Alan I el Gran

Alan I el Gran
Biografia
Naixement	segle IX
Mort	907 (Gregorià) ; Rieux (Bretanya)
Rei de Bretanya
	890 – 907 ; ← Gurwant, Pascweten – Gourmaelon de Bretanya →
Activitat
Ocupació	monarca
Altres
Títol	Comte de Vannes i Comte de Nantes
Cònjuge	Oreguen
Fills	Rudalt, Gueréch, Derrien, Budic, Pascweten
Pare	Ridoredh; Oreguen
Germans	Pascweten

Alan I de Bretanya o Alan I el Gran, en bretó Alan I Iañ (francès Alain I le Grand) fou rei de Bretanya del 877 al 907, el primer de la dinastia dels comtes de Rennes (Roazhon), que finalment fou reconegut com a Rex Britanniae pels reis francs a canvi de cedir-los una part dels territoris de l'actual Normandia. Va dedicar la major part del seu regnat a consolidar-se dins el territori de l'actual Bretanya i va vèncer els vikings a Kestembert o Questembert el 888.

Biografia

Fill d'un cert Ridoredh segons una genealogia tardana establerta a Sant Aubí d'Angers al segle xi.^[1] Fou el successor del seu germà Pascweten († 876), ell mateix gendre i successor del rei Salomó I de Bretanya († 874), Alan fou comte de Vannes i comte de Nantes. Va heretar les querelles amb el comtat de Rennes per a la corona de Bretanya.

El 890 es va destacar a la batalla de Questembert on els vikings foren desfets. A més Judicael hi va trobar la mort.^[2] De llavors en endavant, sense competidor, fou rei de Bretanya. Va rebre el temporal de l'abadia de Saint-Aubin d'Angers. El seu regnat 890- 907 marca un període de calma i de prosperitat per a Bretanya. El dia exacte de la seva mort no és coneguda.

Segons les subscripcions d'actes, Alan va deixar de la seva esposa Oreguen, filla de Gurwant i suposada germana de Judicael, almenys cinc fills del qual dos supervivents, i dues filles casades:

Rudalt, comte de Vannes (907-913) (post mortem patri sui^[3]), ancestre del llinatge dels senyors de Rieux.
Guerech (Vuereche fili Alani)
Pascweten, viu el 903 (Vuereche fili Alani Pascuiten fratris sui)
Derrià, mencionat el 903, avantpassat del llinatge d'Elven i de Largoët.
Budic, viu el 903 (Pascuuethan i Dergen i Budic, filii ejus... ").
Filla, esposa de Mathuedoï de Poher, comte de Poher. Van ser els pares d'Alan II de Bretanya.
Filla, esposa d'un comte de nom Tanguy, que va subscriure una donació a favor de l'abadia de Sant-salvador de Redon amb Derrià.^[4]

Cap dels seus hereus no el va poder succeir i fou el comte de Cornualla Gourmaelon qui «regnarà sobre el regne de Bretanya».^[5]

Precedit per:
Salaun I

Reis de Bretanya

877-907

Succeït per:
'

Notes

↑ Genealogia de Sant Aubí d'Angers^{[Enllaç no actiu]}
↑ Annals de Metz, any 890: Existia en aquest temps entre Alan i Judicael ducs dels bretons una greu discussió sobre el repartiment del regne. Els pagans [normands] havent trobat als bretons en aquesta divisió, combatent cadascun de manera separada per al seu compte i no dins d'un general esforç, i negant-se un l'altre el socors com si la victòria hagués de pertànyer a cadascun i no a tots, van patir greus fracassos; van ser degollats de tots els costats i totes les seves possessions conquerides fins al riu Blavet. Llavors finalment veient com de funesta els havia estat la seva discòrdia i quant havien augmentat les forces dels seus enemics, es van unir mútuament per enviats, van acordar el temps i el lloc de reunió i es van reunir per fer la guerra amb les seves forces comunes. Judicael que era més jove i estava més desitjós de destacar el seu nom, sense esperar Alan va comprometre els combat amb els seus companys, va matar molts milers d'enemics, va forçar la resta a refugiar-se en un cert cantó on els va perseguit imprudentment més lluny que no hauria degut, i llavors va ser mort per ells, no sabent que és bo vèncer però no d'anar més lluny de la victòria, ja que la desesperació s'ha de témer. Llavors Alan, havent reunit tota Bretanya, va fer vot que si per la gràcia divina, aconseguís vèncer els seus enemics, consagraria a Roma, a Déu i a Sant Pere la desena part de tots els seus béns. Tots els bretons van fer igualment aquest vot, i es van avançar cap al combat i havent vingut a les mans, va fer una tan gran matança dels enemics que dels quinze mil que eren abans a penes 4.000 van poder tornar a les seves naus
↑ Cartulari de Redon Cartre CCLXXVIII del 30 de novembre de 909
↑ Cartulari de Redon Carta CCLXXIX del 27 de novembre de 910
↑ Cartulari de Redo. Carta CCLXXVI del 25 d'octubre del 913

