El vencedor final fou el canadencRyder Hesjedal (Garmin-Barracuda), per tan sols 16 segons sobre el catalàJoaquim Rodríguez (Team Katusha), la quarta menor diferència en la història d'aquesta centenària cursa[1] i menor des que Eddy Merckx va vèncer Gianbattista Baronchelli per tan sols 12 segons el 1974.[2] La victòria l'aconseguí en retallar els 31 segons que disposava Rodríguez sobre ell al començament de la darrera etapa, una contrarellotge pels carrers de Milà. Joaquim Rodríguez a banda de liderar la cursa durant 10 dies i guanyar dues etapes, aconseguí el mallot vermell dels punts.[3] El tercer classificat fou el belgaThomas de Gendt (Vacansoleil-DCM). Des de 1995 no finalitzava el Giro sense cap italià al podi.[3]
Per primera vegada en els més de 100 anys d'història, el Giro comença a Escandinàvia, en concret amb un pròleg a Herning, Dinamarca, i posteriorment dues etapes més per terres daneses. Tot seguit la cursa es trasllada a Itàlia per disputar una contrarellotge per equips a Verona. A partir d'aquest moment la cursa va alternant etapes planes, trencacames i de mitja muntanya a un ritme ascendent quant a la dificultat d'aquestes.[4] A partir de la 14a etapa la cursa entra en les etapes decisives, amb cinc etapes d'alta muntanya, la darrera de les quals és la reina de la present edició amb el pas pel Mortirolo i final al cim del pas de l'Stelvio i quasi sis mil metres de desnivell acumulat.[5] Una contrarellotge individual pels carrers de Milà servirà per tancar la cursa.[6][7][8][9][10]
Aquesta edició es presenta més oberta que les anteriors[14] després que el vencedor inicial del 2011, Alberto Contador, fos sancionat amb dos anys el 6 de febrer per dopatge durant la disputa del Tour de França de 2010 i no pugui prendre la sortida. Tres vencedors de la cursa prendran la sortida: Michele Scarponi, vencedor final del 2011 després de la desqualificació de Contador, el qual anuncià la seva voluntat de guanyar el Giro a la carretera i no pas per la suspensió d'un altre ciclista.[15] Scarponi compartirà equip, el Lampre-ISD, amb el vencedor del 2004, Damiano Cunego. El tercer vencedor del Giro és Ivan Basso, que guanyà la cursa rosa el 2006 i 2010, el qual anuncià el 13 de novembre de 2011 que aspirava a guanyar una tercera edició.[16]
La cursa va començar amb una breu contrarellotge individual pels carrers de Herning de 8,7 km, relativament plana, amb sols 12 metres de desnivell entre el punt més alt i més baix de l'etapa.[21] Malgrat això era considerada com una contrarellotge tècnica per la naturalesa del recorregut, amb diversos girs de noranta graus i llambordes en diversos trams d'aquesta.[22][23]
Etapa bàsicament plana, que partint de Herning es dirigeix cap a Søndervig, a la riba del mar del Nord, on hi ha el Traguardo Volante del dia. D'allà se segueix la costa fins a l'altura de Lemvig, on es gira cap a l'interior, es passa l'única cota de 4a categoria de la jornada i s'inicia el descens fins a tornar a la ciutat de Herning, on es fa un petit circuit pels carrers de la ciutat.[25]
Etapa marcada per l'escapada de tres ciclistes: Alfredo Balloni (Farnese Vini-Selle Italia), Olivier Kaisen (Lotto-Belisol) i Miguel Ángel Rubiano (Androni Giocattoli-Venezuela).[26] Arribaren a tenir més de tretze minuts sobre el grup principal quan sols s'havia disputat una quarta part de l'etapa,[27] però els interessos dels equips dels esprintadors i del líder van propiciar que l'escapada veiés reduït progressivament el seu marge fins a ser neutralitzats a manca de 40 km. Balloni, en ser el primer a passar per la cota de muntanya del dia, es fa amb el mallot de líder de la muntanya. Poc després de la neutralització Lars Bak (Lotto-Belisol) s'escapa en solitari durant uns quants quilòmetres, però és agafat a manca de 17 km. En el circuit final no es permet l'escapada de ningú, però el líder, Taylor Phinney, pateix una caiguda i una posterior avaria que el fa despenjar del grup quan sols manquen 8 km, però amb l'ajuda de l'equip es reintegra al grup principal. Per davant es prepara l'esprint massiu, però una caiguda en el darrer gir fa que es redueixi el nombre de ciclistes que es disputin la victòria, sent aquesta finalment per Mark Cavendish (Team Sky). Phinney manté el lideratge, mentre Cavendish aconsegueix el mallot dels punts.[28][29]
Lars Bak (Lotto-Belisol) atacant per segon dia consecutiu, durant la tercera etapa, però no pogué obrir prou espai i fou capturat abans de l'arribada.
