Vés al contingut

Baltasar Porcel i Pujol

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaBaltasar Porcel i Pujol

Al Museu d'Història de Catalunya (2006) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 març 1937 Modifica el valor a Wikidata
Andratx (Mallorca) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r juliol 2009 Modifica el valor a Wikidata (72 anys)
Barcelona (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortcàncer Modifica el valor a Wikidata
SepulturaAndratx Modifica el valor a Wikidata
Director Institut Europeu de la Mediterrània
1989 – 2000 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióperiodista, dramaturg, escriptor, crític literari Modifica el valor a Wikidata
Família
ParellaConcha Alós Modifica el valor a Wikidata
Premis

Modifica el valor a Wikidata

Baltasar Porcel i Pujol (Andratx, Mallorca, 14 de març de 1937Barcelona, 1 de juliol de 2009)[1] fou un escriptor, periodista i crític literari mallorquí. Vital, lliure i polèmic, deixà un important llegat literari, que l'acredità com un dels millors novel·listes de les lletres catalanes de la segona meitat del segle xx.[2]

Biografia

[modifica]

Va néixer el 14 de març de 1937 a la població d'Andratx (Mallorca), situada a la Serra de Tramuntana mallorquina. Com a escriptor ha publicat una llarga llista de títols de tots els gèneres en català, obres que s'han traduït al castellà, l'alemany, l'anglès, el francès, l'italià i el vietnamita, a més d'obtenir un bon nombre de premis literaris.

Com a periodista va col·laborar en diversos mitjans: La Vanguardia, Última Hora i Catalunya Ràdio. Va impulsar i presidir l'Institut Català de la Mediterrània[3] entre 1989 i l'any 2000, organisme fundat per ell a instàncies de la Generalitat de Catalunya. Des de 1989 fins a la seva mort fou el president del jurat del Premi Internacional Catalunya.

Morí l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Barcelonès), a l'edat de 72 anys, a conseqüència d'un tumor cerebral del qual havia estat operat tres anys abans.[4] La capella ardent s'obrí a les deu del matí del divendres 3 de juliol al Palau Moja de Barcelona.[5] Un miler de persones passaren per la capella ardent. Un cop tancada la capella les seves despulles foren traslladades a Mallorca on el rebé homenatge de les autoritats mallorquines i fou sepultat a la seva vila natal d'Andratx.[6]

Obra

[modifica]

Va ser autor d'una vasta obra de gèneres molt diversos, entre els quals van destacar especialment la narrativa i els articles periodístics. Porcel es va iniciar en l'escriptura als anys seixanta i setanta amb Solnegre, La lluna i el Cala Llamp, Els argonautes, Difunts sota els ametllers en flor i Cavalls cap a la fosca. Va ser l'aurora del cicle mític d'Andratx, l'univers màgic, poètic i alhora realista del món rural i mariner balear. La recreació mítica i aventurera d'un món marcat pel fatalisme, per una naturalesa omnipresent i cohesionat per uns llaços familiars sempre determinants, s'inspirava en la Mallorca dels anys de la postguerra i configura la part més original de l'obra de l'autor.[7]

Porcel no va abandonar l'univers íntim mallorquí, que es pot palpar a Les primaveres i les tardors i a El cor del senglar, però a partir dels vuitanta la seva narrativa va esdevenir més polifacètica i ambiciosa. A l'escriptor li van interessar temes més cosmopolites i va ampliar la temàtica. La realitat sociopolítica catalana i espanyola i els esdeveniments més rellevants de l'actualitat internacional, que en força casos Porcel va conèixer de primera mà a causa de nombrosos viatges arreu del món, van diversificar el repertori i alhora li van revelar nous horitzons creatius, com la descoberta i la fascinació pel continent africà, que va marcar la trajectòria de l'autor.[7]

Les pomes d'or, Els dies immortals, Lola i els peixos morts, Ulisses a alta mar, Olympia a mitjanit i el recull de contes Reivindicació de la vídua Txing són obres que van reflectir aquells nous interessos. I, en una visió retrospectiva de la seva obra, es pot afirmar que el conjunt de relats contemporanis de Porcel des de final dels vuitanta (amb El divorci de Berta Barca i, especialment, des de Lola i els peixos morts) va formar una unitat dins la producció de l'autor comparable, en quantitat, a les narracions del mite d'Andratx. Un conjunt de narracions, les darreres, amb novel·les de temes actuals, amb apunts costumistes i un llenguatge contundent i vigorós.[7] El 2009, a títol pòstum, es va publicar un capítol de la novel·la inacabada Els gegants.[7]

