Vés al contingut

Justa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Representació d'una justa de finals del segle xiii al Còdex Manesse

Una justa o born era un combat entre dos cavallers, muntats a cavall i armats amb sengles llances. Restava sotmesa a unes normes precises.[1] En principi, s'intentava evitar les ferides mortals dels justadors que hi participaven. Ja al segle xv, a les ciutats, es convertiren en un espectacle festiu, esdevingut, per exemple, arran de celebracions religioses. A Barcelona hom organitzava justes al Passeig del Born (Barcelona), indret que ha conservat el seu nom tradicional.[2] A Mallorca passava una cosa semblant al Passeig del Born (Palma).

La paraula s'usava sempre en plural: justes. Molts dels documents catalans antics parlen de “juntes”.[3] Junyir[4] o júnyer és l'acció de participar en justes. De fer avançar el cavall atacant se'n pot dir brocar, bornar o abornar.

Història

[modifica]

La història de les justes és difícil de resumir. Si hom amplia el concepte de les lluites a cavall als combats singulars entre dos contendent a peu, el període encara s'allarga més. És impossible no recordar eles combats de David i Goliat, o els d'Aquil·les i Héctor.

Antecedents dels torneigs medievals

[modifica]

Des dels orígens de la cavalleria militar cal suposar que una forma d'entrenament bàsica es basava en l'enfrontament de dos genets armats amb llança que s'encontraven sense voluntat de ferir, tot i imitant els gestos de la guerra. No hi ha documentació dels exercicis exposats que degueren practicar els perses, els sàrmates i altres pobles antics. D'una època posterior es conserven obres com les de Xenofont (Hipàrquic o cap de la cavalleria)[5] o l'esment del Joc de troians per part de Virgili, en la seva Eneida.[6][7][8]

Segle IX

[modifica]

El cronista franc Nitard, explica els jocs de cavalleria que practicavent sovint Carles el Calb i Lluís el Germànic, enfrontant pacíficament grups de genets dels seus seguidors respectius.[9] Aquelles exhibicions eren molt semblants al Joc de troians tractat per Virgili. Aquestes justes pacífiques entre soldats completament armats de dos territoris diferents (pertanyents a tribus molt diferenciades i amb llengües molt dispars), demostren l'èxit del pacte previ dels dos governants que signaren els juraments d'Estrasburg després de guerres molt cruels. Indirectament, impliquen una disciplina fèrria i unes normes que devien presidir aquells fets d'armes. Sense unes ordres clares i unes penes severes per als infractors, alguns d'aquells combats pacífics haurien pogut trencar la pau.

L'any 820 hi va haver un duel judiciari entre Berà I i Sanila. El combat es va fer a cavall, amb armes lleugeres.[10][11]

L'any 934 foren organitzats uns jocs eqüestres organitzats a Göttingen per Enric I d'Alemanya commemorant la victòria sobre els magiars a la batalla de Merseburg.[12][13][14]

Els combats a cavall amb llances es denominaven genèricament “hastiludi” (“hastiludium” en singular; literalment, joc de llança). I podien designar tan els combats militars com els combats esportius. Posteriorment els documents inclouen denominacions populars com “torneandum” i “bordeandum”. Els torneigs eren combats entre grups de cavallers i grups d'infants. A cavall (amb llança, espasa i maça) o a peu. Incloses en els torneigs hi havia les justes. Poc a poc les justes prengueren importància i predominaren sobre altres combats (en forma de simples justes múltiples o de taules rodones) entre altres jocs d'armes.

Baixa edat mitjana

[modifica]

Des de l'any 1000 fins al 1400 l'art de junyir estava molt relacionat amb les pràctiques de guerra de les diverses cavalleries europees. No hi havia cap diferència entre els participants (ni els seus cavalls i arnesos) d'una justa i les seves actuacions militars. Els tornejos eren un entrenament, un espectacle i una diversió. Tot i que no estaven dirigides a fer mal a l'adversari aquelles conteses resultaven prou cruents i sagnants. Els accidents eren freqüents i els abusos dels més forts difícils de controlar.

Sota un punt de vista social, les justes permetien una ràpida promoció dels més hàbils i constituïen un sistema de propaganda molt eficaç per a les autoritats organitzadores.

  • 1066. En la cita de la mort del cavaller Geoffroy de Preuilly s'hi fa constar que fou “l'inventor dels torneigs”. És clar que això no és veritat. Alguns estudiosos interpreten que fou l'autor de les primeres regles en els torneigs del seu temps.[15]

Poc abans de 1400 els combatents adoptaren l'armadura de planxes de ferro acerat. En època semblant, els camps de lliça incorporaren una barrera central que facilitava les escomeses i impedia el xoc frontal dels cavalls quan abornaven.[16]

Elements

[modifica]

En tots els combats cavallerescs, incloses les justes, hi ha una sèrie d'elements imprescindibles: els contendents, els cavalls. els escuders, les armes, les armadures, les normes, els jutges, les condicions particulars acordades, els premis i les penyores, l'indret del combat,... Cadascun d'aquests elements pot analitzar-se per separat.

Contendents

[modifica]

Els contendents eren homes madurs i, molt sovint, alguns adolescents. Molts eren cavallers mentre que altres eren aspirants a cavallers o servents d'algun senyor.