Darrera etapa per terres daneses, novament plana i amb una sola dificultat muntanyosa de quarta categoria, la cota d'Ejer Bavnehøj (159 m). En aquesta ocasió l'etapa discorre pels voltants de la ciutat d'Horsens i la costa del mar Bàltic. En els darrers quilòmetres es fan tres voltes a un circuit pels carrers d'Horsens.[30]
La tercera etapa va ser dedicada al belga Wouter Weylandt, vencedor de la tercera etapa de l'edició del 2010[31] a Middelburg, Països Baixos, i mort en el descens del Passo del Bocco durant la tercera etapa del 2011.[32] Una breu cerimònia, encapçalada pels seus ex-companys d'equip, es va dur a terme abans d'iniciar l'etapa a Horsens. Aquesta cerimònia també va servir per homenatjar d'alcalde de Horsens, Jan Trøjborg, mort el dia anterior d'un atac de cor.[33]
Ciclistes de l'equi Garmin-Barracuda durant l'etapa. La seva victòria va permetre situar a Ramūnas Navardauskas com el primer lituà a vestir el mallot rosa.
La primera etapa en territori italià, després de les tres etapes a Dinamarca i el primer dia de descans, és una contrarellotge per equips pels voltants de la ciutat de Verona. L'etapa és bàsicament plana, sense cap dificultat puntuable, però entre el km 9 i el 12,7 els ciclistes hauran de superar quasi 100 metres de desnivell.[36]
Etapa completament plana tot seguint la Via Emília,[40] una calçada romana, fins a la costa de l'Adriàtic i sols una petita cota de quarta categoria, a manca de 35 km.[41]
Primera etapa de mitja muntanya de la present edició del Giro, amb els primers ports superiors als de quarta categoria. L'etapa consta d'un port de segona i tres de tercera, el darrer d'ells a 35 km de l'arriba. A banda d'aquests ports puntuables en els darrers 50 km els ciclistes hauran de superar nombrosos murs no puntuables amb rampes superiors als 10%. Els darrers 10 km són plans.[45]
L'etapa està marcada per una nombrosa escapada de quinze ciclistes, en què sols el Team Katusha està representat per dos corredors.[46] Quatre dels quinze corredors es depengen del grup ben aviat, entre ells el líder de la muntanya Alfredo Balloni (Farnese Vini-Selle Italia), quedant Luke Roberts (Team Saxo Bank) com el millor classificat entre els escapats.[42] El Liquigas-Cannondale, en no tenir representació a l'escapada, va conduir el gran grup per tal de reduir les diferències que van arribar a ser de quasi nou minuts abans del primer port del dia.[46]
Michał Gołaś (Omega Pharma-Quick Step) passà el primer per la primera cota, mentre Miguel Ángel Rubiano (Androni Giocattoli-Venezuela) ho feia en les tres restants, per passar a liderar la classificació de la muntanya.[47] En el descens del Passo de la Cappella Pablo Lastras (Movistar Team), que anava entre els escapats, pateix una caiguda i es veu obligat a abandonar.[48] Al pas per Montegranaro Rubiano va decidir marxar en solitari, ampliant a poc a poc les diferències respecte als seus companys d'escapada. Rubiano es presentà en solitari a l'arribada a Porto Sant'Elpidio, amb 70 segons d'avantatge sobre un grup encapçalat per Adriano MaloriLampre-ISD i Michał Gołaś. El gran grup arribà a 41" més tard que aquest grup, temps suficient perquè Malori es fes amb el liderat.[49]
