Castell, aqüeducte i muralles (Sogorb)

El Castell, anomenat de l'Estrella, o de Sopeña, l'Aqüeducte i les Muralles de Sogorb són un conjunt de construccions que s'ubiquen en el terme municipal de Sogorb, a la comarca de l'Alt Palància, que estan catalogats, per declaració genèrica, com Bé d'Interès Cultural, amb anotació ministerial, RI-51-0011039, i data d'anotació 8 de maig de 2003, segons dades de la Direcció General de Patrimoni Artístic de la Generalitat Valenciana.

Infotaula edifici Castell, aqüeducte i muralles
Bastió sud-est del Castell de l'Estrella
Dades
Tipus	Castell, muralla, aqüeducte i monument
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura medieval
Material	maçoneria, carreu
Altitud	358 m
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Sogorb (Alt Palància)
Localització	Turó pròxim a la localitat
39° 51′ 11″ N, 0° 29′ 25″ O
Bé d'interès cultural
Tipus	monument històric
Data	25 juny 1985
Identificador	RI-51-0011039
Codi IGPCV	12.07.104-012

El castell està situat en un dels turons en els quals s'enclava la ciutat de Sogorb. Les muralles per la seva banda es distribueixen des de la zona al voltant del castell a la part del nucli poblacional que hi hagi més baix, podent-se trobar restes de la mateixa per tot l'actual nucli antic de la ciutat. Per la seva banda, les restes de l'Aqüeducte, del qual només queden uns quan arcs, s'ubiquen dins del nucli poblacional.

Història

Alguns autors consideren provat que els basaments del castell estarien datats en època ibèrica, ja que es corresponen amb un poblat iber que, quan es produeix la romanització de la zona, va passar a ser població romanitzada i reconstruït, adaptant-se a la nova forma d'entendre els nuclis poblacionals del poble romà. Per això es considera que ja va existir en època romana un nucli fortificat al mateix lloc on s'assenten avui les restes del castell. Hi ha autors que afirmen que el castell va ser acròpolis romana i fortalesa dels visigots i àrabs.

Seguint la tradició dels pobles conqueridors, hi ha autors que creuen que va existir una fortificació visigoda que es va situar just sobre l'anterior romana. Però lamentablement no es pot documentar cap d'aquestes hipòtesis, ja que no existeixen registres de l'existència d'aquestes fortificacions, a diferència del que passa amb les construccions militars de l'època musulmana, de la qual hi ha constància escrita de l'existència d'almenys un alcàsser i el corresponent governador d'aquest. Després de la conversió al cristianisme de Abu-Zayd, i per l'acord de vassallatge que va signar el 1229 amb Jaume I pel qual el rei d'Aragó li donava permís per a conquistar i poblar quants llocs i castells aconseguís dintre del territori musulmà valencià, a canvi de la quarta part de les rendes, va conquistar Sogorb en 1245 i es va retirar a viure-hi.

Torre del castell

El major esplendor de la zona fortificada, castell inclòs es produeix durant el segle xv, ia partir d'aquesta època l'ús del mateix va decaient fins a arribar al seu total abandó, quan els ducs de Sogorb decideixen traslladar la seva residència al nucli urbà de la població, malgrat l'existència de documentació escrita que fa entre veure que en 1620 el rei Felip IV va poder allotjar al castell. També va ser utilitzat durant les guerres carlines, procurant el seu manteniment i reforçant les seves defenses, arribant a construir alguna que una altra torre ia reconstruir llenços de la muralla.

Actualment l'estat del castell és ruïnós (no s'ha de perdre de vista que part dels elements constructius del mateix es van utilitzar per a la construcció d'edificis al nucli urbà, com ara l'Hospital i la Casa de la Misericòrdia), de les muralles i l'aqüeducte (del que es conserven únicament tres arcades completes que presenten arcs ogivals de fàbrica de carreu, així com les restes de quatre) només queden uns pocs trams immersos en els traçats dels carrers del nucli antic de la població, així com portes i torres. Les construccions militars defensives erigides durant el segle xix, són les úniques que tenen un millor estat de conservació.

