Batalla naval de Càller
| conquesta aragonesa de Sardenya | |||
|---|---|---|---|
  Batalla naval de Càller Batalla naval de Càller | |||
| Tipus | batalla naval  | ||
| Data | 29 de desembre de 1324 | ||
| Coordenades | 39° 06′ N, 9° 12′ E / 39.1°N,9.2°E | ||
| Lloc | Càller | ||
| Resultat | Victòria de la Corona d'Aragó | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
Conquesta (1323-1324) | |
Revoltes (1325-1326) | |
La batalla de Càller fou un dels episodis de la conquesta aragonesa de Sardenya per Jaume el Just.
Antecedents
[modifica]Hug II d'Arborea, que reclamava un terç del Jutjat de Càller, que els pisans no estaven disposats a cedir, i va passar a l'acció, vencent als pisans en la batalla de San Gavino, que es van replegar a Esglésies i Castel di Castro, i va demanar ajut a la Corona d'Aragó per consolidar la posició.[1] Les flotes de València i Catalunya es concentren a Port Fangós. Guerau de Rocabertí i Desfar[2] i Dalmau VII de Rocabertí s'avançaren al gros dels expedicionaris, prenent Quart i assetjant el Castel di Castro,.[3]
L'1 de juny de 1323, l'infant Alfons salpà cap Sardenya fent escala a Maó,[4] on s'hi uneix l'expedició de la Corona de Mallorca capitanejada per Huguet de Totzó.[5] El 12 de juny arriben a Sardenya,[6] i el 14, atraquen en el Golf de Palma di Sulci, al sud de l'illa, on un grup de nobles i senyors sards li presten jurament de fidelitat a l'infant Alfons.
Assetjat el castell de Càller per Dalmau VII de Rocabertí, la flota de Francesc Carròs i de Cruïlles, amb tropes de Ramon de Peralta i Bernat I de Cabrera va costejar l'illa, prenent algunes posicions,[7] mentre el gruix de les forces aragoneses es van dirigir a Esglésies, que estava sent assetjada per Hug II d'Arborea.[8] Després de dos fracassats assalts el 6 i el 20 de juliol,[9] la calor, la humitat, i la malària aviat van delmar ambdues parts, de manera que les víctimes van ser prop de 12.000, i finalment la ciutat es rendí el 7 de febrer de 1324.[8] La guarnició es rendí amb honors i marxà a la defensa de Càller.[10]
Una flota pisana comandada per Manfredi della Gherardesca amb 32 naus, que pretenia aixecar el setge de Càller, tot i trobar l'estol enemic, no s'hi va enfrontar perquè la flota comandada per l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles era més nombrosa i els catalans ja eren en terra.[11][12] El 29 de febrer l'infant Alfons per terra i l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles per mar, derroten als pisans a la batalla de Lucocisterna, tot i que Manfredi della Gherardesca i 500 homes aconseguiren arribar al castell, mentre la resta dels pisans es dispersava, i la flota era capturada pels assetjants.[10]
El 19 de juny, es signa la capitulació, segons la qual Pisa cedeix a Jaume el Just tots els drets sobre Sardenya tret del Castel di Castro i les viles immediates de Villanova i Stampace.[13]
La signatura de la pau no dugué a la pacificació de l'illa, i el 1325 els Doria es revoltaren a Sàsser recolzats per la República de Gènova, i Pisa fou forçada a reiniciar la guerra pels atacs de la flota de reforç del vicealmirall Bernat Sespujades,[14] i de Francesc Carròs des de Bonaria a les naus que enviava a seva ciutat,[10] i el novembre de 1325 una armada de pisans i genovesos fou preparada a Savona al comandament de Gaspar Doria.[15]
Batalla
[modifica]El 29 de desembre, la flota de Francesc Carròs i de Cruïlles derrotà la flota de socors de 24 galeres de Gaspar Doria,[15] que va iniciar l'atac amb cinc galeres genoveses i dues pisanes la nau de Carròs, mentre la resta de la flota es quedava en la rereguarda.[16]
En arribar a l'altura de la nau de Carròs, aquest va fer llevar àncores i, agafant desprevinguda l'avantguarda va capturar cinc galeres genoveses i tres pisanes, mentre la resta de les galeres atacants fugia i Doria escapava nedant,[17] sent
Conseqüències
[modifica]Amb la derrota de pisans i genovesos a la batalla naval de Càller, l'aixafament de la revolta dels Doria a Sàsser, i la derrota dels pisans a la batalla de Stampace,[17] els pisans van haver de cedir la darrera ciutat que conservaven en 1326,[18] poc després que la flota de Bernat Sespujades aconseguís fer que una flota genovesa que els encalçava es refugiés al port de Toló.[19]
La població local de Càller fou substituïda per catalans,[20] però la inseguretat i els atacs dels Doria feren que la vila acabés pràcticament deshabitada en 1333.[21]
Els genovesos no acceptaren la pau i en 1330 esclatà la guerra entre la Corona d'Aragó i Gènova, en la que Guillem de Cervelló i de Banyeres comandà una armada que va atacar en 1331 Mònaco i Mentone, i va assetjar Savona i la pròpia Gènova, per retirar-se després a Sardenya.[22]
Referències
[modifica]- ↑ Hayward, Fernand. Sardaigne terre de lumiere (en francès). Nouvelles Editions Latines, 1956, p.40.