Cavalls

[modifica]

El cavall ideal en les justes era el destrer, en cada cas similar al cavall de guerra de l'època. Malgrat el perill de les escomeses no estava justificat ferir el cavall de l'adversari de forma voluntària. Els jutges podien obligar a indemnitzar un cavall afollat intencionadament.[17]

L'any 1406, a Navarra, està documentat un corser ”bayart” comprat per 90 francs d'or.[18] En una carta de 1475 (signada a Valladolid) Ferran el Catòlic demanava un destrer especialment ferotge al seu pare Joan el Sense Fe. El cavall s'anomenava La Perla. Era sicilià i cal suposar que era molt apte per a justar.[19]

Els genets cavalcaven “a la brida”, amb els estreps molt llargs, selles pesants i esperons molt grans.[20]

Armes Justa Medieval

[modifica]

Les armes havien de ser normals, sense "maestria".[21] Les armes principals en un torneig eren la llança, l'espasa i la maça. En alguns combats singulars (especialment en les batalles a ultrança) les condicions solien exigir igualtat en les armes.

Les armes podien ser de guerra o (principalment en el cas de les llances) tractar-se d'armes corteses (esmussades, sense tall ni punta).[22]

Llances trencadisses

[modifica]
Album de torneigs I parades de Nuremberg.

Les llances i les armadures decidien la forma de combatre. En èpoques primitives (amb llances de guerra rígides i mortals, i genets sense armadura) els contendents apuntaven a l'adversari i procuraven ferir-lo. Cada cavaller es defensava amb l'escut. El resultat, encara que no hi hagués voluntat de fer mal, podia ser desastrós per a un dels adversaris o tots dos. A efectes pràctics hi havia ferides o caiguda del cavall. L'impacte d'una llança rígida contra un escut era molt difícil de resistir. La introducció d'armadures rígides limitava les ferides que podien causar les llances pero un cavaller podia ser desarçonat i caure del cavall de forma violenta. La solució al problema – en el cas de justes esportives- foren les llances rígides però trencadisses que limitaven els impactes contra el cos dels oponents.

Les llances rígides acostumaven a tenir l'asta de fusta de freixe,[23] mentre que les trencadisses solien ser de pi o alguna fusta lleugera.[24] Una asta de pi permetia fabricar una llança rígida però trencadissa. Una llança de freixe igual de trencadissa seria massa flexible i provocaria vibracions en galopar el cavall.

Amb les noves llances de junyir, en justes amistoses els jutges podien puntuar els millors cops (igual o millor que abans), i el nombre de curses podia incrementar-se. Amb benefici de l'espectacle.

No està clar quan els justadors adoptaren les llances trencadisses. Una referència antiga d'unes justes amb l'expressió de “rompre llances” data de 1236. Les llances no es trencaven sempre. Hi havia curses en les que, tot i haver contacte, l'asta es mantenia sencera. En el Paso Honroso de l'any 1413 (vegeu més avall a Documents) la proporció fou de 166 llances trencades en 727 curses.

Física del rompre llances

[modifica]

L'asta d'una llança es trencava per vinclament. Una asta flexible que no es trenqués, en vinclar-se en contacte amb una part de l'adversari (escut o armadura) aplicaria una energia considerable al receptor de l'envestida amb resultats semblants al d'una llança rígida (no trencadissa) pel que fa al descavalcar. (El salt de perxa permet entendre la mecànica de la afirmació anterior. Mentre que la perxa es vincla va emmagatzemant energia que allibera quan s'adreça. També el llançament d'un projectil flexible amb un propulsor il·lustra el fet).

Llances de justes de Barcelona

[modifica]

Per a unes justes "d'estaferm", organitzades a Valladolid l'any 1606, s'importaren llances de Barcelona.[25]

« Más de dos meses duraron los ensayos para la fiesta del estafermo y el aderezar y aparejar lo necesario; habiendo enviado á Barcelona por lanzas, en razón de hacerse allí mejores que en ninguna otra parte. »
— Noticia de un precioso códice de la Biblioteca Columbina. Pàgina 31.

Armadures

[modifica]
Detall del tapís de Bayeux, representant la invasió de 1066

En l'època medieval antiga (abans del segle XIV) el cavaller anava protegit per una lloriga (una simple cota de malla) i un elm. També portava un escut o pavès. Amb l'aparició de les armadures de plates (amb planxes de ferro acerades)[26] els justadors anaren més protegits. Es interessant recordar l'aparició del rest (una peça que permetia reposar el braç de la llança).[27]

A partir del Renaixement les armadures de justar es feren més complexes i pesants, diferenciant-se de les armadures de guerra.

El conjunt d'armes i armadures (de cavaller i cavall) es designa amb el nom d'arnès.

Protecció del cavall

[modifica]

En els primers temps els cavalls podien anar alforrats o encobertats. Dues peces típiques de l'armadura dels cavalls eren la testera i el pitral. La protecció del coll la formaven les capçanes. El cavall podia anar encobertat (amb una coberta de malla o de tela forta encoixinada).[28]

Els cavalls de justes portaven uns sobresenyals de roba amb els colors inspirats en els blasons del cavaller propietari.

  • Armadura d'un cavall de justes
    Armadura d'un cavall de justes
  • Testera d'un cavall per a protegir el cap
    Testera d'un cavall per a protegir el cap
  • Rest d'una armadura en forma de ganxo
    Rest d'una armadura en forma de ganxo

Indret dels combats

[modifica]
Representació d'una justa de finals del segle xvi.