Porcel va ser un dels autors més destacats de la literatura catalana. Les seves obres encara són traduïdes i van rebre prestigiosos premis. A més, l'escriptor no es va limitar a la narrativa de ficció. Va ser, sens dubte, un home infatigable que va escriure obres d'investigació i divulgació, biografies, estudis literaris, llibres de viatges, obres de teatre i guions televisius. Tot sense oblidar la intensa activitat en el camp del periodisme, a la premsa escrita, a la ràdio i a la televisió.[7]

Porcel va col·laborar, amb remarcables entrevistes a personatges importants de la societat catalana i espanyola, a les revistes Serra d'Or i Destino i, des dels vuitanta, va treballar com a columnista al diari La Vanguardia. L'entrevista en profunditat i l'article d'opinió van ser, doncs, altres facetes de l'escriptor, que ens apropen al Porcel més reflexiu i analític, creador d'un estil periodístic personal. Novel·la i periodisme, els dos gèneres més destacats en l'obra de Porcel, semblen comunicar-se en la voluntat de fixar una mateixa realitat amb dos llenguatges diferents i en l'intercanvi de temes i d'impressions.[7]

Entre les influències literàries en l'obra de Baltasar Porcel, va destacar especialment el mestratge de l'estil periodístic i literari de Josep Pla (que Porcel va conèixer i entrevistar) com a herència notable de la trajectòria periodística inicial, i també la figura de Llorenç Villalonga, l'escriptor mallorquí amb qui Porcel va tenir una estreta relació quan va traslladar-se a viure a Palma. També s'hi poden rastrejar altres influències, com les dels autors realistes castellans i italians dels cinquanta o la dels narradors nord-americans de l'anomenada 'generació perduda', i altres mestres de la literatura universal com Flaubert o Baroja, reivindicats per l'autor andratxí.[7]

El vigorós univers narratiu porcel·lià, inscrit en aquesta tradició literària, recrea unes històries que fluctuen entre la realitat i la ficció, entre la mitificació i el detall realista, en què la presència d'elements lírics i la voluntat explícita de dotar d'emoció el text configuren una narrativa amb una gran força sensual i unes descripcions magistrals que esdevenen el mirall de les passions humanes.[7]

Com a reconeixement a la seva obra, Porcel va rebre els premis més importants de la literatura catalana (a més d'altres guardons internacionals), com el Ciutat de Palma, el Crítica Serra d'Or, el Josep Pla, el Prudenci Bertrana, el Sant Jordi, el Joan Crexells o el Ramon Llull. L'any 2007, li van atorgar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement a la seva narrativa i al compromís amb la llengua i la literatura catalanes.[7] Pel seu articulisme va rebre els premis Ramón Godó, el Mariano de Cavia i el Espejo de España. També va obtenir a Itàlia el premi Bocaccio, a França el Prix Méditerranée i dels Estats Units el Critics' Choice.

Pel que fa a l'activitat en l'àmbit sociopolític, Porcel va fundar i dirigir l'Institut Català de la Mediterrània l'any 1989 (des del 2002 Institut Europeu de la Mediterrània), un projecte de contribució a l'estudi i la difusió de les realitats de l'àrea mediterrània i un reflex del compromís de l'autor amb el Mediterrani, un motiu recurrent de la seva obra, reflectit ben clarament en l'ambiciosa 'Mediterrània. Onatges tumultuosos'. També va ser president del Premi Internacional Catalunya, atorgat per la Generalitat a les persones que han contribuït a desenvolupar els valors culturals, científics i humans arreu del món.[7]

Publicacions

[modifica]

Novel·la

[modifica]

Prosa no de ficció

[modifica]
  • 1967: Viatge literari a Mallorca
  • 1967: Arran de mar
  • 1968: Viatge a les Balears menors
  • 1969: Els xuetes
  • 1969: Exercicis més o menys espirituals
  • 1973: Debat català
  • 1977: Jordi Pujol
  • 1977: Diàlegs
  • 1987: Els meus inèdits de Llorenç Villalonga
  • 1990: A totes les illes
  • 1993: Camprodon. Una vall del Pirineu.