Nova etapa de mitja muntanya i primera arribada en alt de la present edició, a Rocca di Cambio, després d'una ascensió final de 19,1 km al 3,9% de mitjana que comença en passar la població de L'Aquila. Anteriorment els ciclistes han de superar un port de tercera categoria al km. 101 d'etapa.[50]
Nova etapa de mitja muntanya, amb final un terreny amb nombroses pujades i baixes però sols dos ports puntuables, un de quarta categoria al km 65,5 i un de segona al km 224,6, a sols 4 km per a l'arribada al Llac Laceno.[54]
Amador i Marczyński van deixar els seus companys després del pas per l'esprint de San Giorgio del Sannio, quan l'avantatge s'havia reduït als quatre minuts. Amb el Garmin-Barracuda, l'Astana Qazaqstan Team i el Colnago-CSF Inox comandant el gran grup les diferències es van reduir de manera ostensible, fins a ser capturats a manca de 17 km per a l'arribada.[55] El fort ritme imposat per l'Astana provocà nombrosos problemes entre alguns ciclistes, com ara el vencedor de la sisena etapa, Miguel Ángel Rubiano (Androni Giocattoli-Venezuela). A manca de 6,8 km Domenico Pozzovivo (Colnago-CSF Inox) atacà veient que no hi havia cap moviment entre els favorits, agafant ràpidament 30 segons sobre el gran grup. Tot seguit fou Beñat Intxausti (Movistar Team) el que sortí en la seva caça, sense que arribés a temps per capturar-lo. Pozzovivo s'imposà en solitari amb 23" sobre Intxausti i 27" sobre Joaquim Rodríguez (Team Katusha). El Purito gràcies a aquesta tercera posició aconseguí 8" de bonificació que li serviren per passar a la segona posició en la classificació general, a sols 9" de Ryder Hesjedal (Garmin-Barracuda.[57][58]
Després de tres etapes de mitja muntanya arriba una etapa totalment plana, sense cap dificultat muntanyosa puntuable, pensada pel lluïment dels esprintadors, però amb alguna petita rampa en els darrers quilòmetres. L'etapa discorre en direcció nord, després que en l'anterior etapa s'arribés al punt més meridional de la present edició.[59][60]
Només sortir de San Giorgio del Sannio es forma l'escapada del dia, integrada per Brian Bulgac (Lotto-Belisol), Martijn Keizer (Vacansoleil-DCM i Pierre Cazaux (Euskaltel–Euskadi.[61] Els escapats en cap moment suposen cap amenaça per a l'arribada a l'esprint, ja que no passaren dels quatre minuts de diferència respecte al gran grup.[62] Amb el Team Jayco AlUla al capdavant del pilot la diferència es reduí notablement, sent de tan sols un minut a manca de 35 quilòmetres. Keizer, quan faltaven 17 quilòmetres, fou el darrer en ser capturat.[62]
Els petits turons als afores de Frosinone provoquen alguns atacs per part d'alguns ciclistes, entre ells Joaquim Rodríguez (Team Katusha), segon a la general.[63] Cap d'aquests atacs fructificà i la victòria es decidí en un esprint en què no prengueren part alguns dels favorits, afectats per una caiguda en traçar malament la darrera corba. Matthew Goss, Filippo Pozzato o Mark Cavendish foren alguns dels principals afectats. La victòria fou per a Francisco Ventoso (Movistar Team), per davant de Giacomo Nizzolo (RadioShack-Nissan), aconseguint d'aquesta manera la seva segona victòria al Giro d'Itàlia.[64][65]
