Partit Integrista
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | partit polític  |
| Ideologia | tradicionalisme |
| Història | |
| Creació | 1888 |
| Fundador | Ramón Nocedal y Romea |
| Data de dissolució o abolició | 1932 |
El Partit Integrista[1] o Partit Catòlic Nacional[2][3][4][5] va ser un partit polític de caràcter reaccionari fundat en 1888[6] per Ramón Nocedal després de l'escissió de la branca de l'integrisme del Partit Carlista, per considerar que el pretendent Carles VII sostenia una actitud conciliadora amb el liberalisme.[7][8] Durant la Segona República, en 1932, va tornar al si del carlisme, unint-se a la Comunió Tradicionalista dirigida per Alfons Carles de Borbó.[2][9]
El seu mitjà de difusió va ser el periòdic El Siglo Futuro,[10][8] des del qual Ramón Nocedal acusà el pretendent Don Carles de «trair les essències del Carlisme».[11] El partit s'oposava al parlamentarisme i, segons Ramón Nocedal, «no és [era] un partit com els altres, no aspirem a ser ministres».[3] L'integrisme va ser descrit com «una mena de fanatisme polític, que no admetia coalicions ni concessions partidistes».[3] El seu programa es va estructurar entorn de l'anomenat «Manifest de Burgos».[12][13] Inspirant la seva doctrina en el Syllabus del papa Pius IX, en 1902 van publicar un escrit en el qual van afirmar: «Volem la unitat catòlica amb totes les seves conseqüències... Tenim per aborrecibles la llibertat de consciència, la llibertat dels cultes... Volem lluitar contra el liberalisme, el progrés i la civilització moderna».[14]
La formació va tenir un important bastió en la localitat guipuscoana d'Azpeitia.[15] Després de la mort de Nocedal en 1907, el lideratge va recaure en Juan Olazábal Ramery.[15] A les províncies basques, ja al segle xx, també foren membres del partit polítics com José Salazar, José María González de Echavarri, Antonio María Murua Rodríguez, José María Juaristi, Antonio Aldama y Mendívil, José Sánchez Marco, Manuel Senante y Martínez[16] o Ladislao Zavala Echaide.[17]
El 1906 es va produir la reconciliació entre carlins i integristes, manifestada en una abraçada entre Ramon Nocedal i Juan Vázquez de Mella a Tafalla. Amb ella van desaparèixer, segons el prevere català integrista Gaietà Soler, els recels que sobre la doctrina carlista podia haver tingut l'integrisme.[18]
El Partit Integrista a Catalunya
[modifica]A Catalunya, la seva figura emblemàtica fou el sacerdot Fèlix Sardà i Salvany, director de La Revista Popular (1871- 1916) i autor de l'obra El Liberalisme és pecat.[19]
Poc abans de l'escissió integrista, els catalans Jacint de Macià, director d'El Semanario de Figueras; Francesc de Paula Oller, director d'El Semanario de Tortosa i Lo Crit de la Patria; Hilari del Corral, director d'El Integrista; Josep de Palau i d'Huguet, director de Dogma y Razón; Marià de Rocafiguera, director d'El Norte Catalán; i Joan Santiago Griñó, director del Diario de Lérida, van enviar una súplica a Carles de Borbó i Àustria-Este perquè restablís la unitat dels carlins reafirmant la Unitat catòlica d'Espanya «amb totes les seves conseqüències d'efectiva coerció», tal com havia estat aplicada pel seu avantpassat el rei Felip II.[20]
