Jaume el Just
|
Per a altres significats, vegeu «Jaume el Just (sant)». |
Jaume el Just[a], anomenat també Jaume II d'Aragó i Jaume II de Catalunya-Aragó[b] (València, Regne de València, 10 d'agost del 1267 - Barcelona, Principat de Catalunya, 2 de novembre del 1327; en aragonès: Chaime,[1] en llatí: Jacobus[2]), fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó i de València (1291-1327), i també rei de Sicília (1285-1296), de Mallorca (1291-1295) i de Sardenya (1324-1327). Per la pau d'Anagni (1295) el Sant Pare li concedí vitalíciament els títols honorífics de «senyaler, almirall i capità general de l'Església de Roma».
Antecedents familiars
modificaFou el segon fill de Pere el Gran i la seva muller Constança de Sicília, i germà i successor d'Alfons el Franc (1291) al tron de la corona d'Aragó. Va ser batejat a l'església de Constantí.[3]
| 16. Alfons II d'Aragó (el Cast) | ||||||||||||||||
| 8. Pere II d'Aragó (el Catòlic) | ||||||||||||||||
| 17. Sança de Castella | ||||||||||||||||
| 4. Jaume I d'Aragó (el Conqueridor) | ||||||||||||||||
| 18. Guilhèm VIII de Montpeller | ||||||||||||||||
| 9. Maria de Montpeller | ||||||||||||||||
| 19. Eudòxia Comnena | ||||||||||||||||
| 2. Pere III d'Aragó (el Gran) | ||||||||||||||||
| 20. Béla III d'Hongria | ||||||||||||||||
| 10. Andreu II d'Hongria | ||||||||||||||||
| 21. Agnès d'Antioquia | ||||||||||||||||
| 5. Violant d'Hongria | ||||||||||||||||
| 22. Pere II de Courtenay | ||||||||||||||||
| 11. Violant de Courtenay | ||||||||||||||||
| 23. Violant de Flandes | ||||||||||||||||
| 1. Jaume II d'Aragó (el Just) | ||||||||||||||||
| 24. Enric VI del Sacre Imperi | ||||||||||||||||
| 12. Frederic II del Sacre Imperi | ||||||||||||||||
| 25. Blanca de Castella | ||||||||||||||||
| 6. Manfred I de Sicília | ||||||||||||||||
| 26. ? | ||||||||||||||||
| 13. Bianca Lancia | ||||||||||||||||
| 27. ? | ||||||||||||||||
| 3. Constança de Sicília | ||||||||||||||||
| 28. Tomàs I de Savoia | ||||||||||||||||
| 14. Amadeu IV de Savoia | ||||||||||||||||
| 29. Margarida de Ginebra | ||||||||||||||||
| 7. Beatriu de Savoia | ||||||||||||||||
| 30. Hug III de Borgonya | ||||||||||||||||
| 15. Anna de Borgonya | ||||||||||||||||
| 31. Beatriu d'Albon | ||||||||||||||||
Matrimoni i descendents
modifica- 1. ∞ Isabel de Castella; 1291, 1 de desembre, Sòria. Matrimoni anul·lat el 1294.
- 2. ∞ Blanca d'Anjou el 25 d'octubre de 1295 a Vilabertran (Alt Empordà).
- 1. l'infant Jaume d'Aragó (1296-1334). Va renunciar als seus drets el 1331 i va refusar casar-se amb Elionor de Castella.[4]
- 2. l'infant Alfons d'Aragó (1299-1336), rei d'Aragó i comte de Barcelona.
- 3. la infanta Maria d'Aragó (1299-1347), casada amb Pere de Castella, fill de Sanç IV de Castella.
- 4. la infanta Constança d'Aragó (1300-1327), que es va casar amb Dom Joan Manuel de Castella, nebot d'Alfons X de Castella.
- 5. la infanta Elisabet d'Aragó (1302-1330), casada el 1315 amb Frederic I d'Habsburg.
- 6. la infanta Blanca d'Aragó (1302-1348), religiosa.
- 7. l'infant Joan d'Aragó (1304-1334), que va ser el primer arquebisbe de Toledo i després de Tarragona, i Patriarca d'Alexandria.
- 8. l'infant Pere d'Aragó (1305-1381), comte de Ribagorça, Empúries i Prades.