- ↑ «Batalla naval de Càller». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Batalla naval de Càller». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine., p.51
- ↑ Fulgosio, Fernando. Crónica de las Islas Baleares (en castellà). Maxtor, 1870, p.72.
- ↑ * Hernàndez Cardona, Xavier. Història militar de Catalunya. Vol. 2. Rafael Dalmau, 2004, p.133. ISBN 84-232-0655-6.
- ↑ Zurita y Castro, Jerónimo. Anales de la Corona de Aragón (en castellà). vol. VI, p. cap. XLV.
- ↑ 8,0 8,1 Iglesias: Le fortificazione medievali (en italià i anglès). Scuola Sarda Seditrice, 2009.[Enllaç no actiu]
- ↑ Balaguer, Víctor. Amor a la patria (en castellà). Imp. Nueva de Jaime Jepús y Ramon Villegas, 1858, p.168-169.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Simonde de Sismondi, 1851, p. 239.
- ↑ Ramón Muntaner. Chronica, o descripcio dels fets, e hazanyes del inclyt rey don Iaume primer rey Darago, de Mallorques, e de Valencia ... Feta per lo Magnifich en Ramon Muntaner ... en casa de Iaume Cortey librater, 1562, p. 488–.
- ↑ Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CCLXXV
- ↑ El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta. vol.2. Edicions Universitat Barcelona, 2003, p. 44. ISBN 8447527409.
- ↑ Storia di Sardegna del barone Giuseppe Manno (en italià). vol.2. Tipografia Elvetica, 1840, p. 149.
- ↑ 15,0 15,1 Petti Balbi, Giovanna. Governare la città : pratiche sociali e linguaggi politici a Genova in età medievale (en italià). Giovanna Petti Balbi, 2007, p. 185. ISBN 8884536049.
- ↑ Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CCLXXXV
- ↑ 17,0 17,1 Hinojosa Montalvo, José. Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón (en castellà). Editorial NEREA, 2006, p. 251.
- ↑ Simonde de Sismondi, 1851, p. 241.
- ↑ Lostia, Marcello. L'ammiraglio Carroç: l'Infante d'Aragona alla conquista della Sardegna (en italià). Edizioni della Torre, 1999, p. 196. ISBN 8873433286.
- ↑ Hinojosa Montalvo, José. Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón (en castellà). Editorial NEREA, 2006, p. 252.
- ↑ Ferrer i Mallol, Maria Teresa. Ramon De Cardona.
- ↑ Llobet i Vall-llosera, Antoni. Cataluña antigua y Cataluña moderna: obra que se trata del comercio de los catalanes de la edad media en el levante y el porvenir de Barcelona (en castellà). Imprenta de Jaime Jepús Roviralta, 1836, p. 101.
Bibliografia
[modifica]- Crònica de Ramon Muntaner
- Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya. vol.V. Edicions Pàtria, 1920.
- Simonde de Sismondi, Jean-Charles-Léonard. Storia delle repubbliche italiane del medio evo (en italià). vol.2. Tipogr., Libr. e Fonderia di caratteri Borroni e Scotti, 1851.