Viquipèdia

Orquestra de Dones d'Auschwitz

Orquestra femenina formada per presoneres del camp d'Auschwitz

L'Orquestra de dones d'Auschwitz es va formar per ordre de les SS el 1943, durant l'Holocaust, al camp d'extermini d'Auschwitz II-Birkenau a la Polònia ocupada pels alemanys.[1][2] Activa durant dinou mesos —de l'abril de 1943 fins a l'octubre de 1944—, l'orquestra estava formada principalment per joves preses jueves i eslaves, de nacionalitats diverses, que assajaven fins a deu hores al dia per tocar música considerada útil en el funcionament del campament. També van celebrar un concert cada diumenge per a la SS.[3]

Infotaula d'organitzacióOrquestra de Dones d'Auschwitz
Dades
Tipusorquestra de presoners als camps nazis
Damenkapelle
Orchestres féminins (fr) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1943
Data de dissolució o abolició1944 Modifica el valor a Wikidata
Vista del camp d'Auschwitz II-Birkenau
Anita Lasker-Wallfisch, un de les poques dones de l'orquestra que van sobreviure

Un membre de l'orquestra, Fania Fénelon, va publicar les seves experiències com a autobiografia, Sursis pour l'orchestre (1976),[4] que va aparèixer en anglès amb el títol Playing for Time (1977).[5] El llibre va ser la base d'una pel·lícula de televisió del mateix nom el 1980, amb un guió escrit per Arthur Miller.

Formació

modifica

L'orquestra va ser formada a l'abril de 1943 per la SS-Oberaufseherin Maria Mandel, superintendent del camp de dones d'Auschwitz, i pel SS-Hauptsturmfuhrer Franz Hössler, el comandant del camp de dones.[6] Els alemanys volien una eina de propaganda per als visitants i els informatius del camp i una eina per augmentar la moral del campament. Dirigida inicialment per una professora de música polonesa Zofia Czajkowska, l'orquestra va romandre petita fins que les jueves hi van ser admeses el maig de 1943. Els seus membres provenien de molts països, inclosos Àustria, Bèlgica, Txecoslovàquia, França, Alemanya, Grècia, Hongria, Polònia, els Països Baixos, Rússia i Ucraïna.[7][8]

Segons la professora de música Susan Eischeid, l'orquestra tenia vint membres al juny de 1943; el 1944 tenia 42-47 instrumentistes i 3-4 copistes musicals.[8] El seu paper principal era tocar (sovint durant hores i hores en qualsevol condició meteorològica) a la porta del campament de dones quan les colles de treball marxaven i tornaven. També podrien tocar durant la "selecció" i a la infermeria.[9]

Els primers mesos, el conjunt estava format principalment per músiques aficionades, amb una secció de corda, acordions i mandolina; li faltava una secció de baixos. L'orquestra va adquirir els seus instruments i partitures de l'orquestra masculina del campament principal d'Auschwitz. El repertori de l'orquestra era bastant limitat, pel que fa a les partitures disponibles, el coneixement de la directora i els desitjos dels SS. Tocaven sobretot cançons de marxa alemanyes, així com les cançons populars i militars poloneses que Czajkowska coneixia de memòria. Incloïa dues músiques professionals, la violoncel·lista Anita Lasker-Wallfisch i la vocalista/pianista Fania Fénelon, cadascuna de les quals va escriure memòries del seu temps a l'orquestra. Wallfisch, per exemple, va recordar que li havien dit que interpretés el Träumerei de Schumann per a Josef Mengele. També en va formar part Esther Bejarano, que tocava l'acordió i Hilde Grünbaum, alemanya, que tocava el violí.[10]

Directores

modifica

La primera directora de l'orquestra, Zofia Czajkowska, professora de música polonesa, va estar activa des de l'abril de 1943 fins que va ser substituïda per Alma Rosé, violinista jueva austríaca, a l'agost d'aquest mateix any.[11]

Filla d'Arnold Rosé, director de l'Orquestra Filharmònica de Viena, i neboda de Gustav Mahler,[11] Rosé havia estat la directora de la Wiener Walzermädeln, una petita orquestra de Viena, i havia arribat a Auschwitz des del camp d'internament de Drancy a París.[12] Amb l'arribada d'Alma, la banda va experimentar una transformació significativa. El nombre de membres va créixer i s'hi incorporaren, entre d'altres, les músiques professionals Anita Lasker-Wallfisch i Fania Fénelon. L'exigència i el compromís van augmentar i la dedicació i l'esforç de les músiques va tenir com a conseqüència que poguessin oblidar momentàniament on eren i continuar alimentant l'esperança de sobreviure.[13]