- 9. l'infant Ramon Berenguer d'Aragó (1308-1366), comte d'Empúries i Prades.
- 10. la infanta Violant d'Aragó i d'Anjou (1310-1353), casada primer amb Felip de Tàrent, dèspota de Romània[5] i fill de Felip I de Tàrent, i després amb Lope de Luna, I comte de Luna.
- 3. ∞ Maria de Xipre; per poders el 15 de juny del 1315 a l'església de Santa Sofia de Nicòsia (Xipre), i en persona el 27 de novembre del mateix any a la catedral de Girona.
- 4. ∞ Elisenda de Montcada; 1322, 25 de desembre, Tarragona.
Política externa
modifica
«escut quarterat: 1r i 4t en camper d'or quatre pals de gules (Barcelona); 2n i 3r en camper d'argent, dues àligues de sable coronades d'or (Sicília)»
Buscà la pau amb el Regne de Castella per tal de resoldre finalment el problema sicilià. Així, s'acordà el matrimoni entre Jaume II i Isabel de Castella, filla de Sanç IV de Castella, el 1291.
Després de la caiguda de Trípoli (1289), Enric II de Xipre va enviar al seu senescal Joan de Grailly a Europa per aconseguir ajuda per Acre i Jaume el Just va enviar cinc galeres,[6] que es van sumar a un petit contingent de toscans i llombards, però la ciutat va caure el 1291. El 1292, moment especialment perillós per l'enemistat amb el papa, dels Anjou i de França, demana un tractat d'aliança al soldà al-Àixraf Khalil, el conqueridor de Sant Joan d'Acre, que després no va ratificar. El 1294, es va anul·lar el matrimoni amb Isabel de Castella, que només havia estat civil per manca de dispensa papal.
La pau d'Anagni
modificaPer la pau d'Anagni (1295), cedí Sicília a la Santa Seu (quan n'era papa Bonifaci VIII) i retornà les Balears a Jaume II de Mallorca. A canvi (1297), aconseguí del papa el dret de conquerir Sardenya com a feu pel qual calia pagar un lloguer (a Pisa i Gènova que també la pretenien); el tractat també incloïa Còrsega: però aquesta illa no s'arribarà a conquerir mai, només Alfons IV ho intentà sense èxit (1421). Per aquesta mateixa pau, es casà amb Blanca de Nàpols. Aquest matrimoni permeté l'alliberament dels fills de Carles II de Nàpols, que havien estat retinguts a Catalunya; a canvi, Carles II renunciava als drets sobre la Corona d'Aragó i rebia una indemnització de la Santa Seu.
Pau de Caltabellota
modificaEl 1297, viatjà fins a Roma per rebre la investidura de Còrsega i Sardenya per part del papa Bonifaci VIII. Aquest el pressionà perquè intervingués en la lluita contra Frederic II de Sicília.
Aquesta lluita es va produir, sobretot en enfrontaments navals, fins que Jaume va abandonar i el seu germà Frederic va aconseguir assetjar l'exèrcit angeví i forçar Carles II d'Anjou a una capitulació: la pau de Caltabellotta (1302), per la qual Frederic II es mantenia al tron de Sicília.
Sentència arbitral de Torrelles
modificaFeu costat a Alfons de la Cerda, pretendent al tron castellà, contra Ferran IV de Castella, la qual cosa li permeté de conquerir Múrcia[7] als castellans (1296) i signar amb Ferran IV de Castella la Sentència arbitral de Torrellas (1304), per la qual recuperà la part nord del Regne de Múrcia, que incorporà al Regne de València. Avui constitueix la part sud del País Valencià, amb pobles i ciutats com Alacant, Elda, Petrer, Novelda, Elx, Crevillent, Guardamar i Oriola (tots de parla catalana, excepte Elda). La part sud de Múrcia (amb la capital i Cartagena) va continuar en mans de Castella i, amb el pas dels segles, esdevindrà de parla castellana; tanmateix, en la parla popular, s'hi conserven multitud de paraules catalanes i molts murcians duen cognoms catalans.
