverpool (Regne Unit)
- Londres (Regne Unit)
- Montevideo (Uruguai)
- Mont-real (Canadà)
- Newport News (Estats Units)
- Nova Orleans (Estats Units)
- Nova York (Estats Units)
- Oslo (Noruega)
- Rio de Janeiro (Brasil)
- Rotterdam (Països Baixos)
- Sant Petersburg (Rússia)
- Southampton (Regne Unit)
- Vigo (Galícia)
Referències
[modifica]- ↑ La New Encyclopaedia Britannica, Volum 14 - pàgina 290, edició 2005 posa, a l'article Atlantic Ocean, el problema de la convenció arbitrària de les línies de latitud 65°N i del cercle àrtic (66° 30′ N) com a fronteres entre els dos oceans en oposició a línies menys discutibles com són els relleus submarins de la zona, o fins i tot l'observació de les diferències de temperatura i de salinitat de les aigües (que col·locaria llavors el mar de Noruega a l'Oceà Atlàntic i el mar de Groenlàndia a l'Àrtic). Així, afegeix l'enciclopèdia, hi ha molta menys ambigüitat sobre els límits sud de l'Atlàntic
- ↑ «North Atlantic Ocean
On the West. The Eastern limits of the Caribbean Sea (21), the Southeastern limits of the Gulf of Mexico (26) from the North coast of Cuba to Key West, the Southwestern limit of the Bay of Fundy (25) and the Southeastern and Northeastern limits of the Gulf of St. Lawrence (24).
On the North. The Southern limit of Davis Strait (15) from the coast of Labrador to Greenland and the Southwestern limit of the Greenland Sea (5) and Norwegian Sea (6) from Greenland to the Shetland Islands.
On the East. The Northwestern limit of the North Sea (4), the Northern and Western limits of the Scottish Seas (18), the Southern limit of the Irish Sea (19), the Western limits of the Bristol (20) and English (21) Channels, of the Bay of Biscay (22) and of the Mediterranean Sea (28).
On the South. The equator, from the coast of Brazil to the Southwestern limit of the Gulf of Guinea (34).
South Atlantic Ocean
On the Southwest. The meridian of Cape Horn (67° 16′ W) from Tierra del Fuego to the Antarctic Continent; a line from Cape Virgins (52° 21′ S 68° 21′ W) to Cape Espiritu Santo, Tierra del Fuego, the Eastern entrance to Magellan Strait.
On the West. The limit of the Rio de La Plata (33).
On the North. The Southern limit of the North Atlantic Ocean (23).
On the Northeast. The limit of the Gulf of Guinea (34).
On the Southeast. From Cape Agulhas along the meridian of 20° East to the Antarctic continent.
On the South. The Antarctic Continent».
La versió original, en anglés, es troba en línia Arxivat 2009-06-24 a Wayback Machine. al web oficial de la «International Hydrographic Organization». - ↑ 3,0 3,1 «Atlantic Ocean» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: octubre 2010].
- ↑ Caraïbes[Enllaç no actiu]
- ↑ «Msn encarta». Arxivat de l'original el 2009-09-18. [Consulta: 14 octubre 2010].
- ↑ L'encyclopédie de l'agora
- ↑ L'encyclopédie de l'agora
- ↑ Kenneth Hsu (1992) Challenger at Sea, Princeton, Princeton University Press, ISBN 0-691-08735-0 p. 57
- ↑ National Geographic Atlas of the World: Revised Sixth Edition, National Geographic Society, 1992
- ↑ Milwaukee Deep Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine.. sea-seek.com
- ↑ Schlitzer, Reiner, et al.; 1985; A meridional ¹⁴C and 39Ar section in northeast Atlantic deep water; Journal of Geophysical Research, Volume 90, Issue C10, p. 6945-6952 «Enllaç».
- ↑ «Geography of the Ocean and the Structure of Planet Water». The Ocean. MarineBio.org, 21-05-2007. Arxivat de l'original el 2007-07-14.
- ↑ Problems and Prospects for the Pelagic Driftnet. animallaw.info. Consulta el 12 de febrer de 2012
- ↑ 14,0 14,1 14,2 El medi ambient oceànic, marítim i costaner, de Germàn de Melo Rodríguez i Agustín Sànchez-Arcilla Conejo. Guia ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya. Edicions UPC, 1998 (català) ISBN 84-8301-278-2
- ↑ Sebastian A. Gerlach "Marine Pollution", Springer, Berlin (1975)
- ↑ International Hydrographic Organization. «Limits of Oceans and Seas, 3rd edition» (en anglès). Monte Carlo, Mónaco: International Hydrographic Organization, 1953. Arxivat de l'original el 2015-06-22. [Consulta: 12 octubre 2010].
Vegeu també
[modifica]