La denominació genèrica de l'espai físic on se celebraven les justes és diversa: camp clos, born, reng de junyir, lliça,... En un cas ideal es tractava d'un espai tancat amb dues entrades vigilades per guardes designats. La forma era quadrada (com en el cas dels cavallers de Sant Jordi) o rectangular. La superfície era plana i anivellada, i d'un material adequat. No faltaven les tribunes per als espectadors més nobles i acostumava a tenir un cadafal per als jutges. En els torneigs més elaborats hi havia castells de fusta als extrems del camp. La importància de les instal·lacions temporals destinades a acollir les justes queda reflectida en algunes representacions gràfiques i documents escrits. (Per exemple, en el dietari escrit per Jaume Safont hi ha un croquis del camp clos on varen lluitar “a tota ultrança” dos cavallers castellans).[29]

Normes i manuals

[modifica]
  • 1532. Lo cavaller. De Ponç de Menaguerra.[35][36]
  • 1548. Doctrina del arte de la cavallería . Juan Quijada de Reayo.[37]
  • 1572. Dell'arte di scrimia libri tre, ne'quali brevemente si tratta dell'arte dello chermire, della giostra, dell ordinar battaglie. Giovanni dall' Agocchi.[38]
    • L'obra descriu la "lizza" (tela) i la "contralizza" (contratela).
  • 1586. Le livre de l'advis de gaige de bataille (par messire Olivier de la Marche).[39]
  • 1600. Compendio dell'heroica arte di caualleria. Alessandro Massari.[40]
    • Aquest tractat parla de les justes i de les llances.
  • 1648. Le vray théâtre d'honneur et de chevalerie ou le miroir héroïque de la noblesse. Marc de Vulson.[41]
  • 1669. Traite des Tournois, Joustes, Carrousels et autres Spectacles. Claude-François Menestrier.[42]
  • 1690. La giostra, discorso historico, del dottor d. Vincenzo Auria, palermitano.[43]
  • 1878. Traicté de la forme et devis comme on faict les tournois par Olivier de la Marche, Hardouin de la Jaille, Anthoine de La Sale etc ...Bernard Prost[44]

Aspectes econòmics

[modifica]

Equipament

[modifica]

El cost d'un cavall i un arnès era prou elevat. En època de l'expedició a itàlia d'Alfons el Magnànim un estudi considera que el preu d'un cavall equivalia a un any del sou d'un cavaller. Un arnès complet costava la meitat.

Organització general

[modifica]

Organitzar unes justes, a més de complicat, era molt car. Les instal·lacions eren temporals i calia fer moltes accions: aplanar el camp, posar tanques, fer envelats, muntar cadafals, ...També calia contractar, vestir i peixar una munió de càrrecs subalterns. Un exemple de les despeses necessàries per a celebrar unes justes és el de la “giostra” de Florència. Lorenzo el Magnífic va gastar 10.000 florins. Una veritable fortuna. És clar que només l'armadura (no inclosa en el total) li va costar 8.000 florins.[45] L'any 1653 els consellers de Barcelona estimaven que calien 44.000 lliures per a organitzar un estaferm al Born.[46]

Documents

[modifica]
Justa entre Reginald de Roye i John Holland a Betanzos presidida per Joan de Gant l'any 1387. Il·lustració de les Cròniques de Jean Froissart (segle xv).

La consulta de casos concrets permet millorar el coneixement del tema de l'article. A continuació es presenta una mostra de diversos combats cavallerescs, amb referències ordenades cronològicament.

Any 1200

[modifica]
  • 1241. El noble Gilbert Marshall i el cavaller Robert de Say moren en un torneig organitzat a Hertford malgrat les prohibicions reials i de l'Església.[50]
  • 1242. Justes a Verona.[51]
« “Et eo anno Dominus Henricus de Egna tunc existens potestas Veronae fecit magna curiam militum et dominarum cujuscumque conditionis in palatio Communis Veronae, et in foro seu mercato Veronae milites bagordaverunt (a la plaça o mercat de Verona els soldats bornaren), et tunc Dominae ballaverunt ...” »
— Crònica de Verona.
  • 1243. En un torneig prop de Núrsia hi va haver 367 víctimes mortals.[52]
  • 1292. Eduard I d'Anglaterra promulga l'edicte Statutum armorum, indicant que les armes dels torneigs han de ser sense punta ni tall.[58]

Any 1300

[modifica]
  • 1313. Butlla del papa Climent V contra els torneigs.[60]
    • L'any anterior, en el Concili de Viena que volia condemnar el papa Bonifaci VIII, dos cavallers catalans presents declararen de forma brusca que estaven disposats a defensar amb les armes la innocència del papa mort en un judici de Déu. Ningú no va respondre al desafiament i Felip IV de França no va assolir els seus propòsits en aquell sentit.[61][62][63][64][65][66]
    • Comentaris a Anglaterra sobre la prohibició de justes i torneigs de la butlla del papa Climent V.[67]
  • 1397. Preu de 500 florins exigit per l'afollament d'un cavall en una justa a Perpinyà.[75]

Any 1400

[modifica]
  • 1413. “Paso honroso” al riu Órbigo, sostingut pel cavaller lleonès Suero de Quiñones.[76]
  • 1424. Justes a la plaça del Born amb motiu de l'armament de la segona expedició d'Alfons V a Nàpols.[77]
  • 1435. Gastó IV de Foix va organitzar a Barcelona un torneig. Amb el nom de "cavaller del Pi de les pomes d'or".[78]
  • 1443. Justes de “l'arbre dit Carlemany” a Borgonya.[79]
  • 1455. Justes a Barcelona.[80]

Any 1500

[modifica]
  • 1548. “Giostre e bagorde” a Venècia.[98]

Any 1600

[modifica]
  • 1602. Justes a Siena.[106]
  • 1605. Trencar llances amb intenció d'assassinar l'adversari.[107][108]
  • 1614. Festes a Barcelona per a celebrar la canonització de Teresa de Jesús.[109]
    • Entre les festes hi hagueren justes espectaculars prou ben descrites pel cronista pare Josep Dalmau. La ciutat va projectar la seva capacitat d'organització sense estalviar despeses: justes, lluminàries, focs artificials, rodes, coets voladors, coets tronadors, bombes d'artifici, desfilades i una munió d'escrits i poemes commemoratius (inclosos en la crònica).

