Vés al contingut

Tocari

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de llenguaTocari

Modifica el valor a Wikidata
Tipusfamília lingüística i llengua morta Modifica el valor a Wikidata
Ús
Autòcton dela conca del Tarim (Àsia central)
Classificació lingüística
llengua humana
llengües indoeuropees Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet tokhari Modifica el valor a Wikidata
Codis
Glottologtokh1241 Modifica el valor a Wikidata
Escrit en tocari

El tocari[1] o tokhari[2] (del grec Τόχαροι Tókharoi, nom dels tocaris) és una llengua pertanyent a l'antiga branca de l'oest de l'actual Xina de la família indoeuropea.[3] Es conserven poques evidències materials d'aquests idiomes ja extints. La major part són documents administratius escrits amb un sistema sil·làbic propi.[4]

El conjunt de llengües tokhàries formen la branca més desconeguda de les llengües indoeuropees. Els experts coincideixen a pensar que està formada per dos idiomes mútuament inintel·ligibles, tocari A (turfani, arsi o tocari oriental) i tocari B (kutxeu o tocari occidental). Aquestes llengües es parlaren aproximadament entre els segles vi i viii, abans que s'extingissin en assimilar-se els seus parlants amb les tribus uigurs.[5]

Ambdues llengües es van parlar a la conca del Tarim, a l'Àsia central, on avui hi ha la província xinesa de Xinjiang, i al desert de Lop Nor. El nom prové dels tocaris (en grec: Τόχαροι, "Tókharoi") i el terme Tokharistan normalment fa referència a la Bàctria del primer mil·lenni. Un text turquès es refereix al llenguatge turfani (tocari A) com a twqry. La seva interpretació és difícil, però F. W. K. Müller l'ha associat amb el nom dels tókharoi de Bàctria.[6]

Comparteix trets amb les llengües romàniques, cèltiques i indoàries, si bé presenta innovacions que l'allunyen de tots els altres idiomes de la família, com la declinació en nou casos.[7]

El descobriment d'aquesta família lingüística a principis del segle xx va contradir la idea anteriorment prevalent d'una divisió est-oest de la família lingüística indoeuropea a la isoglossa centum-satem.[8] En conseqüència, l'estudi d'aquesta família lingüística cobrà un nou interès. Identificant erròniament els autors amb el poble Tokharoi de l'antiga Bàctria (Tokharistan), els primers autors van anomenar aquestes llengües «tocarianes». Aquesta denominació s'ha mantingut, si bé s'han proposat termes alternatius com agneà i kutxeà com a substitució.[9]

Referències

[modifica]
  1. «Diccionari normatiu valencià». [Consulta: 29 octubre 2024].
  2. «tokhari | enciclopedia.cat». [Consulta: 29 octubre 2024].
  3. Adams, Douglas Q. (1988), Tocharian historical phonology and morphology, New Haven, CT: American Oriental Society, ISBN 978-0-940490-71-0.
  4. Diringer, David. Alphabet A Key To The History Of Mankind (en anglès). Londres: Hutchinson's Scientific and Technical Publications, 1948, p. 347–348. 
  5. Mallory, J. P. «Bronze Age Languages of the Tarim Basin». Expedition, 52 (3), 2010, pàg. 44–53. Arxivat de l'original el 2021-01-09 [Consulta: 24 maig 2022].
  6. Mair, Victor. «Language Log » “Tocharian C” Again: The Plot Thickens and the Mystery Deepens» (en anglès). Language Log, 25-09-2019. [Consulta: 24 maig 2022].
  7. Kim, Ronald I. «One hundred years of re-reconstruction: Hittite, Tocharian, and the continuing revision of Proto-Indo-European». Elisabeth Rieken (ed.), 100 Jahre Entzifferung des Hethitischen: Morphosyntaktische Kategorien in Sprachgeschichte und Forschung. Akten der Arbeitstagung der Indogermanischen Gesellschaft vom 21. bis 23. September 2015 in Marburg. Wiesbaden: Reichert., 01-01-2018.
  8. Deuel, Leon. Testaments of time; the search for lost manuscripts and records (en anglès). Baltimore: Penguin Books Inc., 1970. 
  9. Renfrew, Colin. Archaeology and language : the puzzle of Indo-European origins. 1st North American pbk. ed. Nova York: Cambridge University Press, 1990. ISBN 0-521-38675-6.