El Giro d'Itàlia de 1972 fou la 55a edició del Giro d'Itàlia i es disputà entre el 21 de maig i l'11 de juny de 1972, amb un recorregut de 3.725 km distribuïts en 20 etapes, tres d'elles dividida en dos sectors. 100 ciclistes hi van prendre part, acabant-lo 69 d'ells. La sortida fou a Venècia, Vèneto, i l'arribada a Milà.
El belga Eddy Merckx tornava a disputar un cop més el Giro d'Itàlia, sent el principal favorit a la victòria final. L'italià Gimondi, el defensor del títol, el suec Pettersson, i el recent vencedor de la Volta a Espanya, José Manuel Fuente eren alguns dels noms que podien fer ombra al ciclista belga.
Fuente fou el primer a demostrar el seu bon estat de forma, en guanyar el primer sector de la 4a etapa, amb final al Blockhaus, amb més d'un minut i mig sobre Miguel María Lasa i dos i mig sobre Merckx, a més d'aconseguir el mallot de líder.[1] En aquella etapa diversos ciclistes arribaren fora de control i foren desqualificats, davant la qual cosa Fuente va fer broma dient que en l'etapa del Stelvio, fins i tot Merckx arribaria fora de control.[2]
En la 7a etapa Merckx va fer un dur atac en la primera ascensió del dia, situada a tan sols 28 quilòmetres de la sortida. El seguiren Pettersson, Fuente i Lazcano, però aquests dos darrers no pogueren aguantar el ritme. A l'arribada a Catanzaro, Merckx i Pettersson arribaren destacats amb més de quatre minuts sobre els immediats perseguidors, amb victòria pel suec i mallot rosa pel belga.[3]
La 12a etapa, composta per dues contrarellotges va ratificar a Merckx com a favorit a la victòria final, deixant a Pettersson a minut i mig a la general, a Fuente a quatre minuts i a Lasa a més de cinc i mig. La 14a etapa, amb ascensió a Sestrieras i arribada a Jafferau va suposar un dur cop per les aspiracions de Fuente, en ser superat per Merckx en l'ascensió final, tot i que els intents de l'espanyol per deixar-lo enrere.[4] Dos dies després Merckx tornava a demostrar ser el més fort de la cursa en guanyar en solitari una nova etapa, alhora que ampliava les diferències a la general.
Amb tot, Fuente va demostrar les seves qualitats com a escalador en la 17a etapa, amb final a l'Stelvio, Cima Coppi de la cursa, en arribar a meta amb més de dos minuts sobre Merckx, i assegurant-se la segona posició a la general i la victòria al Gran Premi de la muntanya per segon any consecutiu.[5] Res va canviar en les etapes que quedaven, aconseguint Eddy Merckx el seu tercer Giro d'Itàlia. Fuente acabà segon i guanyà la muntanya, millorant el millor resultat fet al Giro per un ciclista espanyol fins aleshores, el tercer lloc de 1961. En tercera posició acabà Francisco Galdós, completant un podi plenament estranger per primera vegada en les 55 edicions del Giro disputades fins aleshores i que no es tornaria a repetir fins al 1987.
En aquesta edició del Giro hi van prendre part 10 equips formats per 10 ciclistes cadascun, per formar un pilot amb 100 corredors.
- ↑ «José Manuel Fuente, vencedor y maglia rosa en la cumbre del Block Haus, seguido de Lasa en la etapa y en la clasificación general». La Vanguardia, 25-05-1972. [Consulta: 10 maig 2013].
- ↑ «El belga De Vlaeminck, vencedor de la sexta etapa del Giro de Italia». La Vanguardia, 27-05-1972. [Consulta: 10 maig 2013].
- ↑ «Eddy Merckx, nuevo líder después de la etapa de ayer, ganada por Pettersson». La Vanguardia, 28-05-1972. [Consulta: 10 maig 2013].
- ↑ «Merckx superó a Fuente en 47 segundos en el alto de Bardonecchia». La Vanguardia, 06-06-1972. [Consulta: 10 maig 2013].
- ↑ «José Manuel Fuente sacó más de dos minutos al líder Merckx en la cima del Stelvio». La Vanguardia, 09-06-1972. [Consulta: 10 maig 2013].
- Bergonzi, Pier; Trifari, Elio. Un secolo di passioni - Giro d'Italia 1909-2009, Il libro ufficiale del centenario. Milà: Rizzoli, 2009.
Eddy Merckx (BEL)
José Manuel Fuente (ESP)
Classificació General
Wladimiro Panizza (ITA)
Gösta Pettersson (SWE)