Any 1700

[modifica]
  • 1833. Torneig a Barcelona en homenatge a Isabel II d'Espanya.[116]
    • La descripció del torneig és prou detallada, indicant el camp i les instal·lacions. També el pelatge dels cavalls i els vestits dels participants.[117]
  • 1840. Justes a Anglaterra.[118]

Altres justes

[modifica]
Cavallers sàrmates cuirassats en la Columna de Trajà representant les Guerres dàcies

Justes sàrmates

[modifica]

Les tropes sàrmates lluitaven a cavall i, entre altres exercicis d'entrenament, degueren practicar les justes. L'any 176 dC l'emperador romà Marc Aureli va enviar 5.500 sàrmates (es tractava de cataphracti, cavalleria pesant cuirassada) a reforçar el mur d'Adrià a Anglaterra. El cap d'aquelles tropes era Lucius Artorius Castus. Hi ha autors que proposen una relació del fet amb la llegenda del rei Artús. El 2004 s'estrenà el film King Arthur que s'inspira en aquesta teoria.[119][120]

Justes sassànides

[modifica]

Durant l'imperi Sassànida, i més especialment sota el poder dels reis Cosroes I i Cosroes II (entre els anys 579 i 628), la cavalleria persa va florir de forma excepcional. Algunes obres afirmen que les justes eren habituals.[121][122][123]

Hi ha un baix relleu identificat amb la lluita del rei Ormazd II a cavall i amb llança que és molt significatiu.

Justes islàmiques

[modifica]

A la referència adjunta podeu veure dos genets àrabs justant en un dibuix del segle xi.[124]

Literatura

[modifica]

