Josefina Carabias
Josefina Carabias (Arenas de San Pedro, Àvila, 19 de juliol de 1908 - Madrid, 20 de setembre de 1980) va ser una advocada, escriptora, locutora, corresponsal i periodista espanyola.[1] Va ser precursora de la presència femenina en l'àmbit periodístic a Espanya.[2]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Josefina Carabias y Sánchez-Ocaña 19 juliol 1908 Arenas de San Pedro (província d’Àvila) |
| Mort | 20 setembre 1980 (72 anys) Madrid |
| Nacionalitat | espanyola |
| Formació | Universitat Complutense de Madrid |
| Activitat | |
| Ocupació | advocada, escriptora, locutora, corresponsal i periodista |
| Nom de ploma | Josefina Carabias Carmen Moreno |
| Família | |
| Cònjuge | José Rico Godoy |
| Fills | Carmen Rico Godoy i María de les Mercedes Rico Carabias |
Biografia
modificaEra filla de pares agricultors i ramaders. Es va traslladar a Madrid, quan encara era molt jove i, allotjada a la Residència de Senyoretes, es va llicenciar en Dret el 1930. Va pertànyer a la Federació Universitària d'Estudiants, a la Unió General de Treballadors i a l'Agrupació Socialista de Madrid. Poc després d'acabar la carrera de Dret debutava com a periodista a la revista Estampa, mitjançant una entrevista a la política Victoria Kent, directora general de Presons de la República, i aquesta ocupació es va convertir ràpidament en la seva dedicació professional, que ja no deixaria mai.[1][3][4]
Durant els anys 1930 va ser cronista parlamentària dels diaris Ahora, La Voz, Crónica, Mundo Gráfico alhora que col·laboradora en el primer programa informatiu de la ràdio espanyola: La palabra, d'Unión Radio de Madrid, que s'emetia tres cops al dia En aquest programa, va tenir la possibilitat de retransmetre l'homenatge a Miguel de Unamuno a la Universitat de Salamanca.[1]
En finalitzar la Guerra Civil espanyola es va incorporar al diari Informaciones, pel qual va treballar com a corresponsal a Washington des de 1954. El 1959 es va traslladar a París com a corresponsal dels mitjans de l'Editorial Catòlica: Ya, El Correo Gallego, La Verdad, Hoy, Ideal, Ideal Gallego. Va restar tota la seva carrera professional en aquest rotatiu fins a pràcticament la seva defunció. Entre 1970 i 1972 va dirigir la revista femenina Ama.[1][5]
El seu estil enginyós, amb reportatges insòlits, cròniques a peu de carrer, sempre amb un llenguatge senzil i suggerent, la van fer una periodista molt popular. També va fer el que s'anomenà «nou periodisme»: els reportatges viscuts, en que la periodista es posava en una circumstània conreta i narrava la seva experiència.[4]
Es va dedicar també a la traducció i va escriure diversos llibres de reportatges, biografies, dues novel·les curtes i una obra teatral.[1]
Va estar casada amb l'advocat i economista José Rico Godoy. La seva filla Carmen Rico Godoy també es va dedicar al periodisme,[1] i la seva altra filla, María de les Mercedes Rico Carabias, va ser diplomàtica i la primera dona a ocupar la titularitat d'una ambaixada d'Espanya.
Obres
modificaEls seus dos primers llibres els va publicar amb el pseudònim de "Carmen Moreno".
No ficció
modifica- Carlota de Méjico (1944)
- Los alemanes en Francia vistos por una española (1944)
- 1878 (1948)
- La mujer en el fútbol (1950)
- El Maestro Guerrero fue así (1952)
- Miguel de Cervantes, el autor del más famoso de los libros (1952)
- Una muchacha inglesa visita España (1953)
- Santa Teresa de Jesús, la más risueña de las santas (1954)
- Azaña. Los que le llamábamos Don Manuel (1980)
Narrativa
modifica- Por nacer tarde (1932)
- De oro y azul (1954)
Teatre
modifica- Sucedió como en el cine (1950)
Altres treballs
modifica- Epílogo al llibre Juan Belmonte, matador de toros de Manuel Chaves Nogales (1969)
- Tristana. Conferència pronunciada a la Fundación Universitaria Española (1975)
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Ha muerto Josefina Carabias» (en castellà). El País, 21-09-1980. [Consulta: 21 febrer 2016].
- ↑ Marteles, Elvira. «Josefina Carabias Sánchez-Ocaña». Real Academia de la Historia. [Consulta: 23 maig 2020].
- ↑ Poveda Sanz, María. Mujeres y segunda enseñanza en Madrid (1931 – 1939) El personal docente femenino en los institutos de bachillerato (tesi) (en castellà). Madrid: Universitat Complutense de Madrid, 2013, pàg. 194 [Consulta: juliol 2022].
- ↑ 4,0 4,1 Díaz Nosty, Bernardo. Voces de mujeres: periodistas españolas del siglo XX nacidas antes del final de la Guerra Civil (en castellà). Valencina de la Concepción (Sevilla): Renacimiento, 2020, p. 296-299. ISBN 978-84-17950-58-3.
- ↑ Díaz Nosty, Bernardo. Voces de mujeres: periodistas españolas del siglo XX nacidas antes del final de la Guerra Civil (en castellà). Valencina de la Concepción (Sevilla): Renacimiento, 2020, p. 477-483. ISBN 978-84-17950-58-3.