Finalment signaren el «Manifest de Burgos» 11 periòdics catalans (dels 24 totals): Lo Crit de la Patria, el Diario de Cataluña, el Diario de Lérida, Dogma y Razón, El Eco de Queralt, El Integrista, Lo Mestre Titas, El Norte Catalán, el Semanario de Figueras, el Semanario de La Bisbal i La Verdad.[13] Totes aquestes publicacions, a més del Semanario de Tortosa, foren expulsades del carlisme.[21] Encara que al principi El Correo Catalán, dirigit per Lluís Maria de Llauder, havia format part del corrent integrista d'El Siglo Futuro, el 1888 va romandre lleial a Don Carles. Per a contrarestar la influència d'El Correo Catalán, els integristes van fundar el Diario de Cataluña, del qual va ser el primer director Jacint de Macià.[19]
Entre els integristes catalans, van destacar bona part dels qui havien format part de la Diputació de Catalunya carlina durant la Tercera Guerra, com Joan Mestre i Tudela (qui n'havia estat president de facto), Joaquim de Rocafiguera, Josep de Macià i Lluís de Cuenca i de Pessino, qui esdevindria el primer president de la Junta integrista de Catalunya.[22]
El novembre de 1888 els integristes van fundar a Barcelona el Círcol Sant Jordi, el qual, segons va manifestar Josep de Palau i d'Huguet al Diario de Cataluña, es constituïa per a renyir les batalles del Senyor, congregant tots els qui anhelaven combatre per la integritat i puresa de les tradicions pàtries, que al Principat de Catalunya es trobava establerta en els venerats furs. Segons Palau i d'Huguet, la defensa de les sàvies doctrines contingudes en els mateixos en seria la base de la seva propaganda, tot manifestant que el círcol integrista defensaria «la Unitat Catòlica amb sanció coercitiva, l'indomable i respectuós poder de les Corts Catalanes i les immunitats dels patricis».[23]
També foren representants importants de la branca catalana del partit Joaquim Coll i Astrell (director del Diario Catalán, substitut del Diario de Cataluña), i Marià de Rocafiguera, director d'El Norte Catalán. L'any 1906 els integristes es van reconciliar amb els carlins per a fer front conjuntament als projectes anticlericals del govern[24] i s'adheriren a la Solidaritat Catalana en favor de l'autonomia de Catalunya, fins a la dissolució de la coalició el 1909 arran de la Setmana Tràgica. Amb aquesta coalició fou escollit senador l'integrista lleidatà Marià Gomar de las Infantas.
El 1907 el vigatà Rocafiguera va esdevindre cap regional a Catalunya del Partit Integrista, el qual a Vic, recolzat pels sectors ciutadans, civils i eclesiàstics més antiliberals, va tindre presència pública i regidors municipals.[25]
Referències
[modifica]- ↑ Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, Partit Integrista
- ↑ 2,0 2,1 Clemente, 1999, p. 21.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Fernández Sarasola, 2009, p. 153.
- ↑ Andrés-Gallego, 1975, p. 26-34 «Génesis del Partido Integrista»
- ↑ Andrés-Gallego, 1998, p. 181-182 «La situació organitzativa no era millor en el Partit Integrista, que s'havia separat del carlisme en 1888 per considerar que Carles VII no era suficientment tradicionalista. (...) De vegades, de fet, es van denominar Partit Catòlic Nacional»
- ↑ Rodríguez Jiménez, 1993, p. 51. «Naixia així l'integrisme, convertit a partir de 1888 en partit Catòlic Nacional, el qual va emetre el 27 de juny de 1889 el «Manifest integrista tradicionalista».
- ↑ Clemente, 1999, p. 20.
- ↑ 8,0 8,1 Andrés-Gallego, 1982, p. 141.
- ↑ Lamamié de Clairac, 1991, p. 158.
- ↑ Fernández Sarasola, 2009, p. 152.
- ↑ Rodríguez Jiménez, 1993, p. 51.
- ↑ Urrutia León, 2002, p. 130.
- ↑ 13,0 13,1 «Manifestación de la prensa tradicionalista - Dios, patria, rey». El Siglo Futuro [Madrid], 4.036, 22-08-1888. ISSN: 1130-8494.
- ↑ Figueroa Pérez, 2001, p. 47.
- ↑ 15,0 15,1 Rubio Pobes, de la Granja i de Pablo, 2011.
- ↑ Hoz et al., 1992, p. 130-135.
- ↑ Cillán Apalategui, 1977, p. 127.