La literatura associada a les justes i altres fets d'armes és molt nombrosa i variada. Les justes reals i la literatura de ficció s'influenciaren mútuament fins al punt de superposar-se. Moltes de les normes i fets reals (i altres aspectes imaginaris) de les justes es descriuen en els llibres de cavalleries i similars. A continuació una mostra resumida de les obres esmentades ordenades cronològicament.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Luis Félix Guinement Keralio. Encyclopedia metódica. Arte militar. en la imprenta de Sancha, 1791, p. 348–. 
  2. ↑ Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV), plana 152, Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000, ISBN 84-297-4706-0
  3. ↑ Jaime Villanueva. Viage literario a las iglesias de España: Viage a Mallorca. Imprenta de la Real Academia de la Historia, 1851, p. 230–. 
  4. ↑ Joanot Martorell. Tirant lo Blanc II. Linkgua, 31 agost 2010, p. 54–. ISBN 978-84-9953-433-6. 
  5. ↑ Tableau générale de la Cavalerie Grecque: composé de deux Mémoires et d'une traduction du Traité de Xenophon, intitulé le Commandant de la Cavalerie avec des notes, accompagné d'un détail de la Composition de la Phalange .... Impr. Royale, 1780, p. 5–. 
  6. ↑ Virgil; Benjamin Apthorp Gould The Works of Vergil: Translated Into English Prose... : with the Latin Text and Order of Construction on the Same Page, and ... Notes in English .... G.B. Whittaker, 1826, p. 97–. 
  7. ↑ Bernardo Aldrete. Del origen y principio de la lengua castellana, o romance que oy se usa en Espana (etc.). por Melchor Sanchez, a costa de Gabriel de Leon, mercader de libros, vendese en su casa en la Puerta des Sol, 1674, p. 1–. 
  8. ↑ Pedro de Guzman. Bienes de el honesto trabaio y danos de la ociosidad en 8 discursos. Impr. real., 1614, p. 197–. 
  9. ↑ Scriptorvm. Hahn, 1829, p. 667–. 
  10. ↑ Histoire d'Allemagne par Luden. Imprimerie de Béthune et Plon, 1844, p. 462–. 
  11. ↑ L'Art de vérifier les dates des faits historiques, des chartes, des chroniques, et autres anciens monuments, depuis la naissance de Notre-Seigneur .... imprimerie Moreau, 1818, p. 69–. 
  12. ↑ Archer - Azyme, 1833, p. 154–. 
  13. ↑ MOUSTALON (and MERY (C. de)). Histoire anecdote de la Monarchie françoise, 1830, p. 203–. 
  14. ↑ Encyclopédie catholique: répertoire universel et raisonné des sciences, des lettres, des arts et des métiers, formant une bibliothèque universelle.... Parent-Desbarres, 1847, p. 734–. 
  15. ↑ Adolphe Chéruel. I-Z (565-1271 p.). Librairie de L. Hachette et Cie, 1855, p. 1221–. 
  16. ↑ DCVB:Abornar.
  17. ↑ Antoni M. Badia i Margarit. Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 85–. ISBN 978-84-7202-680-3. 
  18. ↑ Liciniano Sáez. Demostración histórica del verdadero valor de todas las monedas que corrian en Castilla durante el reynado del señor don Enrique III, y de su correspondencia con las del señor Don Carlos IV: con un apéndice de documentos que acreditan el valor de las mismas .... En la Imprenta de Don Benito Cano, 1796, p. 158–. 
  19. ↑ Ana Isabel Carrasco Manchado. Isabel I de Castilla y la sombra de la ilegitimidad. Silex Ediciones, 2006, p. 182–. ISBN 978-84-7737-165-6. 
  20. ↑ Andrés Muñoz; Luis de Bañuelos y de la Cerda Libro de la jineta y descendencia de los caballos Guzmanes. Imp. de Aribau y c.a, 1877, p. 15–. 
  21. ↑ Joanot Martorell. Tirant lo Blanc. Editorial Minimal, 23 juny 2014, p. 690–. ISBN 978-84-16196-47-0. 
  22. ↑ Kenelm Henry Digby. The Broad Stone of Honour: Morus. B. Quaritch, 1876, p. 35–. 
  23. ↑ El Trivio y el cuadrivio, o, La Nueva enciclopedia: el cómo, cuándo y la razón de las cosas. la Viuda é Hijos de Gaspar, 1862, p. 46–. 
  24. ↑ Exercicios de la Gineta al príncipe nuestro señor D. Baltasar Carlos”. De Gregorio de Tapia Salzedo. 1643
  25. ↑ Noticia de un precioso códice de la Biblioteca Columbina; algunos datos nuevos para ilustrar el Quijete; varios rasgos ya casi desconocidos, ya inéditos de Cervantes, Cetina, Salcedo, Chaves, y el Bachiller Engrava, 1864, p. 31–. 
  26. ↑ Ausiàs March. Poesies. Editorial Minimal, 8 octubre 2014, p. 194–. ISBN 978-84-16196-73-9. 
  27. ↑ Enrique de Leguina. Glosario de voces de armería. F. Rodríguez, 1812, p. 756–. 
  28. ↑ Jorge Sáiz Serrano. Caballeros del rey: Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnánimo. Universitat de València, 28 novembre 2011, p. 201–. ISBN 978-84-370-8433-6. 
  29. ↑ Esglesia i Mecenatge. Biblioteca de Catalunya, p. 26–. GGKEY:39S6QJAF4SL. 
  30. ↑ Elisabet Ferran i Planas. El jurista Pere Albert i les "Commemoracions". Institut d'Estudis Catalans, 2006, p. 37–. ISBN 978-84-7283-829-1. 
  31. ↑ Préspero de Bofarull y Mascaré. Los condes de Barcelona vindicados, y cronologia y genealogia de los reyes de España considerados como soberanos independientes de su marca. J. Oliveres y Monmany, 1836, p. 179–. 
  32. ↑ [1]
  33. ↑ Mossèn Diego de Valera. Tratado delos rieptos [et] desafios que entre los caualleros [et] hijos dalgo se acostu[m]bran hazer segun las costu[m]bres de España, Francia [et] Ynglaterra: enel qual se contiene quales y quantos son los casos de traycion [et] de menos valer [et] las enseñas [et] cotas darmas. Alfonso de Orta, 1515*. 
  34. ↑ Alonso de Cartagena. Doctrinal de los caballeros. Juan de Burgos, 1497. 
  35. ↑ Ponç de Menaguerra. Lo Cavaller, 1850. 