Entrevistes

[modifica]
  • 1978: La revuelta permanente
  • 2003: L'àguila daurada

Retrats literaris

[modifica]
  • 1972: Grans catalans d'ara
  • 2002: El drama i la mar. Entrevista amb Jacint Verdaguer.

Viatges

[modifica]
  • 1971: Crònica d'atabalades navegacions
  • 1977: Camins i ombres
  • 1984: Les illes encantades
  • 1996: Mediterrània. Onatges tumultuosos.

Narrativa breu

[modifica]
  • 1979: Reivindicació de la vídua Txing
  • 1982: El misteri de l'alzinar i altres contes
  • 1984: Tots els contes
  • 2002: Les maniobres de l'amor: Tots els contes, 1958-2001

Teatre

[modifica]
  • 1959: Els condemnats[8]
  • 1962: La simbomba fosca
  • 1965: Teatre
  • 1981: Els dolços murmuris del mar

Obres completes

[modifica]
  • 1991-1997: Obres completes (7 volums)

Teatre representat

[modifica]
  • 1960: Els condemnats. València: Teatre Estudi.
  • 1962: La simbomba fosca. Companyia Agrupació Dramàtica de Barcelona.
  • 1962: Èxode. Barcelona: Companyia Teatre Experimental Català.
  • 1965: El general. Grup Sis x Set: Terrassa.
  • 1965: Romanç de cec. Grup Sis x Set: Terrassa.

Guions de ficció difosos

[modifica]
  • El món en català. Televisió.
  • L'espai de Baltasar Porcel. Televisió.
  • Una nit d'estiu. Televisió.
  • L'entrevista impossible, Jacint Verdaguer. Televisió.

Obra escrita originalment en altres llengües

[modifica]
  • 1989: Baleares
  • 1994: Viajes expectantes. De Marrakech a Pekín.
  • 2004: Geografías expectantes

Premis i reconeixements

[modifica]

Al llarg de la seva carrera ha guanyat molts premis literaris:

Llegat

[modifica]

El seu fons documental, format per centenars de documents, galerades, llibres corregits a mà, correspondència i escrits originals i a màquina, es conservarà a l'Arxiu Nacional de Catalunya.[3] Andratx, el poble natal de Baltasar Porcel, construirà un centre d'estudi i divulgació de la seva obra.[3]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. «Baltasar Porcel i Pujol». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Adéu, mestre». Arxivat de l'original el 2009-07-04. [Consulta: 1r juliol 2009].
  3. 3,0 3,1 3,2 Ros, Cristina «El fons documental de Baltasar Porcel anirà a l'Arxiu Nacional». Ara, 01-11-2013, p. 38 39.
  4. Mor l'escriptor Baltasar Porcel als 72 anys Arxivat 2009-07-04 a Wayback Machine., 3cat24.cat, 1 de juliol 2009 (data d'accés: 01-07-09).
  5. La capella ardent de Baltasar Porcel obrirà aquest matí al Palau Moja Arxivat 2009-07-12 a Wayback Machine., 3cat24.cat, 3 de juliol 2009 (data d'accés: 3-7-09).
  6. «El Cant de la Sibil·la acomiada Baltasar Porcel a Andratx». Vilaweb, 04-07-2009. Arxivat de l'original el 8 de juliol 2009. [Consulta: 4 juliol 2009].
  7. 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 «Baltasar Porcel». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: juliol 2013].
  8. Muntaner González, Maria. «Els condemnats». Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes. Institut del Teatre (reconeixement). Arxivat de l'original el 2022-02-12. [Consulta: 31 març 2021].

Enllaços externs

[modifica]


Premis i fites
Precedit per:
Biel Mesquida Amengual
L'adolescent de Sal
Antoni Marí i Muñoz
El camí de Vincennes
Premi Prudenci Bertrana de novel·la
1975
1997
Succeït per:
Quim Monzó
L'udol del griso al caire de les clavagueres
Imma Monsó i Fornell
Com unes vacances
Precedit per:
Javier Tusell
La oposición democrática al franquismo 1932–1962
Premi Espejo de España
1978
Succeït per:
Juan Pablo Fusi i Raymond Carr
España, de la dictadura a la democracia
Precedit per:
Nou premi
Premi Salambó (català)
2004
Succeït per:
Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat
Les amnèsies de Déu