El gener de 1944, l'orquestra comptava amb quaranta-set membres, incloses cinc cantants. Rosé va morir sobtadament el 5 d'abril de 1944, possiblement per intoxicació alimentària, després de sopar amb un kapo.[11][14] La tercera directora va ser Sonia Winogradowa, una pianista ucraïnesa.[11][15] Per diverses raons, incloses la reducció del temps d'assaig i la manca d'experiència de Winogradowa, l'actuació de l'orquestra va disminuir. Va deixar d'actuar a l'octubre de 1944.[11]

Trasllat a Bergen-Belsen

modifica

L'1 de novembre de 1944, els membres jueus de l'orquestra de dones van ser evacuats amb un cotxe de bestiar al camp de concentració de Bergen-Belsen, a Alemanya, on no hi havia ni orquestra ni privilegis especials.[16] Tres membres, Lola Kroner, Julie Stroumsa i Else Miller Felnstein, van morir allí.[17] El 18 de gener de 1945, dones no jueves de l'orquestra, incloses diverses poloneses, van ser evacuades al camp de concentració de Ravensbrück.[16] Fénelon va ser entrevistada per la BBC el 15 d'abril de 1945, el dia de l'alliberament de Bergen-Belsen per part de les tropes britàniques, i va cantar La Marsellesa i God Save the King.[18]

Llibres

modifica

La publicació més coneguda sobre l'orquestra és el llibre de memòries de Fania Fénelon, Sursis pour l'orchestre, aparegut a París el 1976[4] i l'any següent a Nova York traduït a l'anglès, amb el títol Playing for Time.[5] Les memòries i la posterior adaptació televisiva van ocupar un lloc important en la divulgació de l'Holocaust. Això va ser una font de frustració per a altres supervivents de l'orquestra, que no estaven d'acord amb el relat de Fénelon, en particular la seva descripció d'Alma Rosé i diverses altres músiques, i la poca consideració per part de Fénelon del vincle i el suport entre elles.[19] Fénelon presenta Rosé com una jueva cruel i disciplinada que s'odiava ella mateixa, que admirava els nazis i hi estava a favor. Una biografia d'Alma Rosé: De Viena a Auschwitz (2000), de Richard Newman i Karen Kirtley, amiga de la família Rosé, en presenta una imatge molt diferent.[12]

Notes

modifica
  1. ↑ Knapp, Gabriele (1996). Das Frauenorchester in Auschwitz: Musikalische Zwangsarbeit und ihre Bewältigung. Hamburg: Von Bockel. ISBN 9783928770712
  2. ↑ Eischeid, Susan (2016). The Truth about Fania Fénelon and the Women's Orchestra of Auschwitz-Birkenau. London: Palgrave Macmillan. pp. 5–6. ISBN 978-3-319-31037-4
  3. ↑ Porter, Cecelia H. (Winter 1999). "Das Frauenorchester in Auschwitz: Musikalische Zwangsarbeit und ihre Bewältigung Gabriele Knapp". Holocaust and Genocide Studies. 13 (3): (467–469), 467. doi:10.1093/hgs/13.3.467.
  4. ↑ 4,0 4,1 Fenelon, Fania (1976). Sursis pour l'orchestre. Paris: Stock. OCLC 480429240.
  5. ↑ 5,0 5,1 Fénelon, Fania, with Marcelle Routier (1997). Playing for Time. New York: Syracuse University Press. ISBN 0-8156-0494-7. First published in English as Fenelon, Fania; Routier, Marcelle (1977). Playing for Time. New York: Berkley Books. ISBN 9780425067567
  6. ↑ Eischeid 2016, p. 5
  7. ↑ "Zofia Czajkowska". Music and the Holocaust. Archived from the original on 11 maig 2019
  8. ↑ 8,0 8,1 Eischeid 2016, p. 6Eischeid 2016, p. 6"
  9. ↑ Music and the Holocaust (lloc web): "El juny de 1943, l'orquestra va començar la seva tasca principal de tocar a la porta del campament per a l'arribada i la sortida dels comandos femenins. Les músiques havien d'arribar d'hora a les seves posicions a l'entrada del campament, per establir-se, i hi restaven fins a tard. Tampoc no van ser alliberades de les tasques normals de treball, ni van ser alliberades de la tasca musical sota la pluja o el mal temps. Com que tenien un nombre molt reduït de peces que estaven equipades per tocar, simplement les repetien una vegada i una altra mentre marxaven les files de dones presoneres, tocant de vegades durant diverses hores. També tocaven per a presoners malalts a la infermeria i, de vegades, se'ls assignava tocar quan arribaven nous transports o durant les seleccions.
  10. ↑ «Muere la superviviente de Auschwitz y activista judío-alemana Esther Bejarano» (en castellà). SWI swissinfo.ch, 10-07-2021. [Consulta: 22 octubre 2024].
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Porter 1999, p. 468.
  12. ↑ 12,0 12,1 Lebrecht, Norman (5 abril 2000). "The true humanity of Alma Rosé". The Daily Telegraph. Archived from the original on 12 maig 2016.
  13. ↑ «Alma Maria Rose» (en anglès). Fundació Mahler, 25-08-2020. [Consulta: 26 febrer 2021].
  14. ↑ Eischeid 2016, p. 8.
  15. ↑ Knapp 1996, p. 75.
  16. ↑ 16,0 16,1 Lagerwey, Mary Deane (1998). Reading Auschwitz. Altamira Press, p. 28. ISBN 0-7619-9187-5
  17. ↑ Knapp 1996, p. 150.
  18. ↑ Anderson, Susan Heller (7 gener 1978). "Memories of a Nazi Camp, Where a Musical Gift Meant Survival". The New York Times.
  19. ↑ Eischeid 2016, p. 3.