Senyaler, almirall i capità general de l'Església catòlica romana
modificaVa cercar l'aliança amb el kans tàrtars (Ghaikatu) per reconquerir Terra Santa. Després de la caiguda del darrer reducte croat, Arwad, va trametre-hi Eymeric d'Usall en dues ocasions (1303-1304, 1305-1306) per rescatar fra Dalmau de Rocabertí, el darrer cap d'aquella guarnició. També va demanar al soldà Muhammad al-Nasir el lliurament de la Vera Creu i del sant Grial.
L'octubre del 1305 es va entrevistar a Montpeller amb el Papa Climent V i li va oferir per la croada contra els musulmans, la seva persona, les seves terres i el seu tresor, i per això, Ramon Llull pensava en ell com el rex bellator que havia d'unificar la cristiandat i culminar la croada.[8]
Croada d'al-Mariyya
modificaAliat amb Ferran IV de Castella pel tractat d'Alcalá de Henares, va participar en la Guerra castellanogranadina (1309-1319), impulsant la Croada d'al-Mariyya el 1309, però no va aconseguir conquerir la ciutat.[9] L'intent responia a la política recomanada per fra Ramon Llull en el seu projecte Rex bellator de conquesta de Terra Santa.
Conquesta de Sardenya
modificaConquerí Sardenya (1324) a la República de Pisa de manera efectiva[10] i establí bases comercials a Xipre, Egipte i Constantinoble (Imperi Romà d'Orient). La conquesta de Sardenya per convertí l'antiga rivalitat comercial entre la Corona d'Aragó i la República de Gènova en guerra oberta, que acabà després de la mort de Jaume el Just en 19 de setembre de 1336, després d'haver-se establert una treva uns mesos abans amb la intervenció del Papa Benet XII.[11]
Política interna
modificaDefensà Sibil·la i Hug VII de Mataplana, comtes del Pallars Sobirà, dels Coserans (1297) i per això el reconegueren com a senyor: el comtat de Pallars Sobirà esdevenia vassall directe del casal de Barcelona.
El 26 d'abril del 1313, d'acord amb el tractat de Poissy, Sanç I de Mallorca restitueix la Vall d'Aran a Jaume el Just.[12]
El 1319, va fundar l'Orde de Montesa, orde militar que va incorporar part dels templers en ser suprimit l'Orde del Temple. El papa va permetre que, al Regne de València, els béns templers passessin a un orde de nova creació, que continués la seva tasca.
El 1320, la Croada dels pastors travessà els Pirineus i atacà les aljames de Jaca i Montclús.[13] Jaume el Just actuà i envià un destacament per protegir els jueus, i l'infant Alfons manà penjar quaranta dels atacants d'Osca i els atacants es dirigiren a Tudela i Pamplona, on els jueus plantaren cara i els rebutjaren.[14]
El 1321, incorporà la baronia d'Entença a la Corona, ja que Guillem d'Entença i de Montcada (sisè baró d'Entença) va morir sense descendència. El 1324, li concedí al seu fill l'infant Ramon Berenguer el comtat de Prades i la baronia d'Entença.
Trobador
modificaJa des de la seva època a Sicília, era aficionat a la poesia, i a la seva cort aconseguí crear un cercle important de producció, amb la figura destacada de Jofre de Foixà que, segons diu, escrigué les Regles de trobar a instàncies del rei. També protegí Arnau de Vilanova i redactà lletres de recomanació a favor de Ramon Llull en els seus desplaçaments al nord d'Àfrica. Com a trobador, és autor d'una dansa religiosa, en què compara l'Església amb una nau que solca amb dificultats els perillosos corrents del món.
En l'article sobre danses, se'n pot trobar una del rei Jaume II, de temàtica moral i intencionalitat política.
