Mastaba
Una mastaba és una estructura rectangular de murs inclinats i sostre pla que s'utilitzava a l'antic Egipte (Imperi Antic) per enterrar alts dignataris.[1] La paraula «mastaba» prové de l'àrab (maṣṭabaʰ o maṣṭabat), denominació d'un «banc de pedra».[2] L'egiptòleg Auguste Mariette, que va sentir la paraula dels obrers egipcis, la va adoptar.[3]
Les tombes anteriors, recobertes amb un túmul de sorra, no conservaven els cossos durant gaire temps. Des de les primeres dinasties, els faraons i els nobles les feren recobrir amb túmuls de tàpia. L'edifici resultant mesurava entre 3 i 50 metres de llarg i fins a sis d'alt, i s'orientava en sentit nord-sud.
En les tombes menys importants s'utilitzaven teules i pedra. Les mastabes continuaren erigint-se quan els faraons optaren per l'enterrament en piràmides. Les mastabes consisteixen en un pou que desemboca en una cambra funerària i en les estructures de superfície.
A la capella s'hi celebraven els ritus funeraris. Compta amb altres sales adossades. L'entrada mira cap a l'est i és l'evolució d'una porta falsa en forma de nínxol. Aquest nínxol amb el temps es va convertir en una sala independent en forma de L o T invertides o en un conjunt de sales. Les parets es decoraven amb escenes de sacrifici o de la vida quotidiana del difunt.
El serdab és una cambra oberta en el mur de la mastaba en què es col·locava una estàtua de pedra o fusta del difunt. No tenia més obertures que un forat que donava a la capella.
El pou
modificaEl pou s'obria en el sostre de la mastaba i s'introduïa verticalment en la roca amb una amplada d'entre 2,5 i 3 metres fins a una profunditat d'entre 18 i 20 metres. En el fons s'hi feia un corredor horitzontal que portava a la cambra funerària. Un altre tipus no era vertical, sinó que tenia una certa inclinació i naixia sota l'enllosat del pati oriental de la mastaba o sota el pati. Una vegada enterrat el difunt, es tapava el corredor horitzontal i s'obstruïa el pou amb runa.
La cambra funerària s'excavava en la roca i era ampla. El sarcòfag era rectangular i estava treballat en un bloc de pedra calcària, granit rosat o basalt; en aquesta època no sempre es momificaven els cadàvers i, si es feia, no es treien els òrgans interns i el cos se submergia en natró.
De la mastaba a la piràmide: amb el temps, les mastabes van créixer en mida i alçada, i en alguns casos van presentar un segon pis. A començament de la dinastia III d'Egipte (al voltant de 2650 aC) es va introduir la pedra tallada en l'arquitectura i les tombes dels faraons augmentaren notablement la mida. S'atribueix a Imhotep, arquitecte, metge i visir de Djoser, la idea d'ajuntar diverses mastabes una sobre l'altra en el que constituiria la piràmide esglaonada de Djoser, a Saqqara. Un segle més tard, a la piràmide de Meidum, del faraó Snofru, les filades de pedra es van fer de pedra polida, en el que s'anomena «piràmide romboïdal», ja que la inclinació del pendent variava. A començament de la iv dinastia van aparèixer les piràmides pròpiament dites.
Una mastaba moderna
modificaEls artistes romanesos Christo i Jeanne-Claude van construir al llac del Hyde Park de Londres l'obra Barrels and the mastaba, una construcció flotant feta amb 7.506 bidons de petroli de diferents colors.[4]
Referències
modifica
- ↑ «mastaba». Gran Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Mastaba». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
- ↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.67. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 3 desembre 2014].
- ↑ Ribas i Tur, Antoni «L'artista que va somiar amb empaquetar el monument a Colom». Ara, 01-06-2020.
Bibliografia
modifica- «Revelen nous secrets de la tomba d'Imephor, summe sacerdot egipci en temps dels faraons». UAB-Universitat Autònoma de Barcelona, 26-11-2021. [Consulta: 27 maig 2022]. «S’hi han identificat més de 400 blocs de pedra probablement pertanyents a dues mastabes o construccions funeràries, 50 dels quals amb fragments importants d’inscripcions i relleus sobre el sacerdot egipci.»