Esbart Verdaguer
L‘Esbart Verdaguer fou una entitat artística fundada el 1945 dedicada a la recuperació i difusió de la dansa i les tradicions folklòriques de Catalunya, i els Països Catalans en general, mitjançant l'espectacle.[1]
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | esbart dansaire  |
| Forma jurídica | associació voluntària |
| Història | |
| Creació | 1945, Barcelona |
| Fundador | Manuel Cubeles i Solé |
Història
modificaLa creació de l'Esbart Verdaguer, probablement fou una conseqüència de la trobada de Josep Benet i Morell amb Manuel Cubeles i Solé. En una entrevista el 2010, el cofundador Benet diu sobre la situació tensa dels anys 1940 i els orígens de l'esbart: «ja que no podem cantar ni escriure en català, ballarem en català.» «L'Esbart Verdaguer era un somni necessari i convenient, fet per servir el meu poble que no veia el forat d'un pou.»[2]
Començà amb el nom Institució Folklòrica Verdaguer l'any 1945 a Barcelona, per a convertir-se en Esbart Verdaguer el 1947, any en què fou registrat com a entitat pública. El 18 d'abril de 1948 es feu la presentació oficial al Palau de la Música Catalana amb un dels seus plens històrics. Precisament el mateix Palau es posà a la seva disposició i cada temporada hi havia funcions de l'Esbart amb gran èxit d'assistència. En l'aspecte musical, Lluís Moreno i Pallí portava la coreografia i arranjaments, i Joaquim Serra i Corominas la instrumentació. Fou un treball conjunt de grans mestres sota la direcció de Manuel Cubeles i Solé.[3]
L'Esbart Verdaguer realitzà més de 160 actuacions en cinc anys. Actuà en nombroses ocasions als Països Catalans i a l'estranger. Cal destacar l'originalitat del vestuari amb dissenys d'Alexandre Cirici i Pellicer i de Jaume Picas i Guiu.
La primera junta va ser formada pel president Salvador Millet i Maristany, vicepresident Josep Ferrer i els vocals: Josep Benet i Morell, Manuel Cubeles i Solé, Alexandre Cirici i Pellicer, Jaume Picas i Guiu i Oriol Pascual i Parés. Altres membres foren: Salvador Mel·lo i Nicola, Antoni Ros i Marbà, Josep M. Espada, Ramon Trabal-Artés, Eulàlia Blasi, Anna Garcés i Delgado i Robert de Lanuza i Arús. L'Esbart tingué prop de 4.000 socis.[3]
Fons
modificaEl fons, donatiu el 2008 per la família Robert de Lanuza, de l'Esbart Verdaguer es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Conté uns 4.865 documents: partitures i particel·les de dansa, així com la correspondència, fitxes de membres, programes, articles de premsa sobre l'esbart i els seus membres.[6]
Referències
modifica- ↑ «Esbart Verdaguer». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Josep Benet i Morell, intervistat en: Josep Garcia, Sergi Gruix i Txell Vila, Els esbarts, fem història: L'esbart Verdaguer, 1a etapa Arxivat 2013-07-19 a Wayback Machine., Documental per l'associació per la innovació a la cultura catalana, 5 de juliol de 2010
- ↑ 3,0 3,1 «Història de l'organisme», Fons Esbart Verdaguer, Biblioteca de Catalunya, juliol de 2010
- ↑ «ESBART VERDAGUER DE BARCELONA | [ AGRUPAMENT D'ESBARTS DANSAIRES ]». [Consulta: 28 abril 2020].
- ↑ «Verdaguer, Esbart» (en castellà). [Consulta: 25 desembre 2020].
- ↑ «Esbart Verdaguer», Fitxa descripiva a la Biblioteca de Catalunya [Consulta 3 de novembre de 2013]
Bibliografia
modifica- Joaquim Carbó, «El meu Esbart Verdaguer», Revista de l'associació d'investigació i experimentació teatral, Nº. 66-67, 2008, pàgines 71-72, ISSN 1134-7643,
- Jordi Lara. Papallones i roelles. El coreògraf i ballarí Salvador Mel·lo. Barcelona: Edicions de 1984, 2004.