Etapa qualificada de mitja muntanya, tot i que sols amb una cota puntuable, l'ascensió final a Assís. Aquesta ascensió final es divideix en dues parts separades per un lleuger descens. La primera part té rampes de fins al 15% i una mitjana quasi del 10% durant 1.600 metres, mentre la segona, ja pels carrers d'Assís té una mitjana del 8,5% en 1.200 metres, amb algun tram de pavé i el pas per carrers molt estrets.[66]
Etapa més llarga de la present edició, amb tan sols dues petites dificultats muntanyoses, un port de tercera a manca de 100 km i un de quarta a manca d'11 km per la finalització de l'etapa, que es troba dins un circuit final, de 14,4 km.[71]
Amb el Rabobank ProTeam, Team Sky i Team Katusha encapçalant el pilot, la diferència de l'escapada fluctuà entre els dos i els quatre minuts la major part de l'estona. A manca de 30 km per a l'arribada Boaro atacà els seus companys, marxant en solitari amb uns segons per davant fins que a l'entrada al circuit final és agafat pel pilot principal encapçalat pel Movistar Team.
En l'ascens al coll de Vico es produeixen diferents atacs,[73] però cap d'ells té èxit i finalment s'arriba a la meta agrupats per disputar-se la victòria a l'esprint. Un error en el darrer tomb fa que Mark Cavendish (Team Sky) quedi endarrerit i la victòria finalment sigui per a Roberto Ferrari (Androni Giocattoli-Venezuela), que d'aquesta manera aconsegueix la seva primera victòria al Giro. Cavendish acaba quart, però aconsegueix el mallot vermell dels punts. No hi ha canvis importants a la general.[74][75]
Etapa curta i accidentada per la costa de la Ligúria, amb quatre dificultats muntanyoses, una de quarta dues de tercera i una de segona categoria. El darrer port es troba a sols 11 km per a l'arribada.[76]
Tot i diversos intents d'escapada no serà fins al km 40 quan es formi l'escapada del dia.[77] Primer formada per set ciclistes i posteriorment augmentada a nou, el millor classificat d'ells era el francès Sandy Casar (FDJ-BigMat), situat a quatre minuts del líder Joaquim Rodríguez. L'escapada arribà a tenir una màxima diferència de set minuts a manca de 40 km per a l'arribada.[78] El Team Katusha deixava fer i hagué de ser el Liquigas-Cannondale l'equip que marquès el ritme per intentar reduir una mica la diferència. Entre els escapats es produïren diferents atacs, sent el definitiu el protagonitzat per Lars Bak a manca de 2 km. Casar, líder virtual durant molta estona de l'etapa, arribà en segona posició posició i es col·locà tercer a la general, ja que finalment el grup dels favorits arribà a 3' 23".[79][80]
Etapa en línia més curta de la present edició, amb sols 121 quilòmetres entre Savona i Cervere. Els primers quilòmetres d'etapa tenen tendència ascendent fins al km 32, en què hi ha l'única cota puntuable de la jornada. A partir d'aquell punt un descens i alguns tobogans fins a l'arribada, a Cervere.[81]
L'escapada del dia es formà en els primers quilòmetres i fou protagonitzada per Martijn Keizer (Vacansoleil-DCM) i Francesco Failli (Farnese Vini-Selle Italia). Els escapats tingueren una màxima diferència de cinc minuts i mig, moment a partir del qual el pilot, liderat pel Team Sky i el FDJ-BigMat que volien que l'etapa arribés a l'esprint, la diferència va anar disminuint. Finalment foren neutralitzats a manca de 20 km, moment en què els equips es prepararen per a la disputa de l'esprint.