  36. ↑ Alexander S. Wilkinson. Iberian Books: Books Published in Spanish Or Portuguese Or on the Iberian Peninsula Before 1601 ; [IB]. BRILL, 2010, p. 503–. ISBN 90-04-17027-8. 
  37. ↑ Juan Quijada de Reayo. Doctrina del arte de la cavallería ordenado por Juan quixada de reayo vezino dela villa de Olmedo: hombre de armas dela capitania del muy Illustrissimo señor el duque de Albuquerque a fin d'dar co[n]sejo a un hijo suyo como mas viejo e[n] las guardas delos reyes passados de gloriosa memoria. So correction de otros cavalleros que lo saben mejor hazer y dezir. Pedro de Castro, 1548. 
  38. ↑ Giovanni dall' Agocchi. Dell'arte di scrimia libri tre, ne'quali brevemente si tratta dell'arte dello chermire, della giostra, dell ordinar battaglie. Giulio Tamborino, 1572, p. 65–. 
  39. ↑ Olivier de La Marche; Hardouin de la Jaille; Bernard Prost Traités du duel judiciaire: relations de pas d'armes et tournois. Willem, 1872, p. 13–. 
  40. ↑ Alessandro Massari Malatesta. Compendio dell'heroica arte di caualleria del sig. Alessandro Massari Tiburtino. Precetti quattro ... a instanza di Francesco Bolzetta libraro in Padoua, 1600, p. 43–. 
  41. ↑ Marc de Vulson. Le vray théâtre d'honneur et de chevalerie ou le miroir héroïque de la noblesse: contenant les combats ou jeux sacrez des Grecs et des Romains, les triomphes, les tournois, les joustes, les pas, les emprises ou entreprises et autres magnificences et exercices des anciens durant la paix. A. Courbé, 1648. 
  42. ↑ Claude-François Menestrier. Traite des Tournois, Joustes, Carrousels et autres Spectacles publies. Muguet, 1669, p. 224–. 
  43. ↑ Vincenzo Auria. La giostra, discorso historico, del dottor d. Vincenzo Auria, palermitano. Sopra l'origine della giostra in varie parti dell'Europa, e della sua introduttione, ed vso antico, e moderno nella felice, e fedelissima città di Palermo, reggia di Sicilia, fino à quest’anno presente 1690. All'il. per l'eredi dell 'Isola, 1690, p. 1–. 
  44. ↑ Bernard Prost. Traicté de la forme et devis comme on faict les tournois par Olivier de la Marche, Hardouin de la Jaille, Anthoine de La Sale etc ... mis en ordre par Bernard Prost0, 1878, p. 183–. 
  45. ↑ William Roscoe; Gaetano Mecherini; Niccolò Capurro Vita di Lorenzo de' Medici: detto il magnifico del dottore Guglielmo Roscoe. Company' caratteri di Didot presso Niccolò Capurro, 1816, p. 107–. 
  46. ↑ Fernando Rodríguez de la Flor; Esther & Galindo Blasco Política y fiesta en el Barroco. Universidad de Salamanca, 1994, p. 44–. ISBN 978-84-7481-771-3. 
  47. ↑ Thomas Roscoe. The Tourist In France, By Thomas Roscoe. Illustrated From Drawings By J. D. Harding: Jg. 1834. Jennings and Chaplin, 1834, p. 246–. 
  48. ↑ Expositio juris pontificii juxta recentiorem Ecclesiae disciplinam in duas partes distributa auctore Ubaldo Giraldi .., 1830, p. 658–. 
  49. ↑ [2]
  50. ↑ John Weever. Ancient funerall monuments within the vnited monarchie of Great Britaine, Ireland, and the islands adiacent. T. Harper, sold by L. Sadler, 1631, p. 2–. 
  51. ↑ Enciclopedia italiana e dizionario della conversazione: Appendice alla Enciclopedia italiana. Girolamo Tasso, 1853, p. 105–. 
  52. ↑ Antoine d'Averoult. Flores exemplorvm. Jo. Kinchius, 1624, p. 55–. 
  53. ↑ Girault de Saint Pargeau. Dictionnaire Geographique, Historique, Industriel et Commerical de Toutes les Communes de la France, 1844, p. 508–. 
  54. ↑ Antoni M. Badia i Margarit. Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 81–. ISBN 978-84-7202-680-3. 
  55. ↑ Ramón Muntaner. Crónica catalana de Ramon Muntaner: texto original, y traducción castellana, acompañada de numerosas notas. Jepús, 1860, p. 311–. 
  56. ↑ Pedro Marfilo. Histoira de la corona de Aragon: (La màs antigua de que se tiene noticia) conocida generalmente con el nombre de Crónica de San Juan de la Peña. Imprenta del Hospicio, 1876, p. 207–. 
  57. ↑ Antoni M. Badia i Margarit. Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 83–. ISBN 978-84-7202-680-3. 
  58. ↑ Danielle Watson. The Castle in Medieval Europe. Cavendish Square Publishing, LLC, 15 juliol 2016, p. 64–. ISBN 978-1-5026-1879-5. 
  59. ↑ Juliet R. V. Barker. The Tournament in England, 1100-1400. Boydell Press, 2003, p. 138–. ISBN 978-0-85115-942-3. 
  60. ↑ Museo de las Familias, 1865, p. 64–. 
  61. ↑ Adolphe Charles Peltier. Dictionnaire Universel et Complet des Consiles tant generaux que particuliers, et des autres Assemblees Ecclesiastiques les plus remarquables (etc.): 13-14 : Dictionnaire des Consiles ; 1-2. Migne, 1847, p. 1265–. 
  62. ↑ Jules Michelet. Histoire de France. L. Hachette, 1837, p. 189–. 
  63. ↑ Giovanni Villani. Cronica di Giovanni Villani: a miglior lezione ridotta coll'aiuto de'testi a penna. Tomo IV.. Sansone Coen, 1845, p. 160–. 
  64. ↑ Louis-Marie de Lahaye vicomte de Cormenin. The Public and Private History of the Popes of Rome: From the Earliest Period to the Present Time, Including the History of Saints, Martyrs, Fathers of the Church, Religious Orders, Cardinals, Inquisitions, Schisms, and the Great Reformers .... T. B. Peterson, 1846, p. 1–. 
  65. ↑ Cesare Cantù. Histoire universelle. Firmin Didot, frères, 1846, p. 545–. 
  66. ↑ Philippe Macquer. Abrégé Chronologique De L'Histoire Ecclesiastique: Contenant L'Histoire des Eglises d'Orient & d'Occident : les Conciles géneraux & particuliers .... Depuis l'année 801, jusqu'à l'année 1400 de l'ere chrétienne. Herissant, 1768, p. 631–. 