Títols i successors
modifica- El 28 de juny del 1293: Jacobus Dei gratia rex Aragonum, Sicilie, Maioricarum, et Valencie, ac comes Barchinone[2]
- El 28 de juny del 1310: Sig+num Jacobi, Dei gratia regis Aragonum, Valencie, Sardinie et Corsice, ac comitis Barchinone[15]
- El 28 de març del 1317: Jacobus Dei gratia rex Aragonum, Valentie, Sardinie et Corcisse, comesque Barchinone ac sancte romane ecclesie vexillarius, ammiratus et capitaneus generalis[16]
- El 12 de febrer del 1324: Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Valentie, Sardinie et Corsice, comesque Barchinone ac sancte romane ecclesie vexillarius, ammiratus et capitaneus generalis[17]
Jaume el Just fou succeït el 1327 per Alfons el Benigne, el seu segon fill legítim, perquè Jaume d'Aragó i d'Anjou, el fill gran, renuncià a la successió, ja que volgué fer-se eclesiàstic i no consumar el matrimoni amb Elionor de Castella el 1319.[4]
Notes
modifica- ↑ Vegeu Numeració del Casal d'Aragó
- ↑ Vegeu Ordinals dels reis d'Aragó
Referències
modifica- ↑ Grafia SLA - Sociedat de Lingüistica Aragonesa
- ↑ 2,0 2,1 Arxiu Jaume I: Jaume II atorga privilegi de salvaguarda i protecció al monestir de Rueda, on s'inclouen totes les seues persones i béns
- ↑ «Constantí reviurà el bateig del rei Jaume II amb una jornada de recreació històrica – Ajuntament de Constantí». [Consulta: 25 novembre 2018].
- ↑ 4,0 4,1 Masià i de Ros, Angels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro El Ceremonioso (en castellà). CSIC-Dpto. de Publicaciones, 1994, p. 199. ISBN 8400074459.
- ↑ Nicolau d'Olwer, Lluís. La duquessa d'Atenes i els "documents misteriosos". Lluís Nicolau d'Olwer, 1958, p. 32.
- ↑ (anglès) Steven Runciman, A history of the Crusades 3, p.373-374 Penguin Books, 1987 (first published in 1952-1954). ISBN 9780140137057
- ↑ Masià i de Ros, Àngels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso (en anglès). CSIC-Dpto. de Publicaciones, 1994, p. vol.1, p.67. ISBN 8400074459.
- ↑ Hillgarth, J. N.; Alberni, Anna; Santanach, Joan. Ramon Llull i el naixement del lul·lisme. L'Abadia de Montserrat, 1998, p.94. ISBN 847826986X.
- ↑ Juan de Mata Carriazo, En la frontera de Granada, p.161 (castellà)
- ↑ Simonde de Sismondi, Jean-Charles-Léonard. Storia delle repubbliche italiane del medio evo (en italià). vol.2. Tipogr., Libr. e Fonderia di caratteri Borroni e Scotti, 1851, p.241.
- ↑ Mutgé Vives, Josefa. Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo XIV. Editorial CSIC, 2004, p. 80. ISBN 8400082184.
- ↑ Ferrer i Mallol, M. Teresa. Set-cents anys de la reintegració de la Vall d'Aran a Catalunya. IEC.
- ↑ Baer, Yitzhak. A history of the Jews in Christian Spain (en anglès). Jewish Publication Society of America, 1978, p. 15.
- ↑ Lacave, José Luis. Sefarad, Sefarad: la España Judía (en anglès). Comisión Quinto Centenario, Grupo de Trabajo Sefarad 92, 1987, p. 208. ISBN 8485983580.
- ↑ Arxiu Jaume I: Jaume II declara la unió de Vila-real a la corona reial d'Aragó, del patrimoni de la qual forma part
- ↑ Arxiu Jaume I: Jaume II d'Aragó ordena al batlle general del regne de València que respecti els privilegis concedits als habitants regne de Mallorca pel seu avi el rei Jaume I
- ↑ Arxiu Jaume I: Jaume II dóna la raó a la ciutat de Jaca, en les disputes que mantenien amb els homes d'Estadilla, pel pagament de l'impost del pes reial
- ↑ Fidel Fita i Colomer: Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo 40 (1902): Principado de Cataluña - Razón de este nombre: Ya en las cortes del año 1064, que son las primeras de la colección académica, aparece en el Usaje 65 con el nombre de Principado la demarcación del territorio al que entonces se aplicaba, es decir al de la vieja Cataluña ó al de los tres condados de Barcelona, Ausona y Gerona, que regían como soberanos D. Ramon Berenguer I y su mujer Doña Almodis
Bibliografia
modifica- Martí de Riquer / Antoni Comas, Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, 1964 (5a ed. 1993), vol. 1, p. 170-173
Enllaços externs
modifica
- Estal, Juan Manuel, Itinerario de Jaime II de Aragón (1291-1327).
- Dialnet: Aragón en las cartas reales de Jaime II (1301-1303) (castellà).