La primera etapa catalogada d'alta muntanya de la present edició compta a uns primers 137 km totalment plans, per a partir d'aquell punt enllaçar els dos primers ports de primera categoria de la cursa, el Coll de Joux (22,4 km al 5,6%, 1.640 msnm) i el final a l'estació d'esquí de Cervinia (27,0 km al 5,5%, 2.001 msnm).[85] No s'arribava a Cervinia des del 1997, quan Ivan Gotti va prendre el liderat a Pàvel Tonkov.[86] Abans de començar l'etapa es va fer un minut de silenci per les víctimes en l'atemptat en una escola de Bríndisi ocorregut aquell mateix dia.[87]
No hi va haver grans moviments durant la primera hora de cursa, però al voltant del km 60 es formà una escapada integrada per vuit corredors,[88] que tingué un màxim avantatge de més de tretze minuts sobre el grup principal.[89] Per darrere el Liquigas-Cannondale reaccionà imposant un ritme més viu i reduint la diferència als 10' en l'inici a l'ascensió al Coll de Joux. José Rujano (Androni Giocattoli-Veneçuela) i Damiano Cunego (Lampre-ISD) intentaren, sense sort, deixar el gran grup, mentre pel davant Jan Bárta (Team NetApp) coronava el primer el port. En el descens Andrey Amador (Movistar Team) marxà en solitari, començant la darrera ascensió amb mig minut, que poc després amplià fins al minut sobre quatre ciclistes.[88]
Alessandro de Marchi (AG2R La Mondiale) i Bárta deixaren enrere els altres dos companys, per poc després unir-se a Amador al capdavant de l'etapa. Pel darrere el gran grup anava reduint les diferències, sent de 5' a manca de 10 km i 2' 30" a manca de 5 km. De Marchi intentà deixar els seus companys en va, mentre pel darrere Ryder Hesjedal (Garmin-Barracuda) deixava enrere la resta de favorits,[89] sense que Joaquim Rodríguez ho pogués evitar. Els escapats es disputaren la victòria a l'esprint, sent el vencedor Amador, que d'aquesta manera aconseguia la primera victòria d'etapa per a un ciclista de Costa Rica en una gran volta.[90][91] Hesjedal superà Rodríguez per 26 segons i d'aquesta manera recuperava el mallot rosa per tan sols 9 segons.[92][93]
Després de deixar Guillaume Bonnafond, Matteo Rabottini va córrer en solitari el que quedava d'etapa, per guanyar la seva primera etapa al Giro.
Com en l'etapa anterior el recorregut és molt similar, amb uns 70 primers quilòmetres totalment plans, per a partir d'aquell punt s'inicia l'ascensió al primer i més difícil dels quatre ports del dia, el Valico di Valcava, per tot seguit enllaçar, un rere l'altre, tres ports més: la Forcella di Bura, de tercera, Culmine di San Pietro, a 25 km de meta i l'ascensió final a Pian dei Resinelli, ambdós de segona categoria.[94]
La pluja va marcar l'etapa, amb boira en alguns indrets. L'escapada del dia fou instigada per Guillaume Bonnafond (AG2R La Mondiale) i Matteo Rabottini (Farnese Vini-Selle Italia) al km 18.[95] Ben aviat van obrir diferències, sent de nou minuts uns 30 km després. El duet arribà als peus del Valico di Valcava amb un avantatge de vuit minuts.[96]
Al mateix temps que un grup de set ciclistes marxava del grup principal, dominat pel Garmin-Barracuda,[95] Rabottini deixava enrere Bonnafond per quedar sol al capdavant de l'etapa i passar amb quasi cinc minuts d'avantatge sobre els seus perseguidors pel cim del primer port.[96] Poc després el grup de 7 es veia augmentat a 12. A manca de 30 km Rabottini va caure, però sense cap conseqüència[97] i mantenint encara més de dos minuts sobre el grup perseguidor. Per darrere l'Astana Qazaqstan Team va substituir el Garmin-Barracuda i el Liquigas-Cannondale al capdavant del gran grup, augmentant el ritme i fent que aquest quedés reduït a una vintena de ciclistes.[96]
L'escapada del dia encapçalada per Ion Izagirre (Euskaltel–Euskadi). Izagirre atacà a manca de 4 km per aconseguir la seva primera gran victòria en una gran volta.