  67. ↑ Great Britain. Public Record Office. Rerum Britannicarum Medii Aevi Scriptores: Or, Chronicles and Memorials of Great Britain and Ireland During the Middle Ages. Longman, Brown, Green, Longmans and Roberts, 1873, p. 492–. 
  68. ↑ Voltaire. Oeuvres complètes .... J. Esneaux et Rosa, 1821, p. 475–. 
  69. ↑ Francisco Cerdá y Rico. Crónica de D. Alfonso el Onceno de este nombre, de los reyes que reynaron en Castilla y en Leon. en la imprenta de D. Antonio de Sancha, 1787, p. 276–. 
  70. ↑ David Flavel Jamison. The Life and Times of Bertrand Du Guesclin: A History of the Fourteenth Century. J. Russell, 1864, p. 10–. 
  71. ↑ Jean Froissart. Chronicles of England, France, Spain, and the adjoining countries ... Translated ... by Thomas Johnes ... To which are prefixed, a life of the author, an essay on his works, and a criticism on his history. William Smith, 1848, p. 613–. 
  72. ↑ Antoine de La Sale. Jean de Saintre: A Late Medieval Education in Love and Chivalry. University of Pennsylvania Press, 22 abril 2014, p. 218–. ISBN 978-0-8122-4586-8. 
  73. ↑ Jean Froissart. Oeuvres de Froissart: chroniques : publiées avec les variantes des divers manuscrits. Devaux, 1871, p. 120–. 
  74. ↑ Jean Froissart; John Lord The Chronicles of England, France, Spain: And the Adjoining Countries, from the Latter Part of the Reign of Edward II, to the Coronation of Henry IV. J. Winchester, 1847, p. 425–. 
  75. ↑ Revue des langues romanes. Presses Univ. de la Méditerranée, 1874, p. 378–. 
  76. ↑ Pedro Rodríguez de Lena. Libro del Passo honroso, defendido por el excelente caballero Suero de Quiñones. en la Imprenta de D. Antonio de Sancha, se hallará en su Librería, 1783, p. 3–. 
  77. ↑ Antonio de Capmany y de Montpalau. Memorias Historicas Sobre La Marina, Comerico, Y Artes De La Antigua Ciudad De Barcelona. Publicadas Por Disposicion Y A Expens As De La Real Junta Y Consulado De Comercio De La Misma Ciudad. En La Imprenta De Sancha, 1792, p. 1–. 
  78. ↑ Henri Courteault. Gaston IV, comte de Foix, vicomte souverain de Béarn, prince de Navarre, 1423-1472. Slatkine, 1980, p. 184–. ISBN 978-2-05-100190-8. 
  79. ↑ Amable Guillaume Prosper Brugière de Barante. Histoire des ducs de Bourgogne de la maison de Valois, 1364-1477. N. J. Gregoir, V. Wouters et Cie, 1839, p. 206–. 
  80. ↑ Pedro de Madrazo. Recuerdos y bellezas de España: Cataluña, 1. Imprenta de Cirpiano López, 1839, p. 71–. 
  81. ↑ Alfonso Fernández de Palencia. Fechos de España: Gesta Hispaniensia. Real Academia de la Historia, 1998, p. 315–. ISBN 978-84-89512-43-6. 
  82. ↑ Francisco Javier Parcerisa. Madrid. Zocodover, 1853, p. 83–. ISBN 978-84-85996-00-1. 
  83. ↑ Diego Enríquez del Castillo. Cronica del rey D. Enrique el quarto de este nombre. en la Imprenta de D. Antonio de Sancha, 1787, p. 41–. 
  84. ↑ The Chronicles, 1809, p. 55–. 
  85. ↑ Francisco José Morales Roca. Caballeros de la Espuela Dorada del Principado de Cataluña, dinastia de Trastamara: 1412 - 1555. Ediciones Hidalguia, 1988, p. 29–. ISBN 978-84-00-06844-8. 
  86. ↑ Josep Sanabre. Llibre de les solemnitats de Barcelona: edició completa del manuscrit de l'Arxiu Històric de la Ciutat / per A. Duran i Sanpere i Josep Sanabre. Vol. 1. Institut d'Estudis Catalans, p. 288–. GGKEY:HR4F21FJJGW. 
  87. ↑ Ricordo di una giostra fatta in Firenze a dì 7 di febbraio del 1468 sulla Piazza di Santa Croce ... stamp. sulle Logge del Grano, 1864, p. 29–. 
  88. ↑ Luca PULCI. Ciriffo Calvaneo ... con la Giostra del Magnifico Lorenzo de Medici, insieme con le epistole composte dal medesimo Pulci. [All in verse.] Nuovamente ristampate. Nella Stamperia de'Giunti, 1572. 
  89. ↑ [3]
  90. ↑ Raymond Guinodie. Histoire de Libourne et des autres villes et bourgs de son arrondissement, accompagnée de celle des monuments religieux, civils et militaires: de celle des ordres monastiques; de celle des ducs, comtes, marquis .... Chez l'auteur, 1876, p. 95–. 
  91. ↑ José Amador de los Ríos. Historia crítica de la literatura española. imprenta de José Rodriguez, 1865, p. 375–. 
  92. ↑ Andréu Alfonsello. Los reys de Aragó y la Séu de Girona desde l'any 1462 fins al 1482: Col·lecció de actes capitulars escritas per Andréu Alfonsello. L. Obradors y P. Sulé, 1873, p. 1–. 
  93. ↑ Cayetano Rosell y López. Crónicas de los reyes de Castilla desde don Alfonso el sabio, hasta los católicos don Fernando y doña Isabel. Coleccion ordenada por C. Rosell, 1878, p. 505–. 
  94. ↑ Contenant Les Combats En Camp Clos, les Gages de Bataille, les Cartels de deffi, les Querelles, les Appels, les Duels, les Ioustes mortelles, les Iniures, les Offences, les Satisfactions ... les Pompes funebres, les Tombeaux des anciens Nobles & Chevaliers, & plusieurs autres choses remarquables sur toutes ces matieres: 2. Courbe, 1648, p. 387–. 
  95. ↑ Il politecnico. Parte letterario-scientifica repertorio mensile di studj applicati alla prosperita e coltura sociale. Amministrazione del Politecnico, 1868, p. 301–. 
  96. ↑ Massimo : d' Azeglio. Ettore Fieramosca ossia La disfida di Barletta Massimo d'Azeglio. Carrara, 1865, p. 11–. 
  97. ↑ David Loades. Henry VIII. Amberley Publishing Limited, 15 febrer 2011, p. 65–. ISBN 978-1-4456-0665-1. 
  98. ↑ Emmanuele Antonio Cicogna. Delle inscrizioni Veneziane. Orlandelli, 1853, p. 455–. 