Films

modifica
  • Linda Yellen (1980). Playing for Time, Pel·lícula de televisió basada en l'adaptació escènica d'Arthur Miller.
  • Christel Priemer (1992). Esther Bejarano i les dones de l'Orquestra d'Auschwitz.
  • Michel Daeron (2000). Bach en Auschwitz.

Bibliografia

modifica
  • Fania Fénelon i Marcelle Routier. Jugant pel temps. Traduït del francès per Judith Landry. Atheneum New York 1977. ISBN 0-689-10796-X.
  • Fania Fénelon i Marcelle Routier. Suspensió per a l'orquestra. Testimoni recollit per Marcelle Routier. Coedició Stock / Opera Mundi. París 1976. ISBN 0-689-10796-X
  • Esther Bejarano i Birgit Gärtner. Vivim igualment. Esther Bejarano: des de l'orquestra de noies d'Auschwitz fins a l'artista per la pau. Publicat pel Comitè d'Auschwitz a la República Federal d'Alemanya [Vivim no obstant això] e.V. Pahl-Rugenstein Verlag Bonn, 2007. ISBN 3-89144-353-6
  • Esther Bejarano, Em deien Krümel. Jovent jueva en temps de persecució. Publicat pel Comitè d'Auschwitz a la República Federal d'Alemanya, Curio-Verlag Hamburg 1989. ISBN 3-926534-82-6
  • Richard Newman i Karen Kirtley, Alma Rosé. Viena a Auschwitz. Amadeus Press Portland Oregon 2000. ISBN 1-57467-051-4

Anita Lasker-Wallfisch, Hereta la veritat. Una memòria sobre la supervivència i l'holocaust. St. Martin's Press Nova York 2000. ISBN 0-312-20897-9

  • Gabriele Knapp, The Women Orchestra in Auschwitz. El treball forçat musical i com fer-hi front. von Bockel Verlag Hamburg 1996. ISBN 3-928770-71-3
  • Violette Jacquet-Silberstein i Yves Pinguilly, Les sanglots longs des violins...Tenir divuit anys a Auschwitz. Publicat per Edicions Oskarson (Oskar jeunesse) París 2007.Publicat anteriorment amb el títol Els llargs sanglots dels violins de la mort.ISBN 978-2-35000-162-3
  • Jacques Stroumsa. Violinista a Auschwitz. De Salònica a Jerusalem 1913-1967. Traduït de l'alemany per James Stewart Brice. Editat per Erhard Roy Wiehn. Hartung-Gorre Verlag. Konstanz (esmenta Julie Stroumsa)
  • Mirjam Verheijen. La noia de l'acordió: la supervivència de Flora Schrijver a Auschwitz-Birkenau i Bergen-Belsen. Editor Scheffers Utrecht 1994. ISBN 90-5546-011-7
  • Rachela Zelmanowicz Olewski. Aquí està prohibit plorar. Una noia jueva a Polònia anterior a la Segona Guerra Mundial, l'Orquestra de Dones a Auschwitz i Liberation a Bergen-Belsen. Editat per Arie Olewski i la seva germana Jochevet Ritz-Olewski. Basat en el seu testimoni hebreu, enregistrat per Yad-Vashem el 21 de maig de 1984. Publicat a la Open University of Israel 2009. ISBN 978-965-91217-2-4
  • Jean-Jacques Felstein. A l'orquestra d'Auschwitz: el secret de la meva mare. Auzas Éditions Imago Paris 2010. ISBN 978-2-84952-094-9
  • Bruno Giner. Sobreviure i morir en la música als camps nazis. Berg International Publishing 2011. ISBN 978-2-917191-39-2
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Orquestra_de_Dones_d%27Auschwitz&oldid=34139097»