Fonts

Les informacions en relació amb Alan el Gran són «fràgils». Els fets, les filiacions, les dates, varien amb els autors. A Questembert fins i tot, la columna del cementiri abatuda el 1793, restaurada el 1848, indica 878 per a data de la batalla, mentre que al monument erigit el 1907 i diu 890. Les dades d'aquest article corresponen a la Història de Bretagne de Pere Le Baud, manuscrit de 1505, edició d'Hozier de 1638, represes i discutides a l'Història de Bretagne d'Arthur de La Borderie (1899). Le Baud indica que es basa en «velles cròniques» de les quals la Crònica de Nantes i les de Réginon de Prüm, abat del monestir de Prüm, contemporani d'Alan el Gran. Segons Jean-Christophe Cassard i Philippe Tourault és més aviat el 890 que caldria situar la batalla i la consagració d'Alain el Gran.

Bibliografia

Noël-Yves Tonnerre, Naissance de la Bretagne. Géographie historique et structures sociales de la Bretagne méridionale (Nantais et Vannetais) de la fin du s. VIIIe à la fin du s. XIIe, Presses de l'Université d'Angers, Angers, 1994, ISBN 2-903075-58-1.

C.A Picquenard, Alain le Grand et les anciennes Chroniques, Bulletin de la Société archéologique du Finistère, 1907.

André Chédeville & Hubert Guillotel, La Bretagne des saints et des rois Ve-Xe siècle, Editions Ouest France, 1984, ISBN 2-85882-613-7.

Arthur de La Borderie, Histoire de Bretagne: Tome deuxième Réédition Joseph Floch Imprimeur Éditeur à Mayenne (1975).Alain et Judicaël 877-888 pàgs. 323-330 & Règne d'Alain le Grand 888-907 pàgs. 331-346.

Enllaços externs

Alan el Gran - La Batalla de Questembert

[1] Genealogia de Sant Aubí d'Angers^{[Enllaç no actiu]}

[2] Annals de Metz, any 890: Existia en aquest temps entre Alan i Judicael ducs dels bretons una greu discussió sobre el repartiment del regne. Els pagans [normands] havent trobat als bretons en aquesta divisió, combatent cadascun de manera separada per al seu compte i no dins d'un general esforç, i negant-se un l'altre el socors com si la victòria hagués de pertànyer a cadascun i no a tots, van patir greus fracassos; van ser degollats de tots els costats i totes les seves possessions conquerides fins al riu Blavet. Llavors finalment veient com de funesta els havia estat la seva discòrdia i quant havien augmentat les forces dels seus enemics, es van unir mútuament per enviats, van acordar el temps i el lloc de reunió i es van reunir per fer la guerra amb les seves forces comunes. Judicael que era més jove i estava més desitjós de destacar el seu nom, sense esperar Alan va comprometre els combat amb els seus companys, va matar molts milers d'enemics, va forçar la resta a refugiar-se en un cert cantó on els va perseguit imprudentment més lluny que no hauria degut, i llavors va ser mort per ells, no sabent que és bo vèncer però no d'anar més lluny de la victòria, ja que la desesperació s'ha de témer. Llavors Alan, havent reunit tota Bretanya, va fer vot que si per la gràcia divina, aconseguís vèncer els seus enemics, consagraria a Roma, a Déu i a Sant Pere la desena part de tots els seus béns. Tots els bretons van fer igualment aquest vot, i es van avançar cap al combat i havent vingut a les mans, va fer una tan gran matança dels enemics que dels quinze mil que eren abans a penes 4.000 van poder tornar a les seves naus

[3] Cartulari de Redon Cartre CCLXXVIII del 30 de novembre de 909

[4] Cartulari de Redon Carta CCLXXIX del 27 de novembre de 910

[5] Cartulari de Redo. Carta CCLXXVI del 25 d'octubre del 913

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]