Per la seva part les muralles són molt antigues, de fet la documentació existent apunta que en època romana ja existien, encara que d'aquesta muralla només queden poques restes de llenços en les proximitats del turó on s'ubica el castell. A causa de la costum d'utilitzar com a materials de construcció els que formaven part de construccions anteriors, és difícil discernir a quin període s'han realment els murs de l'emmurallament que actualment es disposen al llarg de certs carrers o com a part de construcció d'alguns edificis. A la muralla medieval es pot afirmar amb certa seguretat que pertanyen les torres de Botxí i de la Presó, així com els trossos de muralla que es poden observar al llarg del carrer de l'Argent, tot i que es pot veure en totes elles fonamentació d'època romana.

Descripció

Del castell actualment només queden restes, encara que ha estat parcialment restaurat. És de propietat municipal i es troba integrat en una zona de parc destinada a ús turístic.

El traçat de les muralles començava a la part alta, en el turó on se situava el castell i des d'allà i en descens pel carrer de l'Argén, anava paral·lela a la que actualment es coneix com a carrer de Colom i Plaça de la Cova Santa. Després, pujant pel carrer Tirador i Plaça de les Ànimes, tornava al castell, realitzant un recorregut d'aproximadament quilòmetre. D'aquest perímetre, en obrir-se nous carrers i elevar noves edificacions (que o bé enderrocaven el traçat de la muralla o bé ho incorporaven a la nova edificació com a mur exterior), queden tan sols trams solts, que abasten uns 300 metres i que es localitzen fonamentalment entre el carrer de l'Argén i començament del passeig de Sopenya. Aquest traçat que ha sobreviscut al pas del temps és del segle xiv, encara que amb anterioritat va haver una altra fortificació de la qual només queden com a mostra els arcs de l'Argén, que estan datats a finals del segle xi, que eren utilitzats com a porta d'accés a la ciutat.

• 
  Muralla al carrer Argén.
• 
  Portal del' Argén.
• 
  Aqüeducte sobre la muralla.
• 
  Torres de la muralla.

De les restes de muralla trobats de l'època romana, es pot dir que la seva fàbrica era de maçoneria amb morter de calç, i presentaven un gruix d'aproximadament mig i mig, mentre que la seva alçada arribava als vuit metres. Del traçat medieval de les muralles queda la porta coneguda com a Arc de la Verònica, o Porta de la Verònica, la Porta de Terol, les torres del Botxí i de la Presó. La porta Verònica deu el seu nom a l'existència en el seu interior d'una imatge de la Santa Faç. És una porta de dimensions reduïdes, presenta arc de mig punt amb dovelles allargades, de fàbrica de carreu. Igual que succeeix amb altres de les restes del recinte emmurallat, és difícil datar, existint diverses opinions i hipòtesis sobre els seus orígens.

• 
  Arc de la Verònica des del carrer Arc de la Verònica.
• 
  Detall imatge de la Santa Faz.
• 
  Arc de laVerònica vist des de la part externa de la muralla.
• 
  Portal de Terol.

La torre del Botxí, deu el seu nom al fet de ser el lloc de residència de la persona que exercia el càrrec de botxí de la població. La seva construcció està datada al segle xiv, tot i que, com hem apuntat anteriorment, no hi ha un acord entre els investigadors. Presenta cos cilíndric amb dos cossos, aconseguint fins a 17.3 metres d'altura. Interiorment el cos superior té forma d'hexàgon rematat amb una volta de creueria que serveix de coberta.

• 
  Aqüeducte i torre del Botxí.
• 
  Camí de ronda de la Torre del Botxí.
• 
  Volta de crucería interior de la torre del Botxí.
• 
  Torre de la Presó i porta de Terol.
• 
  Torre de la Presó.

La torre de la Presó, de planta circular, i ubicada a la zona més antiga de la població, presenta dos cossos (presentant el segon una divisió interior en dues plantes de secció octogonal, les quals es rematen, igual que ocorre amb la torre del Botxí, en voltes de creueria gòtiques) i terrassa (a la qual s'accedeix a través d'una escala de cargol que està enganxada al mur), aconseguint una altura de 21.3 metres. Tenia caràcter defensiu i era la que defensava les portes d'accés al nucli poblacional.