Viquipèdia

Mestre de capella

compositor que dirigia al grup de cantants i instrumentistes responsable de la música sacra dels oficis de les esglésies

El mestre de capella era el director de la capella de música, centre de l'activitat musical durant l'edat mitjana i fins a la fi de l'antic règim. Era el personatge principal i més representatiu de la capella, ja que era el director musical, tant en els assajos com en les funcions, feia els arranjaments necessaris, componia obres noves i també s'encarregava de l'educació dels escolans del cor. Tanmateix, el terme ha evolucionat considerablement en el seu significat en resposta als canvis succeïts dins la professió musical.

A Alemanya el mestre de capella, Kapellmeister, era equivalent al director d'una orquestra privada o petita. La paraula Hofkapellmeister especificava que el Kapellmeister treballava en la cort d'un noble (Hof). Un Konzertmeister era un càrrec una mica inferior.[1]

El càrrec s'estengué als Països Catalans a partir de mitjan segle xvi. La seva missió era la d'ensenyar cada dia el cant litúrgic als canonges i als beneficiats i educar la veu als nens cantors. L'organista depenia del mestre de capella. A partir del segle xvii, sovint tenia l'obligació d'escriure composicions amb motiu de les principals festivitats. El càrrec existia a les principals seus eclesiàstiques i també als monestirs, com al de Montserrat. En la terminologia catalana la denominació ha estat sempre aplicada al director de música sagrada.[2]

Història

modifica

Durant el Renaixement i el Barroc, el Mestre de capella era el músic de més experiència i prestigi, sempre compositor, que formava, gestionava i dirigia al grup de cantaires i instrumentistes, i era el responsable de la música sacra en els oficis de les esglésies, o de la música profana en les festes de la cort. Aquest grup musical, i el lloc on assajaven i rebien classes del mestre, s'anomenava capella, tant si el grup era religiós com si era cortesà, encara que el primer cas era molt més freqüent, sobretot en el Renaixement. En algunes catedrals i palaus, la capella de cantaires podia diferenciar-se de la de ministrers o instrumentistes de vent, que arribava a tenir el seu propi mestre.

Durant l'edat mitjana i el Renaixement l'organització gremial del treball artístic, i la seva posició en la societat, que era la d'artesà, determinaven la vida dels músics: ingressaven de nens, anomenats seises a Espanya, per ser aquest un nombre freqüent de coristes infantils, i quedant des de llavors a disposició del mestre, amb qui vivien. D'ell aprenien cant pla, contrapunt, a tocar un instrument –sovint l'orgue–, i potser composició.

D'adults, la seva carrera era de cantors si no perdien la veu, d'organistes o ministrers si havien adquirit el domini d'instruments, i de mestres de capella si eren els més dotats, capaços de guanyar els concursos que convocaven les esglésies quan hi havia vacants, o de tenir suficient prestigi per a ser reclamats per catedrals i capelles cortesanes.

Gràcies als reglaments escrits d'algunes catedrals, sabem que les obligacions del mestre de capella eren, entre d'altres:

  • les de custòdia de l'espai físic de la capella, el lloc dels assaigs i les classes, de la qual tenia la clau;
  • donar lliçons de les disciplines ja citades no sol als cantaires, sinó també a altres persones lligades a l'església que les volguessin aprendre;
  • reclutar cantors i músics, per garantir el funcionament permanent de la capella musical;
  • en molts casos, allotjar a casa seva els nens cantaires, i ocupar-se de la seva educació general i manutenció;
  • compondre les peces destinades a festes especials, com Nadal o Corpus Christi. L'incompliment de les normes es castigava amb sancions econòmiques, i fins i tot amb l'expulsió.

Sens dubte, les funcions i obligacions dels mestres de capella van anar canviant fins al segle xviii, sent les descrites les que coneixem per al segle xvi a Espanya. També van anar augmentant les oportunitats de fer carrera com a músic sense una vinculació tan directa a les capelles musicals de les esglésies.

L'existència d'importants fons musicals en els arxius d'esglésies i catedrals es deu, principalment, al paper de mecenatge que durant molts segles realitzà l'estament eclesiàstic, en finançar les capelles de música. Aquest mecenatge s'estroncà a partir de la caiguda de l'absolutisme de Ferran VII i l'aprovació de les mesures desamortitzadores de Juan Álvarez Mendizábal, l'any 1833. Aquestes lleis significaren l'anorreament del poder econòmic de l'Església i la progressiva desaparició de les capelles de música, que desapareixeran per decret l'any 1842 i que quedaran reduïdes a la mínima expressió, és a dir: el mestre de capella, dos escolans, l'organista i un salmista.[3]

Exemples famosos

modifica

Els exemples de mestres de capella són molt abundants: pràcticament tots els músics importants del Renaixement i Barroc van ocupar aquest càrrec, freqüentment després de recórrer el camí començant com a nen cantaire. Ordenats cronològicament per data de naixement trobem:

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mestre de capella
  1. ↑ Peter Terrell, ed. Collins German-English English-German dictionary. 2nd edition, pp.356, 405.
  2. ↑ «Mestre de capella». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ La música a la catedral de Girona en la primera meitat del segle XIX, tesi doctoral de Monti Galdon i Arrué
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mestre_de_capella&oldid=26641865»