Després del segon dia descans la cursa torna amb una etapa qualificada de mitja muntanya, tot i que no compta amb cap cota puntuable en tot el recorregut. Amb tot, el recorregut té una certa tendència a anar ascendint, sent el seu punt més elevat l'arribada a Pfalzen. A manca de 4 km per a l'arribada s'inicia una rampa no puntuable de 2 km, amb un desnivell mitjà del 8,6% i trams de fins al 12%. Els dos darrers quilòmetres són plans.[100]
Després d'un primer intent d'escapada sense èxit format per 13 ciclistes es forma una segona escapada formada per deu ciclistes al voltant del quilòmetre 60. Cap dels ciclistes suposa un perill per a la general, puix el millor classificat és José Herrada (Movistar Team), a més de 32 minuts del líder, Joaquim Rodríguez (Team Katusha).[101]
Amb aquestes diferències el grup principal es va prendre amb calma la seva persecució, cosa que va permetre que la diferència arribés a ser de gairebé 13 minuts a manca de tan sols 30 km per a l'arribada.[101]Mathias Frank (BMC Racing Team), Herrada, Alessandro de Marchi (Androni Giocattoli-Venezuela) i Ion Izagirre (Euskaltel–Euskadi) foren els que trencaren les hostilitats entre els escapats, però a manca de 4 km Izagirre aconseguí deixar els seus companys d'escapada per presentar-se amb 16 segons de diferència a la meta de Pfalzen, aconseguint d'aquesta manera la seva primera gran victòria en una gran volta, i segona de la carrera professional. El gran grup va retallar diferències en els darrers quilòmetres i finalment arribaren a menys de nou minuts.[102]
Després de l'ascensió final a Pfalzen el dia anterior, la cursa continua pels Dolomites, amb una etapa d'alta muntanya amb quatre ports puntuables en el recorregut, el passo Valparola (2.197 msnm, 2a categoria, 14,1 km al 5,5%), el passo Duran (1601 msnm, 1a categoria, 12,2 km al 8,1%), la Forcella Staulanza (1766 msnm, 2a categoria, 12,3 km al 6,9%) i el passo Giau (2236 msnm, 1a categoria, 9,9 km al 9,3%), a tan sols 20 km de l'arribada, a Cortina d'Ampezzo, que acollia una etapa per primera vegada des de 1977.[103]
Els escapats, encapçalats per Stef Clement, poc abans de ser neutralitzats.
Etapa totalment descendent, des dels 974 msnm en què es troba la sortida a San Vito di Cadore fins als 45 msnm de l'arribada, a Vedelago. No hi ha cap dificultat muntanyosa puntuable en el seu recorregut i és la darrera oportunitat pels esprintadors, ja que les posteriors etapes són de muntanya i la contrarellotge final.[108]
Els escapats van aconseguir una màxima diferència propera als tres minuts a la fi de la primera hora de cursa,[110] però el Team Sky es posà al capdavant del gran grup per tal de neutralitzar-los i fer que Mark Cavendish puntués a l'esprint intermedi i així ampliar la diferència respecte a Joaquim Rodríguez en la lluita pel mallot dels punts, després que a la fi de l'etapa anterior sols els separés un punt.[111] Cavendish passà el primer per Cesiomaggiore.
