Vés al contingut

volo

De Viccionari
Potser volíeu: Voló

Català

[modifica]

Verb

[modifica]

volo

  1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de volar.
  2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb volar.
  3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb volar.

Llatí

[modifica]
  • Pronúncia(i): /ˈwɔ.loː/
  • Etimologia: Verb-1: del protoitàlic *welō, de l'arrel protoindoeuropea *welh2- («desitjar»). Verb-2: de l'arrel protoindoeuropea *weǵʰ- («girar, voltar»).

Verb

[modifica]

volō ‎(1a present?), vīs ‎(2a present), velle ‎(infinitiu), voluī ‎(perfet)

  1. voler, jo vull, desitjar
    Volo te esse bonum.
    Vull que siguis bo.
  2. voler, estimar
    Numquid me vis?
    Ja no m'estimes?
  3. significar, voler dir
    Quid tibi vis?
    Per què vens?

Derivats

[modifica]

volo m. ‎(genitiu volonis)

  1. esclau voluntari

Declinació

[modifica]
3a declinació -, -is (tema cons.)
Cas Singular Plural
Nominatiu volo volonēs
Vocatiu volo volonēs
Acusatiu volonem volonēs
Genitiu volonis volonum
Datiu volonī volonibus
Ablatiu volone volonibus


Verb

[modifica]

volō ‎(1a present?), volās ‎(2a present), volāre ‎(infinitiu), volāvi ‎(perfet), volātum ‎(supí)

  1. volar, jo volo
    Sine pennis volare haud facil est.
    No és fàcil volar sense plomes.
  2. anar de pressa, córrer
    Fama volat pulsum regnis cessisse paternis Idomenea ducem.
    Corre el rumor que el príncep Idomeneu ha marxat, expulsat del regne dels seus pares.
  3. desaparèixer
    Verba volant.
    Les paraules desapareixen.

Vegeu també

[modifica]
  • Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.137-138