Fight Club

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons
Viquidites	Viquidites

Fight Club
Fitxa
Direcció	David Fincher
Protagonistes	Brad Pitt; Edward Norton; Helena Bonham Carter
Producció	Arnon Milchan
Guió	Chuck Palahniuk (novel·la), ; Jim Uhls (llibre)
Música	The Dust Brothers
Fotografia	Jeff Cronenweth
Muntatge	James Haygood
Productora	Regency Enterprises i 20th Century Studios
Distribuïdor	InterCom i Disney+
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units
Estrena	15 octubre 1999
Durada	139 minuts
Idioma original	anglès
Rodatge	Los Angeles
Color	en color
Format	2,39:1
Pressupost	63.000.000 $
Recaptació	101.209.702 $ (mundial); 37.030.102 $ (Estats Units d'Amèrica)
Descripció
Basat en	Club de lluita
Gènere	Acció; Drama; Thriller
Qualificació MPAA	R
Tema	àlter ego
Lloc de la narració	Los Angeles
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar a la millor edició de so (2000) ;
Premis	Empire Awards, UK for best british actress (en) ; Jupiter Award (en) (2000); premis de l'Online Film & Television Association (2000); Online Film Critics Society Awards (en) (2001); Total Film Magazine Award (en) (2005) ;
Lloc web	20thcenturystudios.com…

Fight Club (El club de lluita) és una pel·lícula de 1999 basada en la novel·la de Chuck Palahniuk, Club de lluita. Fou dirigida per David Fincher i protagonitzada per Brad Pitt, Edward Norton, i Helena Bonham Carter. El film compta amb una banda sonora original (BSO) a càrrec del grup The Dust Brothers. El 23 de juny de 2004, Fight Club se'n va fer un musical, adaptat per Palahniuk, Fincher, i Trent Reznor. El videojoc de Fight Club fou llançat l'octubre de 2004 però fou durament criticat pels aficionats del llibre i de la pel·lícula, que hi veuen un producte merament comercial.

Quan es va estrenar no va tenir succés, ni de la crítica i ni tampoc del públic, però amb els anys es va convertir una pel·lícula de culte.

Argument

La trama gira al voltant d'un narrador sense nom (representat per l'actor Edward Norton i designat com a Jack per a molts seguidors de la pel·lícula, perquè Tyler Durden s'hi refereix d'aquesta manera en una ocasió). «Jack» és un pèrit en la reconstrucció d'accidents de trànsit per a una companyia d'automòbils molt important. Com que pateix severs atacs d'insomni comença a anar a grups d'ajuda (un dels quals és un grup de supervivents de càncer testicular), comença a utilitzar les reunions per relaxar-se emocionalment. Gràcies a això reïx dormir novament. Però aquesta pau no li dura gaire, car una dona fa exactament el mateix que ell, fer-se passar per malalta perquè els assistents a aquestes reunions d'ajuda li donin l'atenció que tota la seva vida li ha negat. Aquesta dona es diu Marla Singer i començarà a fer estralls en la vida del protagonista. D'altra banda, Jack ha perdut el seu apartament en un dantesc incendi, i demana ajuda a Tyler Durden, el qual li ensenya que fer sabó és increïblement semblant a fer dinamita. I amb moltes idees revolucionàries i anticulturals comencen el club de lluita: dos homes preparats per lluitar, ningú no intervé fins que un es dona per vençut. La pel·lícula va obtenir una candidatura a l'Oscar a la millor edició de so el 1999.^[1]

Repartiment

Diferències entre la novel·la i la pel·lícula

Encara que el guió és molt similar a la novel·la i se'n fan servir una part grossa del diàlegs, a la pel·lícula s'han fet alguns canvis significatius.

Moltes de les frases preses de la novel·la i adaptades a la pel·lícula, són dites per diferents personatges. És probable que això sigui degut al fet que el narrador té més frases a la novel·la que els altres personatges, encara que les frases dels altres personatges també poden haver canviat. Així, a un cert moment, Tyler fa un discurs que a la novel·la fa un mecànic.
La història de vida de Tyler també es desenvolupa de manera diferent en el film, mentre se'l veu sovint a la novel·la, el seu desenvolupament és esmentat en retrospectiva pel narrador.
A la pel·lícula el narrador coneix Tyler en un avió, en comptes d'una platja nudista.
El narrador llegeix històries sobre Jack a la pel·lícula, que es diu Joe a la novel·la. El nom va ser canviat per conflictes amb la revista Reader's Digest sobre l'ús del nom (els articles llegits pel narrador van ser oferts a la revista).
La frase de Marla després de fotre amb Tyler va ser «Vull tenir un avortament teu» a la novel·la. A la pel·lícula la frase va esdevenir: «No m'havien cardat d'aquesta manera des de l'escola primària». De tota manera, l'escena original va ser filmada i es pot veure en les escenes esborrades del DVD.
La primera enfornada de sabó entre el narrador i Tyler, es fa del greix pres en una clínica de liposucció no com en el llibre, on el greix prové de la mare de Marla.
Al final, el protagonista s'ha adonat que Tyler és una personalitat desenvolupada per ell mateix, i que ha teixit una xarxa d'influències prou forta per posar-los en perill no sols ell mateix, sinó milers de persones. Llavors decideix suïcidar-se amb un tret al cap. A la novel·la, se suïcida i les últimes imatges que es llegeixen són de la seva vida després de la mort; a la pel·lícula, la bala no el mata, i continua la seva relació amb Marla Singer.

Detalls

Winona Ryder i Courtney Love van ser les principals candidates per interpretar Marla Singer.
Brad Pitt va pressionar la producció perquè s'eliminés una frase de la pel·lícula que assegurava anava a portar-li problemes amb la seva mare si la deia la seva companya de repartiment, Helena Bonham Carter, a la pel·lícula: «Vull que em deixis embarassada, vull tenir el teu avortament».
El cantant Meat Loaf interpreta el paper de Bob
Tots els mobles d'Ikea i els seus preus que apareixen quan Edward Norton camina per l'apartament són reals.
La pel·lícula inclou fragments de pel·lícules pornogràfiques, així com quatre plans d'un únic fotograma amb Brad Pitt, introduïts per obtenir un efecte subliminal.
Per a interpretar a Marla, Helena Bonham Carter es va inspirar en els últims i més tristos anys de l'actriu i cantant Judy Garland.
En el DVD, el missatge d'advertència de l'FBI és reemplaçat per un missatge de Tyler.
El vocalista de la banda Live, Ed Kowalczyk, fa un petit paper de mesader.
El filòsof anarcoprimitivista nord-americà John Zerzan considera Fight Club com una pel·lícula que reflecteix l'augment de la consciència alternativa i del pensament anticultural.^[2]
A la pel·lícula Tyler es dedica a treballar en una sala de projecció i per riure's del públic insereix fotogrames pornogràfics als rotlles de pel·lícules. En aquest film hi ha inserit un fotograma d'un gran penis de manera gairebé subliminal en el moment en què es produeixen les explosions, al final de la cinta.

Referències

↑ «Fight Club». The New York Times.
↑ Zerzan, John. Atletismo en buit: la patologia de la civilització. Feral House, 2002, p. 164. ISBN 092291575X [Consulta: 28 febrer 2007].

Enllaços externs

Fight Club a Goita què fan, ara!
Pàgina Oficial Arxivat 2007-09-25 a Wayback Machine. (anglès)

[1] «Fight Club». The New York Times.

[2] Zerzan, John. Atletismo en buit: la patologia de la civilització. Feral House, 2002, p. 164. ISBN 092291575X [Consulta: 28 febrer 2007].

[1]

[2]