Com en altres etapes de muntanya de la present edició l'etapa comença a nivell de mar, a Treviso, per a poc a poc anar-se enfilant cap a les Dolomites i superar el primer dels cinc ports de l'etapa, Sella di Roa, de tercera categoria. Tot seguit els ciclistes han d'afrontar el Passo Manghen (km 123,3; 20,5 km al 7,4%), de primera categoria. Un llarg descens durà els ciclistes a la primera de les dues ascensions a Alpe di Pampeago. En la primera s'arriba fins als 2.006 m, mentre que en la segona es troba la meta a 1740 m. Entremig hauran superat el passo Lavazè, de 2a categoria.[114]
Disset ciclistes en representació de disset equips van formar l'escapada al quilòmetre 20,[115] entre ells el darrer vencedor en aquesta meta, Emanuele Sella (Androni Giocattoli-Venezuela), que el 2008 es presentà a meta amb més de quatre minuts i mig sobre el segon. A més de Sella també hi ha Sandy Casar (FDJ-BigMat), millor classificat a la general a més de 12' del líder.[115] En superar el Passo Manghen l'avantatge era de prop de deu minuts, però el control i el ritme exercit pel Team Katusha, Liquigas-Cannondale i Lampre-ISD van fer que la diferència s'hagués reduït a la meitat en l'esprint intermedi situat a Tesero, just abans de la primera de les ascensions a l'Alpe di Pampeago.
En l'ascensió Casar va demostrar ser dels més forts entre els escapats i marxà en companyia de Stefano Pirazzi (Colnago-CSF Inox) i Thomas Rohregger (RadioShack-Nissan) al capdavant.[116] Rohregger poc després es despenjà, mentre Pirazzi i Casar van passar al capdavant pel cim. En el grup dels favorits Dario Cataldo (Omega Pharma-Quick Step) va saltar, així com Roman Kreuziger (Astana Qazaqstan Team), que s'uniren a Kevin Seeldraeyers i Serge Pauwels, despenjats de l'escapada. Sella s'uní primer a Rohregger i poc després a Casar i Pirazzi, però en afrontar la darrera ascensió novament Casar i Pirazzi marxaren al capdavant en solitari. Mentrestant Kreuziger i Cataldo havien superat Rohregger i Sella, sense que aquests poguessin seguir-los.
Pirazzi va deixar Casar, però poc després fou agafat i superat per Kreuziger, mentre entre el grup dels favorits Scarponi intentava marxar en solitari. No fou fins que a manca de 2,5 km va atacar Ryder Hesjedal (Garmin-Barracuda) quan el grup principal es desintegrà. Kreuziger es presentà en solitari a la línia d'arribada, aconseguint d'aquesta manera la seva primera victòria d'etapa al Giro. Per darrere Hesjedal va recuperar tretze segons respecte al Purito, quedant a tan sols 17" del català, mentre Scarponi ascendia a la quarta posició.[117][118]
El gran grup acostant-se a Aprica, on els ciclistes han de superar el Passo dell'Aprica.
L'etapa reina de la present edició consistí en cinc ports puntuables en els 219 km d'etapa. De sortida els ciclistes han d'afrontar el Passo del Tonale (1.883 msnm, km. 32,9), de segona categoria (15,1 km al 6,1%), per tot seguit enllaçar amb dos ports de tercera categoria, el Passo dell'Aprica (1.173 msnm, km. 78,3), amb 15,9 km al 3,1% de mitjana) i el Teglio (851 msnm, km. 98,1), amb 5,9 km al 8,0%. A partir d'aquest punt i durant 50 km se segueixen carreteres amb contínues pujades i baixades no puntuables fins a arribar a la base del Mortirolo. El Mortirolo (1.718 msnm, km 162,4) torna a la cursa després de no haver-se pujat en l'edició anterior i es fa per una nova vessant. Són 11,4 km al 10,5% i rampes que arriben al 22% en alguns punts.[119] El descens duu la cursa fins a Bormio i l'inici de l'ascensió a la Cima Coppi, el Passo dello Stelvio (2.757 msnm), punt final de l'etapa. Tot i que l'ascensió no té desnivells tan forts com el Mortirolo, l'Stelvio té 22,4 km de llargada al 7%, de mitjana.[120]
Mikel Nieve i Ion Izagirre (Euskaltel–Euskadi) també atacaren i a ells se'ls uní Tanel Kangert (Astana Qazaqstan Team) per acabar formant un sextet perseguidor de Zaugg.[121] Zaugg fou neutralitzat a 30 km de meta, mentre Carrara es despenjava i pel darrere arribava Andrey Amador (Movistar Team), membre de l'escapada inicial. En aquest punt el grup capdavanter tenia un avantatge de quatre minuts sobre un gran grup força reduït, cosa que feia que De Gendt i Cunego fossin virtualment segon i tercer a la general. Un atac de De Gendt sols fou contestat per Cunego i Nieve, però poc després un nou atac el feia marxar en solitari. A 10 km de meta De Gendt augmentà la diferència a cinc minuts sobre un gran grup encapçalat pel Garmin-Barracuda.