- ↑ Soler, Gaietà. La Solidaridad catalana y la conciencia católica. Imprenta de Fidel Giró, 1907, p. 30.
- ↑ 19,0 19,1 Molas, Isidre. Diccionari dels partits polítics de Catalunya: segle XX. Enciclopèdia Catalana, S.A., 2000, p. 194. ISBN 84-412-0466-7.
- ↑ «Pues este otro de nuestro querido compañero el "Diario de Sevilla" tampoco tiene vuelta de hoja». El Siglo Futuro, 07-10-1889, pàg. 2.
- ↑ Canal i Morell, Jordi. Banderas blancas, boinas rojas: una historia política del carlismo, 1876-1939. Marcial Pons Historia, 2006, p. 82. ISBN 84-96467-34-1.
- ↑ Ferrer i Dalmau, Melchor. Historia del tradicionalismo español, Vol. XXVI. Sevilla: Editorial Católica Española S.A., 1959, p. 74.
- ↑ Carrera i Pujal, Jaume. Historia política de Cataluña en el siglo XIX (De la restauración al desastre colonial). Bosch, 1958, p. 72.
- ↑ Viladevall, Antonio. La voluntad nacional en frente del jacobinismo afrancesado de Romanones y Canalejas. Barcelona: Imprenta Moderna de Guinart y Pujolar, 1907, p. 188.[Enllaç no actiu]
- ↑ Tornafoch, Xavier. Catalanisme, carlisme i republicanisme a Vic (1899-1909): modernització política i lluites socials. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, p. 74. ISBN 84-8415-420-3.
Bibliografia
[modifica]- Andrés-Gallego, José. La política religiosa en España 1889-1913. Editora Nacional, 1975. ISBN 84-276-1247-8.
- Andrés-Gallego, José. Historia general de España y América. Ediciones Rialp, 1982. ISBN 9788432121135.[Enllaç no actiu]
- Andrés-Gallego, José. Un 98 distinto (Restauración, Desastre, Regeneracionismo). Madrid: Ediciones Encuentro, 1998.
- Cillán Apalategui, Antonio «Elecciones a diputados provinciales en Guipúzcoa en año 1911». Historia 16, Año 22, extra 2, 4-1977, pàg. 121-127.
- Clemente, José Carlos. Seis estudios sobre el carlismo. Huerga Y Fierro Editores, 1999. ISBN 9788483741528.
- Fernández Sarasola, Ignacio. Los partidos políticos en el pensamiento español: de la Ilustración a nuestros días. Marcial Pons Historia, 2009. ISBN 9788496467958.
- Figueroa Pérez, José Antonio. Del nacionalismo al exilio interior: el contraste de la experiencia modernista en Cataluña y los Andes americanos. Convenio Andrés Bello, 2001. ISBN 9789586980715.
- Hoz, Santiago de la; Montón, Francisco Javier; Ruzafa, Rafael; Pérez Pérez, José Antonio «Características y evolución de las élites en el País Vasco (1898-1923)». Historia Contemporánea. Universitat del País Basc, 8, 1992, pàg. 107-142. Arxivat de l'original el 2016-03-05 [Consulta: 8 novembre 2015].
- Lamamié de Clairac, Ignacio. Recuerdos de la guerra: España 1936-1939 : vividos y relatados por los autores. Universidad Iberoamericana, 1991. ISBN 9688590312.
- Rodríguez Jiménez, José Luis «Los orígenes del pensamiento reaccionario español». Boletín de la Real Academia de la Historia. Real Academia de la Historia, 190, 1, 1993, pàg. 31-120. ISSN: 0034-0626.
- Rubio Pobes, Coro; de la Granja, José Luis; de Pablo, Santiago. Breve historia de Euskadi: De los fueros a la autonomía. Penguin Random House Grupo Editorial España, 2011. ISBN 9788499920399.
- Urrutia León, Manuel María «Una..."mano" firme contra el antisemitismo - Unamuno en 1893». Cuaderno gris, 6, 2002, pàg. 129-170. ISSN: 0213-6872.