  99. ↑ Lucien Joseph Prunol de ROSNY. L'Épervier d'Or, ou description historique des joutes et des tournois qui, sous le titre de Nobles Rois de l'Épinette se célébrèrent à Lille au moyen-âge. Nouvelle édition considerablement augmentée ... et enrichie d'une notice inédite sur la Fête des Forestiers à Bruges, 1839, p. 9–. 
  100. ↑ Aureliano Fernández-Guerra y Orbe. Noticia de un precioso codice de la biblioteca colombina; (etc.). M. Rivadeneyra, 1864, p. 31–. 
  101. ↑ Giovanni dalla Torre. Dialogo della giostra fatta in Trivigi l'anno 1597 ... Con un sommario d'un altra notabilissima giostra fatta l'anno 1481. Evangelista Dehuchino, 1598, p. 18–. 
  102. ↑ Miguel de Cervantes Saavedra. El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha. Instituto Cubano del Libro, Editorial de Arte y Literatura, 1851, p. 2–. 
  103. ↑ Vincenzio Blasco de Lanuza. Historias ecclesiasticas y seculares de Aragon. Juan de Lanaia, 1622, p. 405–. 
  104. ↑ Mateo Alemán. Gvzman de Alfarache, compvesta por Mateo Aleman.... Renacimiento, 1609, p. 147–. 
  105. ↑ Jayme Rebullosa. Relacion de las grandes fiestas, que en esta ciudad de Barcelona se han echo, a la canonizacion de su hijo S. Ramon de Penafort. Cendrat, 1601, p. 40–. 
  106. ↑ Descritione della giostra a campo aperto fatta alla real presenza de' serenissimi di Toscana. nella stamperia del Florimi, 1602, p. 25–. 
  107. ↑ François de Bassompierre. Memoirs of the Embassy of the Marshal de Bassompierre to the Court of England in 1626. J. Murray, 1819, p. 10–. 
  108. ↑ François de Bassompierre. Memoires. s.n., 1837, p. 43–. 
  109. ↑ Josep Dalmau. Relacion de la solemnidad con qve se han celebrado en la civdad de Barcelona las fiestas a la beatificacion de la Madre S. Teresa de Iesvs .... por Sebastian Matevad, 1615, p. 12–. 
  110. ↑ Juan DAMETO. Historia general del Reino de Mallorca. J. Guasp, 1841, p. 9–. 
  111. ↑ Pasqual Mas i Usó. Poesia acadèmica valenciana del barroc. Edition Reichenberger, 1998, p. 3–. ISBN 978-3-931887-20-9. 
  112. ↑ González Tornel, Pablo; Mínguez Cornelles, Víctor Manuel; Rodríguez Moya, María Inmaculada La fiesta barroca. El Reino de Valencia (1599-1802). Publicacions de la Universitat Jaume I, 22 juliol 2014, p. 111–. ISBN 978-84-15443-69-8. 
  113. ↑ La Vuelta por España: viaje histórico, geográfico, científico, recreativo y pintoresco ... por una sociedad de literatos. P. Riera, 1874, p. 205–. 
  114. ↑ Festivas demonstraciones y magestuosos obsequios con que el muy ilustre, y fidelissimo consistorio de los Deputados, y oydores del Principado de Cataluña celebrò la dicha que llegò à lograr, con el deseado arribo, y feliz himeneo, de sus catolicos reyes D. Felipe IV de Aragon, y V de Castilla, Conde de Barcelona, &c. y Doña Luisa Gabriela de Saboya, que Dios guarde, prospere, y en su sucessión eternize. Siendo deputados, y oydores de cuentas los muy ilustres, y fidelissimos señores, Don Fr. Antonio de Planella .... Impressas de orden del muy ilustre, y fidelissimo Consistorio, por Rafael Figueró, 1702, p. 305–. 
  115. ↑ El Born un espai ciutadà.[Enllaç no actiu]
  116. ↑ Las calles de Barcelona: origen de sus nombres, sus recuerdos, sus tradiciones y leyendas, biografías de los personajes ilustres que han dado nombre a algunas; historia de los sucesos y hechos célebres ocurridos en ellas y de los edificios más notables, así públicos como particulares, que existen en cada una, con la reseña ynoticia de todo lo más importante relativo a la capital del Principado. Ed. de gran lujo adornada con preciosas láminas. S. Manero, 1865, p. 118–. 
  117. ↑ Juan de la Pezuela. Programa de la justa y torneo que la Escma. ciudad de Barcelona dispone en celebridad de la real jura de la escelsa princesa doña Maria Isabel Luisa .... A. Bergnes y Cía, 1833, p. 5–. 
  118. ↑ Hezekiah Niles. Niles' Weekly Register, 1840, p. 76–. 
  119. ↑ Christopher Robbins. In Search of Kazakhstan: The Land that Disappeared. Profile Books, 10 maig 2012, p. 80–. ISBN 1-84765-356-1. 
  120. ↑ Nicholas J. Higham. King Arthur: The Making of the Legend. Yale University Press, 20 novembre 2018, p. 68–. ISBN 978-0-300-24086-3. 
  121. ↑ Charles A. Truxillo. Periods of World History: A Latin American Perspective. Jain Publishing Company, 2008, p. 78–. ISBN 978-0-89581-863-8. 
  122. ↑ Michael Burgan; Thomas G. Urban Empires of Ancient Persia. Infobase Publishing, 2009, p. 66–. ISBN 978-1-4381-2784-2. 
  123. ↑ Hyun Jin Kim. The Huns, Rome and the Birth of Europe. Cambridge University Press, 18 abril 2013, p. 15–. ISBN 978-1-107-06722-6. 
  124. ↑ Susan Edgington. The First Crusade: The Capture of Jerusalem in AD 1099. The Rosen Publishing Group, 2004, p. 33–. ISBN 978-0-8239-4214-5. 
  125. ↑ Abū Bakr b. Badr Ibn al-Mundir. Le Nâċérî: La perfection des deux arts ou traité complet d'hippologie et d'hippiatrie arabes. Trad. de l'arabe d'Abū Bakr b. Badr. Ibn al-Mundir par M. Perron. Bouchard-Huzard, 1852, p. 111–. 
  126. ↑ ʻAlī ibn ʻAbd al-Raḥmān Ibn Hudhayl. Gala de caballeros, blasón de paladines. Editora Nacional, 1977. ISBN 978-84-276-0408-7. 
  127. ↑ M. Th. Houtsma. E.J. Brill's First Encyclopaedia of Islam, 1913-1936. BRILL, 1993, p. 196–. ISBN 90-04-09791-0. 
  128. ↑ Libro chiamato Aspramonte nouamente impresso: nelqual si contiene di molte battaglie: maxime de lo aduenimento de Orlando, etc. B. de Bendoni, 1532, p. 5–. 
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons Modifica el valor a Wikidata
Viccionari
Viccionari
 Viccionari
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Justa&oldid=34253637»