Pel darrere el grup es va reduint a mesura es produeixen diferents atacs, alhora que va disminuint la diferència amb els escapats. De Gendt guanya l'etapa, mentre Cunego és segon i Nieve tercer. Scarponi deix enrere els seus principals rivals, però és seguit de prop per Rodríguez, sense que Hesjedal pugui reaccionar. Finalment Rodríguez deix enrere Scarponi i acaba quart, cosa que li dona el liderat en la classificació per punts per un sol punt sobre Mark Cavendish (Team Sky).[122] Hesjedal va acabar 14 segons per darrere de Rodríguez, quedant a 31 segons en la general, mentre De Gendt puja a la quarta posició.[123][124]
Originalment programada sobre una distància de 30,9 km[125] la contrarellotge fou reduïda a 28,2 km el mateix matí de l'etapa per culpa de l'estat del paviment d'un tram del recorregut.[126] El recorregut era totalment pla, amb sols 14 metres de desnivell entre el punt més alt i el més baix de l'etapa.
Entre els que lluitaven per la classificació general Ryder Hesjedal (Garmin-Barracuda) era considerat el favorit per endur-se la maglia rosa final en ser més especialista en la modalitat que no pas Rodríguez.[128]Thomas de Gendt (Vacansoleil-DCM) tenia l'oportunitat de desbancar Michele Scarponi (Lampre-ISD) del tercer lloc, i així fou, en superar-lo per 53" quan sols 27" els separaven a la general.[129] Hesjedal va recuperar el temps perdut respecte a Rodríguez i l'acabà superant per tan sols 16 segons, segellant d'aquesta manera la seva victòria al Giro, i la primera d'un canadenc en una gran volta.[1][2]
Itàlia
Dinamarca
Ryder Hesjedal (Garmin-Barracuda)
Joaquim Rodríguez i Oliver (Katusha)
Thomas De Gendt (Vacansoleil-DCM)
Martijn Keizer (Vacansoleil-DCM)
Rigoberto Urán (Team Sky)
Garmin-Barracuda
Taylor Phinney (USA) 
Geraint Thomas (GBR)
Alex Rasmussen (DEN)
Manuele Boaro (ITA)
Gustav Larsson (SWE)
Ramūnas Navardauskas (LTU)
Brett Lancaster (AUS)
Jesse Sergent (NZL)
Nelson Oliveira (POR)
Ryder Hesjedal (CAN) 
Joaquim Rodríguez (CAT) 
Thomas de Gendt (BEL)
Rigoberto Urán (COL) 
Mikel Nieve (ESP)
Ryder Hesjedal
Mark Cavendish
John Gadret
Matthew Goss
Roman Kreuziger
Andrey Amador
Johann Tschopp
Lars Ytting Bak
Taylor Phinney
Juan José Haedo
Alexander Kristoff
Stef Clement
Michał Gołaś
Robert Hunter
Fränk Schleck
Jesse Sergent
Tomas Vaitkus
Aleksandr Diatxenko
Gustav Larsson
Mallot negre (maglia nera) • 
Intergiro (maglia azzurra) • 