Frontal d'altar de Cardet
_Altar_frontal_from_Cardet_-_Museu_Nacional_d%27Art_de_Catalunya.jpg) | |
| Tipus | pintura  |
|---|---|
| Creador | Taller de Ribagorça |
| Creació | Segona meitat del segle XIII |
| Mètode de fabricació | Tremp, relleus d'estuc i restes de full metàl·lic colrat sobre fusta |
| Gènere | art sacre |
| Mida | 97 ( ) × 162 ( ) cm |
| Col·lecció | Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona |
| Catalogació | |
| Número d'inventari | 003903-000 |
El Frontal d'altar de Cardet és un frontal d'altar fet pel Taller de Ribagorça i pintat la Segona meitat del segle xiii que actualment forma part de la col·lecció permanent del Museu Nacional d'Art de Catalunya.[1]
Context
[modifica]Catalunya és el lloc d'Europa on s'han conservat més exemples de frontals d'altar pintats dels segles xii i xiii. Els frontals decoraven la part davantera de l'altar, el moble principal de l'espai més sagrat de l'església. Les taules pintades van ser una alternativa als mobles d'orfebreria, únicament assequibles per a les catedrals o els grans monestirs.
Els frontals de Gia i Cardet són els més representatius d'un taller actiu a la Ribagorça de mitjan segle xiii, les obres sorgides del qual incorporen fórmules del primer gòtic: el sentit narratiu de les escenes i la tècnica de la colradura sobre els relleus de guix.
La inscripció de Gia identifica el nom del pintor «IOHANNES» i permet desxifrar una inscripció semblant al frontal de Cardet. Tanmateix, l'anàlisi detallada d'alguns aspectes, com ara l'encaix de les posts i els bastigis, les incisions, els relleus de guix i els recursos pictòrics per donar volum, fan evident que hi ha també diverses maneres de treballar dins un mateix taller.
Descripció
[modifica]El Frontal d'altar de Cardet, juntament amb el de Rigatell, és una de les obres millors i més representatives del taller de Ribagorça, conegut amb aquest nom perquè d'ell provenen un seguit d'obres d'estil i tècnica semblants.
La tècnica es caracteritza per l'ús, als fons i als marcs, de relleus d'estuc, que al seu temps eren recoberts de fines làmines de metall i vernís groc, la colradura, perquè semblessin peces d'orfebreria. El seu estil pictòric és força narratiu i fa servir colors molt vius, que a l'època, amb el daurat que avui s'ha perdut, encara devien ressaltar més. La vistositat d'aquestes obres devia fer que tinguessin una gran demanda, cosa que es dedueix a partir del nombre d'exemplars conservats.
El frontal està presidit per la Mare de Déu amb l'Infant, entronitzats dins una màndorla ametllada voltada del Tetramorf, és a dir, dels quatre éssers simbòlics que proclamen l'Evangeli.
Als compartiments laterals, separats per unes columnetes, es desenvolupen escenes del cicle de la infància de Crist, que comença amb l'Anunciació de l'àngel a Maria i la Visitació d'aquesta darrera a santa Isabel.
Continua amb el Naixement i, rere Josep, l'Anunci als Pastors, escena molt detallista i descriptiva, amb elements de paisatge característics de l'època. Els Mags amb les seves ofrenes, en l'Epifania, s'adrecen a les figures centrals. I al darrer compartiment es representen, aquí també sense cap mena de separació arquitectònica, dues escenes: la Degollació dels Innocents, difícil de reconèixer perquè s'han perdut les llances dels soldats i els nens degollats, i la Fugida a Egipte.[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Fitxa de l'obra 003903-000 al web del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Bibliografia
[modifica]
- DDAA. Museu Nacional d'Art de Catalunya. Florència: MNAC, 2009. ISBN 978-84-8043-198-9.
- Castiñeiras, Manuel; Camps, Jordi. Romanesque art in the MNAC collections. MNAC, 2008. ISBN 978-84-8043-196-5 [Consulta: 3 setembre 2012].
- Museu Nacional D'Art de Catalunya. MNAC, 1 març 2009. ISBN 978-84-8043-200-9 [Consulta: 3 setembre 2012].
- Carbonell, Eduard; Pagès, Montserrat; Camps, Jordi [et al.].. Romanesque Art Guide: Museu Nacional D'Art de Catalunya. Museu Nacional d'Art de Catalunya, 1998 [Consulta: 3 setembre 2012].
- Carbonell, Eduard; Sureda i Pons, Joan. The Medieval Treasures of the Museu Nacional D'Art de Catalunya. Lunwerg, 1997 [Consulta: 3 setembre 2012].
